“La irrupció de la CUP-AE és la peça que disloca les anàlisis pausades i ordenades” / “L’Onze de Setembre d’enguany ha servit per convertir aquestes eleccions en plebiscitàries” / “Ni els 3 diputats són fruit únicament d’un vot antisistema, ni ho són únicament del vot de l’esquerra independentista, ni tampoc és la conseqüència del vot de les municipals. És una barreja de tots tres i alguna variable més”.
Segurament la dada més destacada d’aquestes darreres eleccions autonòmiques és la participació, històrica en conteses electorals autonòmiques. Sigui per posicionar-s’hi a favor o en contra, el dret a l’autodterminació del Principat ha estat el gran tema de debat en campanya i en seu electoral.
CiU ha patit el càstig per l’apropiació indeguda, barroera i partidista del pom de la porta a la independència, és a dir, de la consulta: o ens voteu, o no serà. Sortosament no és ni serà així, era simple partidisme. Però si fos així, flac favor al dret d’autodeterminació hauria fet CiU, després de retallar drets socials com el que més i de pactar dos anys amb el PP: quina credibilitat volia? Una ERC renovada que apel·lava al vot útil per la independència lliure dels darrers dos anys de retallades i pactes amb el PP hapogut recuperar terreny perdut, malgrat -o potser justament per això- haver-se inhibit tant en l’eix social com per arribar a comparar els seves propostes amb les de la CDU d’Angela Merkel.
El posicionament públic de CiU i ICV en favor de l’autodeterminació, almenys és el que han dit i repetit, fa doncs evident que almenys 87 diputats dels 135 hi estan a favor. Cal doncs esperar, si no era tot plegat una estratègia de màrqueting d’uns i altres, la data de la celebració.
Però l’espanyolisme també ha reaccionat i amb força. El suport a PP i Ciutadans, així com la supervivència del PSC, és preocupant en un context on la seva principal proposta és no permetre als catalans decidir. És a dir, on la principal proposta és aturar la democràcia. El Partit Popular a més complementava la negació de drets democràtics amb la negació de drets socials, doblement alarmant. Ciutadans, per la seva banda, és una formulació electoral mancada de projecte polític, on una cúpula de persones vives, les mateixes que el van fundar i que tripiteixen candidatura, en un clar exemple d’absència de renovació, aprofiten forats discursius i contradiccions en el bloc espanyolista, siguin els que siguin, per fer forat. I els va prou bé, que en el fons és senyal que l’espanyolisme està en desbandada. I es posarà a cridar i a fotre cops.
Per últim, la irrupció de la CUP-Alternativa d’Esquerres és la peça que disloca les anàlisis pausades i ordenades. En un context on creixen ERC i ICV, què mou la gent a votar una opció com la CUP-AE? D’on surten els vots? Què farem amb els 3 diputats?
Ni els 3 diputats són fruit únicament d’un vot antisistema, ni ho són únicament del vot de l’esquerra independentista, ni tampoc és la conseqüència del vot de les municipals. És una barreja de tots tres i alguna variable més. Tenim 3 reptes per endavant, com a mínim: com vincular la representació parlamentària al conjunt de lluites i activistes que han apostat per la CUP-AE; com seguir estenent i aprofundint el motor indiscutible de les CUP, el municipalisme popular; i com reforçar, actualitzar i activar el millor que pot donar de si l’esquerra independentista, sempre en el marc territorial que la defineix, els Països Catalans.
Al marge de l’anàlisi concret de cada cas, l’Onze de Setembre d’enguany ha servit per convertir aquestes eleccions en plebiscitàries i ara toca ser conseqüent amb l’anhel de referèndum que ha rebut una amplíssima majoria a les urnes. No fer-ho, és a dir, no fer cas tampoc a la demanda sobiranista del carrer, seria una nova fustració que se sumaria al cas omís que les institucions i la classe política han fet a la resta de mobilitzacions populars recents, com les tres vagues generals o el moviment dels indignats, que han topat amb un mur de formigó armat. Fins ara.
*Quim Arrufat és parlamentari electe de la CUP-Alternativa d’Esquerres al parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya.
