Mai una crisi social, nacional i democràtica tan intensa en la història recent del nostre país havia configurat un escenari de lluita tan oportú per a l’acumulació de forces al voltant del programa històric de l’esquerra independentista: la construcció d’un poder popular que forci el trencament amb l’estat espanyol i amb el sistema econòmic capitalista a través d’un procés de construcció i alliberament nacional indestriablement lligat a un procés de transformació social de baix cap a dalt cap a un model econòmic alternatiu.
En aquest context, les dues grans iniciatives de caràcter popular més aglutinadores i mediàtiques des del 2012 fins ara (l’Assemblea Nacional Catalana i el Procés Constituent, tot i que aquesta segona té un recorregut encara per definir) compten amb un denominador comú: el decalatge entre la proposta de programa polític i la proposta de mecanismes d’acció política per executar-lo. En el primer cas, aquest decalatge prové d’obviar la postura de força que exercirà l’estat espanyol i els grans grups econòmics i de pressió (patronal, grans mitjans, etc.) per impedir a tota costa qualsevol canvi real. En el segon cas, el decalatge es dóna perquè s’obvia que un programa polític de ruptura (com ara la nacionalització dels sectors estratègics) només es pot dur a terme si es compta amb un poder popular per fer-ho.
Mentrestant, noves (i no tan noves) formes i micro-formes de lluita es configuren en molts àmbits sectorials i geogràfics: Com que els rectors de les universitats públiques són incapaços de plantar-se rotundament contra la reducció del seu finançament, són les estudiants i les treballadores de la UB o la UAB qui bloquegen els consells de govern ocupant els rectorats una vegada i una altra. Com que els ajuntaments són incapaços de donar resposta a les necessitats d’habitatge més immediates, és la Obra Social de la PAH qui pren la iniciativa ocupant blocs a Salt, Blanes o Sabadell. En aquesta darrera ciutat, en els últims mesos s’han alliberat fins a tres solars per fer-hi horts populars, i l’assemblea local d’aturades comença a debatre si cal començar a ocupar naus industrials abandonades per engegar-hi cooperatives. El paraigües comú de totes aquestes experiències és la desobediència al marc jurídic i polític actual com a pràctica sistemàtica de lluita.
El repte de l’Esquerra Independentista, per tant, no és només configurar un programa polític d’unitat popular aglutinador, sinó posar en el centre del debat la necessitat de desobeir a tots els nivells possibles i de forma sistemàtica: aturant els desnonaments, paralitzant els consells de govern d’empreses, hospitals i ajuntaments que apliquin retallades, i fins i tot bloquejant els parlaments autonòmics una vegada i una altra. Perquè només quan haguem sistematitzat la desobediència podrem trencar el mur infranquejable de la legalitat vigent, que no és més que la voluntat de la classe dominant erigida en llei. Fins aleshores, només ens quedarà demanar permís.
