“Es poden amagar on vulguin, perquè els trobarem. Sigui en una cova o en una claveguera, que és on s’amaguen les rates, o en una assemblea, que no representa a ningú, o darrere d’una cadira d’una universitat”, va dir David Piqué el 20 d’abril de 2012. Aquell dia ell era el responsable de la comissaria superior de coordinació territorial dels Mossos d’Esquadra i Felip Puig conseller d’interior. Aquells dies ja hi havia vaguistes a la presó i les setmanes posteriors n’hi van entrar uns quants més. Mesos més tard, l’Ester Quintana va perdre un ull per un tret d’una bala de goma. Un projectil que els mossos van negar haver disparat, tot i que ara tothom sabem que era mentida.
Si aquell dia en David Piqué va ser gaire original, devia ser per la referència a rates i coves. No pas per insinuar que darrera mobilitzacions, vagues i protestes diverses hi havia professors i professores universitàries. Ja a l’època de la imposició del Pla Bolonya a l’ensenyament superior, una reforma dels estudis que ha obert la porta a una major privatització i el·litització de les universitats, hi havia qui deia que darrera la revolta estudiantil s’hi trobaven alguns professors/es. Instigant-la. Dirigint-la. Assenyalant-ne els objectius. A les universitats es va anar estenent un relat que pivotava entorn dos eixos. Un era dir que els/les estudiants no tenien cap mena de capacitat d’anàlisi per elles mateixes i que, per tant, tot allò que plantejaven ho havien de fer teledirigides per algú. Per un professor/a, òbviament. L’altre era que qualsevol crítica a l’estatus quo i, concretament, qualsevol anàlisi que amb arguments refutava el pla Bolonya, era fruit d’una voluntat amagada de desestabilitzar les institucions. I és en aquest context que, per exemple, en un debat televisat un vicedegà va espetar, a un professor i un estudiant que argumentaven en contra de les suposades virtuts de la reforma, “clar, es que vosaltres sou uns lliurepensadors”. Era la manera de desprestigiar uns arguments que, a més, el temps els ha acabat donant la raó. Curiosament aquella època David Piqué ja era coordinador regional metropolità dels Mossos d’Esquadra. També durant aquells dies es va produir la brutal repressió vinculada al desallotjament del rectorat de la Universitat de Barcelona.
Però en David Piqué, bàsicament, pensava i repetia el que altres estaven construint. Entre aquests altres hi havia, i hi ha, determinats professors de les universitats. Sovint apareixen a tertúlies dels mitjans, on a banda de cobrar quantitats considerables per anar-hi, es dediquen a argumentar les virtuts de les privatitzacions i de les retallades. O, també, de les noves polítiques de seguretat que tendeixen a generar un estat d’excepció permanent. I, evidentment, pontifiquen sobre la protesta social, sobre els “especialistes de la violència”, anarquistes i anticapitalistes, etc. Poc a poc, però de manera gradual, han anat consolidant la imatge del professor/a, l’intel·lectual, que esperona la subversió.
Tot plegat tampoc es tracta de res massa nou. L’any 1909 les autoritats van carregar a Ferrer i Guàrdia la responsabilitat intel·lectual de la Setmana Tràgica de Barcelona i, en pocs dies, el van afusellar a Montjuic. El 1936 el sinistre militar Millán Astray va exclamar allò de “Muera la inteligencia” assenyalant a qui considerava enemics el nou règim feixista que deixant un regueró de sang a les cunetes s’estava imposant a la Península Ibèrica. Evidentment en tots dos casos l’enemic real era el poble mobilitzat, els treballadors i treballadores que s’organitzaven i s’alçaven per acabar amb l’explotació i l’opressió. Però reconèixer la seva capacitat de pensar, de raonar i de tenir voluntat pròpia els feia un enemic massa poderós. En aquesta tasca de deshumanitzar-lo, recórrer a intel·lectuals era una bona eina. Obrers analfabets conduïts per professors amb intencions sinistres.
Article d’El País 28 maig 2016
Aquest 28 de maig, El País en portada torna a la càrrega. Com en David Piqué i com en Millan Astray. I com tants d’altres. Explica que les lluites socials de finals dels 1990’s fins ara a Barcelona i rodalies responen a les orientacions d’un grapat de professors/es universitaris, significats per la seva ideologia. En un article tot ell delirant, que sembla reproduir una nota dels mateixos Mossos d’Esquadra, aquesta és una de les primeres afirmacions. A la Barcelona gentrificada i alienada al turisme amb milers de cambreres i treballadors de restaurants i hotels fent hores no cobrades, la de desenes de desnonaments setmanals i treballadors sense papers assetjats diàriament, a aquesta Barcelona no hi ha cap conflicte social ni polític. Simplement es tracta d’un problema d’ordre públic. Motivat per gent malalta, amant de la violència, conduïts per determinats professors presos d’una ideologia anarquitzant.
Això és el que ens ven avui El País. Històricament, quan això ha passat, la repressió ha picat a la porta. Mentre ens preparem per fer front al cop, el més rellevant és recordar que les nostres lluites no depenen de cap professor o professora. Com a professors i professores, alguns, en formem part. Però tota la nostra creativitat, precisament, ens prové de ser un nosaltres col·lectiu i de tota la nostra diversitat que es troba, es coneix i s’enriqueix en la lluita.
*Ermengol Gassiot Ballbè és membre de la secció sindical de CGT a la UAB
