Aquests últims mesos s’han commemorat moltes derrotes, moltes de les entrades de tropes feixistes en ciutats i pobles dels Països Catalans. Ho ha fet sobretot l’esquerra independentista, mentre que des de les institucions es parla de memòria històrica i reconciliació entre els dos bàndols. Lògicament, a la part dels Països Catalans que es troba a l’Estat espanyol, s’ha parlat sobretot de la vessant de lluita contra les tropes que permeteren la instauració del règim franquista. Catalunya Nord ja estava ocupada per l’Estat francès, i per tant va escapar als efectes directes d’aquesta guerra, en la mesura que no va ser camp de batalla. Però si que existiren conseqüències importants, tant durant la guerra, com en finalitzar-se i fins avui en dia.
[L’ACCENT 152]
L’any 1939, va tenir lloc el que tots els nord catalans coneixem com “la Retirada”. Columnes de refugiats provinents de l’Estat espanyol passaren la frontera i com és ben conegut, apressats pels gendarmes a crits “Allez, allez”, van anar a parar al camp de Ribesaltes, i a les platges d’Argelers o Sant Cebrià, on van ser concentrats en pèssimes condicions. Molts hi moriren, altres tornaren a casa, i encara uns altres començaren un llarg període d’exili, que en alguns casos passà per una implicació en la lluita contra els nazis, durant la Segona Guerra Mundial.
A Catalunya Nord també hi ha hagut commemoracions dels 70 anys de la Retirada, que han estat totalment esbiaixades per una visió simplista i interessada de les institucions i alguns col·lectius. FREE, per exemple, són els Fils de Républicains et Exilés Espagnols, que com el seu nom indica són fills d’aquells exiliats, que segons ells eren republicans i espanyols.
Front a aquesta recreació homogeneïtzadora de la història recent, al Casal de Perpinyà, s’han fet alguns actes com la xerrada del Fòrum per la Memòria del País Valencià o, fa tot just un mes el passi del documental Un poble en armes realitzat entre el 36 i el 39 pel sindicat de la indústria de l’espectacle de la CNT.
Com bé es va dir en la presentació de l’acte “no és casualitat si avui, qui organitza un acte com aquest són el casal de Perpinyà, català, i la gent de la Librairie Info, anarquistes.” La necessitat de reivindicar la identitat cultural i política dels qui van passar la frontera sorgí en el debat posterior, de la boca de persones que van viure l’exili com la Teresa Rebull o Esteve Ballester. No pas com una voluntat de dividir els “néts i netes d’exiliats”, si no amb intenció política de recordar quines eren les ideologies dels que va arribar a Catalunya Nord i que a alguns els interessa amagar. Perquè sinó, acabarà semblant que els qui van estar a Ribesaltes eren antifranquistes, en una època en que el franquisme encara no s’havia instaurat. Ni tots eren espanyols, ni tots eren republicans.