El passat dissabte 13 d’abril moria a Els Guiamets, el poble que la va veure nàixer, la Neus Català i Pallejà. El seu testimoni de què va significar passar pels camps d’extermini nazis ha estat excepcional i, els darrers anys, els homenatges i reconeixements han estat nombrosos -Creu de Sant Jordi (2005), Catalana de l’Any (2006), Medalla d’Or al Mèrit Cívic de l’Ajuntament de Barcelona (2014), Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2015). Ara bé, si tenim en compte que va morir amb 103 anys, caldria afegir que molt probablement totes aquestes mostres institucionals d’estima arribaven, per dir-ho suau, una mica tard. Però això no devia sorprendre del tot Neus Català, acostumada com havia estat tota la vida a remar a contracorrent, a lluitar per allò que creia correcte afrontant de cara les conseqüències.
Filla d’una família humil d’aquest poblet del Priorat que durant el primer terç de segle rondava el mig miler d’habitants, des de ben petita va mostrar inconformisme amb el que la societat esperava d’una dona de la seva classe. Si a l’escola volien preparar-la perquè aprengués a cosir i brodar, ella preferia les matemàtiques i l’àlgebra; si a casa confiaven que donaria un cop de mà en les feines domèstiques i agrícoles, ella buscava feina fora. Els seus somnis passaven per ser actriu i infermera, i va fer mans i mànigues per aconseguir-ho: amb un grup d’amics i amigues van muntar una companyia teatral que actuava pels pobles de l’entorn; anant a veure un metge i infermera ja grans va començar a prendre contacte amb el món de la medicina i les cures. Però aquestes primeres passes en la construcció de la seva identitat va quedar estroncada, com tot, pel cop d’estat de juliol de 1936.
El feixisme havia acabat amb l’esperança que havia despertat la instauració de la Segona República espanyola, i la Neus Català no es quedaria de braços creuats. De seguida va organitzar els joves del poble sota les sigles de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC), que van fer tot el possible per donar suport a qui estava al front -els preparaven roba d’abric per quan arribés l’hivern. Però això no era suficient per ella, que va marxar a Barcelona per tal d’implicar-s’hi amb més intensitat. Així, va començar a formar-se com a infermera amb l’objectiu, primer, de guarir els antifeixistes que tornaven del front, però amb la vista posada a esdevenir infermera de sang, és a dir, a anar fins a primera línia de combat. Ara bé, la direcció del PSUC li tenia reservat un altre destí: fer-se càrrec de Les Acàcies, una colònia infantil situada a Premià de Dalt que acollia infants procedents de Madrid i Astúries que havien perdut la família.
Amb l’arribada dels feixistes a Barcelona, que suposava el principi de la fi del somni republicà, la Neus Català va haver de prendre el camí de l’exili juntament amb els seus 182 infants. Malgrat tots els entrebancs, va poder arribar a destí amb tots ells i, finalitzada aquesta missió, va prendre la decisió d’incorporar-se a la Resistència contra el nazisme. Com explicava ella mateixa a De la resistència i la deportació. 50 testimonis de dones espanyoles, “les noies de la JSUC ens vam incorporar de una i mil maneres al combat. No vàrem ser simples auxiliars, vàrem ser combatents”. Casa seva, on vivia amb qui va ser el seu marit Albert Roger fins que devia morir en un camp d’extermini, es va convertir en el punt de trobada central del maquis de Turnac. Des d’allí es planificava tot el que el maquis hagués de dur a terme.
Però el fatídic 11 de novembre de 1943 els nazis els van detenir i va començar per a ella un nou episodi de resistència, el que l’ha feta, per dir-ho d’aquesta manera, popular: la resistència a la presó -Llemotges- i als camps d’extermini -Ravensbrück i Flossenbürg, d’on depenia el kommando de treball de Holleischen- nazis. No és aquest l’espai on poder-nos detenir gaire en els detalls -afortunadament, el seu testimoni ha quedat ben documentat en diversos treball: en primer lloc, a l’impressionant Els catalans als camps nazis de Montserrat Roig; també, en primera persona, a la ja citada Des la resistència i la deportació; i inclús en la seva biografia novel·lada per Carme Martí Un cel de plom– però volem destacar, del seu combat infatigable contra la barbàrie, la seva tasca de sabotatge actiu constant mentre va ser ostatge, llançant mosques, oli, escopinades, entre la pólvora de les armes que estaven obligades a produir.
Aquest calvari va durar fins 15 de maig de 1945, quan l’exèrcit dels EUA va alliberar-les, però malgrat tot, a ella li va saber greu no poder abraçar a un soldat soviètic, “a un soldat del país que havia suportat el principal pes de la Segona Guerra Mundial”. A més, en veient l’exhició dels bombarders americans, l’ostentació de la seva potència militar, es va posar a plorar perquè aquells ocells li recordaven “els corbs de Ravensbrück [el Pont del Corbs, en alemany]; perquè en algun racó de la Terra devia haver-hi guerra (efectivament, a Indoxina ja)”. A partir d’aleshores, tocaria continuar el combat, aquest cop, per donar a conèixer l’horror del que havien suposat els camps d’extermini nazis, i la presència de dones, ocultada i silenciada, sobretot de les dones que fugint de la guerra civil espanyola no van dubtar a continuar la lluita contra el nazi-feixisme primer des de França, i després des de cadascun dels camps d’extermini on van ser tancades. Perquè, com molt bé va ssenyalar la Neus Català, “la memòria no existeix si no és compartida”.
