Les paraules mai són neutres i menys quan responen a narracions que estableixen una veritat hegemònica, que ells anomenen compartida i nosaltres oficial i imposada.
L’any 2007 (30 anys després de la mort del dictador) el govern Zapatero va promulgar la llei de Memòria històrica. L’any 2022 el govern PSOE/Podemos en va aprovar una de Memòria “democràtica”. El govern català enguany també prepara la seva.
En totes tres normes s’hi esmenta reiteradament la fórmula canònica “veritat, justícia, reparació i garantia de no repetició”. S’hi parla de reconeixement de les víctimes, que han de rebre reparació i justícia, de restabliment de la veritat històrica, de drets i llibertats recuperades, i no s’hi amaga tampoc el desig d’acabar amb les anomalies que sorprenen qualsevol que analitzi amb una mica d’atenció estructura i mecanismes de l’estat espanyol.
Justícia i Reparació: a l’estat espanyol per als franquistes no va haver-hi Volanti rosse, ni un Nuremberg, ni Mossad (només – i encara, si ho comentes, t’arrisques a ser jutjat per apologia del terrorisme -, l’ETA que va executar uns pocs jerarques i torturadors). I mai botxins i agressors han reconegut cap responsabilitat pels milers de crims comesos, ni se li ha exigit en els àmbits – els tribunals – que una democràcia formal té habilitats per a aquesta funció.
El rescabalament pecuniari – com el simbòlic – que s’ofereix ara a les víctimes per les penes de presó, el treball esclau, les execucions, les tortures, les depuracions, és insultant per misèrrim. Els bens, immobles, i patrimonis robats no són restituïts. Les empreses que es van aprofitar de treball esclau no són obligades a pagar-lo.
Un altre greuge col·lectiu i gravíssim és directament silenciat: la renuncia a reclamar el deute de guerra – imprescriptible i sempre exigible – a les potències feixistes que van permetre la victòria de l’aixecament de l’exèrcit.
La cota més alta de cinisme però s’assoleix, en les lleis de memòria, amb la pretesa de “resoldre” el tema dels desapareguts i les fosses: deixant passar més de 70 anys ja s’havien assegurat que la gran majoria de familiars directes i per tant interessats a reclamar la cerca i restitució dels desapareguts morissin, com també la majoria de testimonis. De manera que ara, amb unes quantes excavacions mediatitzades i de tipus arqueològic i no forense – ja que en cap moment es vol definir la responsabilitat dels assassins – i uns quants espais commemoratius poden donar per tancat el problema. I a preu de ganga. Una ferida, convertida amb el temps en cicatriu horrible, record d’una brutalitat inhumana, que ara poden per fi tapar.
La Novaparla en el libre d’Orwell 1984 era una tècnica comunicativa del poder per idiotitzar la població i alhora capgirar significats construint una realitat artificial. L’expressió “garantia de no repetició” emprada per definir operacions de divulgació de la veritat establerta entre les noves generacions s’hi inscriu de ple.
En efecte, per tal que hi hagi garantia de no repetició, hi ha d’haver judicis dels responsables de crims, canvis legislatius profunds, depuracions de cossos militars autors de les violències i violacions de drets humans, apoderament de les organitzacions populars i finalment educació en valors de respecte i tolerància.
És prou evident que els canvis legislatius de la transició mai han tingut com a objectiu declarat la superació i condemna del franquisme, si no que es van adoptar únicament per homologar-se formalment a l’entorn europeu en vista a l’entrada en la UE. I per si fora poc es van mantenir entre d’altres monarquia i tribunals especials en clara continuïtat amb el règim-
Així com és sabut que amb la llei de punt final denominada amnistia es va garantir la impunitat a tots els culpables de delictes de lesa humanitat i no va haver-hi ni una sola depuració en policia, exèrcit, judicatura.
I no és només la impunitat absoluta: el maquis , reconeguts – ara que s’han mort tots – víctimes, segueixen essent considerats en la comunicació de la Guàrdia Civil o en determinades mesures legislatives, bandolers, rebels o fins i tot, com en el cas de Quico Sabaté, “terroristes” (un govern Aznar va concedir a la família del tinent de la GC, que el va emboscar al Mas Clarà i va se abatut en l’intercanvi de trets, la qualificació de “víctima del terrorisme”).
Tampoc es respecta , en aquesta operació fraudulenta, el dret a la veritat, ja que la guerra popular contra el feixisme i la lluita de classe revolucionària són diluïdes en una “lluita per la democràcia” de regust políticament correcte. Queden en un segon terme, com ombres indistintes i inabastables, els protagonistes de l’agressió: l’exèrcit i les forces militars invasores, les burgesies i classes dominants – i capital internacional – que li van donar el necessari suport econòmic, l’església, la diplomàcia i les institucions de països feixistes i neutrals, les empreses i fortunes que se’n van beneficiar.
També la delimitació d’un lapse temporal que fa coincidir la finalització del franquisme amb la promulgació d’una constitució – que no contenia cap declaració de rebuig de l’anterior règim o amb unes primeres eleccions democràtiques – és una decisió arbitrària que pretén ocultar la continuïtat evident i cridanera de privilegis, impunitat i injustícia.
Unes polítiques de memòria, per tant, que no tenen cap objectiu de justícia i reparació de víctimes, que s’han deixat morir al llarg d’aquestes dècades sense cap desgreuge i veient com els seus botxins seguien gaudint de privilegis, impunitat i sovint de bens furtats, ni de familiars de desapareguts que també en la seva gran majoria han mort amb el dolor d’un dol mai tancat, si no que només pretenen donar una aparença presentable a una monarquia constitucional on tothom gaudeix de les llibertats i drets reconeguts de democràcia formal (per altra banda en franca decadència arreu), sempre que no aporti cap molèstia a l’ordre establert i als principis sagrats en que es basa: mercat, propietat privada i unitat de la pàtria.
I la veritat franquista de la guerra entre bàndols, el nacional d’ordre i el roig revolucionari, és reemplaçada per la constitucionalista d’una lluita entre autoritarisme violent i defensors de llibertats democràtiques i de la legalitat (burgesa).
Després del silenci i les amnèsies imposades de la transició estem assistint a la fabricació, via lleis i una floritura generosa de càtedres, simpòsium, documentals, articles, fundacions, museus, de la veritat definitiva, tan asèptica com inofensiva. Una operació de desarmament de la memòria.
* Rolando d’Alessandro és intèrpret. Ha publicat llibres com “Si te’n vas no tornis”, “Lluites o protestes” o “El dogma de la no-violència”. Les opinions expressades en els seus articles són exclusivament de l’autor.
