[bar group="860×106"]

‘Murcianos’ per la independència

En el camí cap a la Plaça sant Jaume els apòlegs de la independència indolora li van construir a Artur Mas un discurs al qual només va afegir la testa repentinada i un cinisme pel qual cal néixer polític. “Ara que ha canviat d’alcoves” i on va dir sobirania volia dir retallades, els camins inescrutables d’aquests personatges no ens han portat a la indignació que caldria esperar si tot el real fós racional i a l’inrevés. Enlloc d’indignar-se amb Mas han decidit indignar-se amb els indignats amb Mas.

El 26 de juny a l’”Ara” Salvador Cardús parla sobre l’emancipació del seu país (no precisa encara de quin país es tracta): “…des de l’endemà mateix de la manifestació de més d’un milió de catalans, des de l’endemà del final de l’extraordinari recorregut per 550 pobles i ciutats catalanes, aquest país tant donat a la malenconia es va començar a preguntar si tot plegat havia servit de res”. Cardús és sociòleg i utilitza la malenconia com a categoria interpretativa central per a comprendre els comportaments polítics dels catalans. El desenvolupament de les forces intelectuals del país no dóna per més. I accepta certes xifres tot establint una identitat total entre la realitat i la narració que en fan els mitjans. El periodista s’ha cruspit el que pogués quedar del sociòleg. “Les recents mobilitzacions d’indignats han fet pensar que enterrarien viva la memòria de la nostra epopeia nacional (…) han aconseguit imposar (…) una lectura dels fets que sosté que, fins a les seves acampades, la societat estava endormiscada. No cal dir que es tracta d’una interpretació que només pot ser forastera, perquè aquí al nostre país les mobilitzacions han estat permanents, massives, plenes de contingut i resultat d’un compromís més fort i constructiu que el que fins ara hem vist en els indignats. No em proposo desmerèixer una mobilització per salvar-ne una altra”. No s’ho proposa però ho fa. Per què? Efectivament no és cert que vinguem d’un període de desmobilització total, però la contradicció insoluble entre els indignats i “la nostra epopeia nacional” és una síntesi onírica d’aquestes ments malaltes que, en la més pura tradició de la Lliga Regionalista, creuen que cal contractar “murcianos” car els nostres joves no saben escupir, empènyer i insultar. Davant del grenyut pudent que increpa l’home encorbatat imaginen uns espanyols descastats trepitjant l’honor de les nostres institucions centenàries. No és que Cardús s’hagi referit a la identitat nacional/cultural dels manifestants però és evident que una dialèctica tant forçada no pot respondre a una altra cosa. I el que Cardús no diu ens ho explica López-Tena: “Al llarg de tres mançanes el diputat de CiU, Gerard Figueras, i jo mateix, hem caminat assetjats pels indignats; ens han insultat tota l’estona en castellà” (http://www.naciodigital.cat). M’hagués agradat molt ser allà en aquell moment per insultar López-Tena en català, encara que això el pogués treure del seu desassossec. Però segurament m’hagués fet translúcid en aquell moment. Cardús estableix els límits de l’independentisme que els seus sentits poden captar: “han seguit apareixent plataformes com l’Assemblea Nacional Catalana o la Fundació Catalunya Estat. Les anteriors organitzacions segueixen activíssimes, com el Centre Català de Negocis, Sobirania i Justícia o el Col·lectiu Emma”. No existeix la CUP, única bona notícia de les municipals per a l’independentisme. Ni el SEPC, la CAJEI, Endavant i tot el moviment que li dóna sentit. Reconèixer-ho obligaria els Cardús i els López-Tena a acceptar que la indignació forma també part de la nostra epopeia nacional, mentre el seu encobriment de les mentides de Mas forma part de l’epopeia del botiflerisme. Els obligaria a acceptar que una part de l’independentisme, justament la més activa i la menys acomodada en l’autonomisme, es mor de ganes d’escopir, insultar i empènyer Mas i qui faci falta. No és casualitat que al fi nal aquesta frase referida a les consultes (“s’ha llaurat el país de dalt a baix”) demostri que en el país de Cardús no existeix València, ni Palma. És el mateix que el país d’en Mas.


[bar group="860×106"]