Les parelles lesbianes pateixen discriminacions que mai no es troben les parelles heterosexuals, com demanar-los el mètode de reproducció o el consentiment explícit de la mare no gestant.
“Els fills nascuts a conseqüència de la fecundació assistida de la mare són fills de l’home o de la dona que l’ha consentida expressament en un document estès davant d’un centre autoritzat o en document públic”. Així ho estableix l’article 235-13 de la Llei 25/2010, del 29 de juliol, del llibre segon del Codi civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família. El Roc, però, va haver d’esperar més de dos anys per tenir reconeguda oficialment la mare no gestant.
Londres diu que sí, Madrid diu que no
L’Alba Badia i la Laia Vives vivien al Regne Unit quan van decidir tenir un fill. Seguint la normativa legal, tant britànica com catalana, van signar un paper on la Laia acceptava com a propi el fill gestant de l’Alba, i ella acceptava la Laia com a mare no gestant. El Roc Vives Badia va ser inscrit al registre d’Anglaterra sense cap problema, només amb el paper de la cínica. L’Alba i la Laia hi eren reconegudes com a mother i parent. Els papers els havien de lliurar al consolat espanyol de Londres, requisit per a parelles casades o no; així ho feren totes dues.
Al cap de tres mesos havien de rebre’n notícies i obtenir el passaport i el registre espanyol del petit, però no en reben res. Quan s’hi posen en contacte, la resposta del consolat és de sorpresa: «Però si no esteu casades! En tots els consolats, no tenim cap parella del mateix sexe que no estigui casada que es trobi en aquesta situació», els diuen. Literalment, el consolat no sap com fer-ho perquè no tenen protocol d’actuació en casos com aquests, i els diuen que faran una consulta al registre civil central de Madrid.
Per diversos motius, l’Alba i la Laia decideixen tornar a Catalunya i demanen al consolat tenir resposta abans de l’1 de setembre. Com que no arriba, les fan anar a Londres a registrar el petit de manera temporal amb la mare biològica; quan arribin a Catalunya, i hagin rebut alguna resposta, hauran d’anar al registre civil que tinguin més a prop, amb la resposta que hagin rebut, per poder registrar el Roc com a fill de la Laia i, d’aquesta manera, posar el cognom de totes dues. El salconduit del Roc per sortir del Regne Unit duu només els cognoms de l’Alba, tot i que tant els papers de la clínica com el registre britànic van amb els cognoms de totes dues. «El problema és quan el volem registrar com a ciutadà espanyol», afirmen.
El casament com a deure i no com a dret
En arribar a Catalunya, el consolat els diu que Madrid ha donat el vistiplau per registrar-lo, però al registre civil de Molins de Rei, localitat on van a viure, els diuen que el nen és molt gran i les deriven al registre civil de Sant Feliu de Llobregat. Allà, la resposta encara les sorprèn més: «Tants anys lluitant pel casament i no esteu casades?», els van dir. «Tothom té el mateix dret a casar-se i no casar-se», afirma Mireia Mata, Directora General d’Igualtat de la Generalitat. «Allò no ens sembla jurídicament acceptable», afirma Mata, que, en el cas del Roc fan una queixa al registre perquè entenen que estan vulnerant els drets que, segons la norma catalana, els empara.
Per a Mata, hi ha un xoc de legislacions entre la normativa estatal, que és «diferent i per sota», i la norma catalana, que empara i protegeix molt les persones LGTB. Per a Mata, la discriminació es produeix perquè la llei espanyola, la 14/2006, de 26 de maig, ho vincula al matrimoni. «En el moment que la parella no està casada, és com si fos natural demanar-los explicacions», assegura. A això s’hi suma la «discriminació estructural: es dóna per fet que home i dona atorguen el consentiment, però, si van dues dones al registre, se’ls demana el consentiment», afegeix. Tatiana Casado, presidenta de l’Associació LGTBI de les Illes Balears Ben Amics, afirma que, «a la pràctica, hem vist que és obligatori que hi vagin totes dues dones, però el paper de la clínica no el demanen sempre».
Mata denuncia que a les parelles heterosexuals no casades, en les quals una de les dues persones ha passat per un procés de fertilització mai no se’ls planteja el consentiment de l’home; en canvi, si la parella és lesbiana, sí que es posa sobre la taula el consentiment. «La discriminació primera és aquesta. I als heterosexuals mai no se’ls demana el mètode de reproducció», afirma. En el cas de les dones casades, tampoc no hi ha més tràmit que demanar el consentiment de la parella.
Xoc de legalitats… i de voluntats
Mata afirma que la Direcció General d’Igualtat ha fet molta feina conjunta amb el Departament de Treball i el de Justícia, amb molta formació a personal de registre. «Com que la llei és nova, també pot ser que n’hi hagi per desconeixença», afirma en referència a les negligències.
És en aquesta situació que es troben l’Alba i la Laia: malgrat ensenyar els papers i la resposta del consolat de Madrid, la magistrada de Sant Feliu diu que no «perquè el nen ja estava registrat a nom de l’Alba, sense cap més explicació», afirmen. El mateix registre de Madrid dictaminava que calia agafar la llei que beneficiés més l’infant. Però els registres depenen de la llei espanyola, i n’hi ha que ho accepten o no, en funció de si agafen la llei espanyola o la catalana. «L’Estat espanyol treia un referent al petit», denuncien. Per això hi insisteixen i tornen a presentar tota la documentació, cosa que fa que la magistrada de Sant Feliu, mig any després que hagin tornat a Catalunya, decideixi tornar a consultar el cas al Registre Civil de Madrid.
Per a Mata, el problema són els funcionaris de registre o els jutges, que posen en qüestió la maternitat o la filiació de la mare que no ha gestat; «tot i que no és sistemàtic, moltes vegades és una qüestió aleatòria. Quan l’administració hi intervé, invocant la llei catalana, el Departament de Justícia, que també fa feina de reconeixement de drets LGTB, interpel·la normes que fan possible el registre de dues mares, però a vegades es troba amb jutges o jutgesses que es tanquen», afirma. Segons el Síndic de Greuges, per exemple, el Registre Civil d’Igualada o el de Barcelona permeten la possibilitat de dur a terme la inscripció sense necessitat de contraure matrimoni.
«Hi ha una desinformació i una ignorància completes als Registres Civils, sobretot els que no són a València ciutat», afirma Noé Garrigues.; Garrigues és assessor jurídic d’ORIENTA València, Oficina integral LGTBI, Servei de la Generalitat Valenciana prestat per Lambda. L’advocat confirma que, si les mares no consten com a parella de fet o casades, hi ha registres civils que hi posen problemes i deixen inscriure com a mare només la gestant: «és una problemàtica constant».
Una de les maneres de salvar l’escull és que facin una declaració per escrit davant de notari, tal com explica Garrigues, si no volen casar-se ni ser parella de fet. En tot cas, recomana que facin una sol·licitud conjunta perquè, com que no hi ha una legislació pròpia, es troben davant d’un «codi civil arcaic i retrògrad».
Vulneració de drets LGTBI, aquí i a Polònia
Al Principat de Catalunya, la llei 11/2014 és l’instrument legal en defensa dels drets LGTB, que va començar a operar el 2015. En l’informe anual que elaboren, recullen les vulneracions de drets LGTBI tipificades en tres categories: administratives, laborals i les físiques o delictes d’odi o amenaces tipificades com a penal, que no les porta la DG d’Igualtat, sinó directament el cos de Mossos d’Esquadra. Segons la mateixa Direcció General, els anys 2018 i 2019 hi ha hagut 75 denúncies d’àmbit administratiu, 8 d’àmbit laboral i 40 d’àmbit penal.
Mata assegura que poden haver-hi problemes segons les casuístiques: per exemple, quan les parelles són transnacionals o són parelles que vénen de fora, perquè no tots els estats reconeixen el tema del matrimoni, el de la filiació o de l’adopció. Tatiana Casado, de Ben Amics, explica un cas «complicat» que estan gestionant: dues dones poloneses que es van casar aquí, però que no aconsegueixen registrar la seva filla. A l’Estat espanyol els demanen un document de Polònia que allà es neguen a fer, adduint que el matrimoni entre dones no és legal. «Com que volen que la petita tingui els cognoms de totes dues, fa un any que estan en aquesta situació, litigant», afirma.
El millor regal, dos anys després
L’Alba i la Laia comencen a activar tots els mecanismes: la Direcció General d’Igualtat, primer; el Síndic de Greuges, després. Descarten la coadopció —«per què l’he de fer, si jo ja en sóc la mare?»—, i una advocada els recomana que es casin. Constaten que s’estan vulnerat els drets de l’infant i confien que, si un jutge dictamina, el registre haurà d’acatar. Ara bé, temen que la resolució arribi massa tard i ja no li puguin canviar els cognoms.
Poc després que el Roc compleixi dos anys, el registre de Madrid respon donant-los la raó. I, contra tot pronòstic, recuperen els cognoms originals del petit: les dues mares hi queden reconegudes.
