A l’anterior editorial denunciàvem la decisió del Tribunal Suprem de Justícia de l’Estat espanyol d’anul·lar la candidatura d’Iniciativa Internacionalista- La Solidaritat entre els Pobles. Pocs dies després, el Tribunal Constitucional del mateix Estat revocava la decisió i donava via lliure a la candidatura per concórrer a les eleccions. No cal dir que la justícia espanyola no ha actuat amb major “independència” en aquesta ocasió que en il·legalitzacions polítiques anteriors; n’hi ha altres explicacions que potser no estan del tot al nostre abast: pressions d’alt nivell des d’Europa, estratègies politicopolicials, la por d’estendre el “problema basc” a la resta de l’Estat… No sabem què en concret -i en quina mesura- haurà motivat els aparells de l’Estat per fer la vista grossa amb una candidatura que, sens dubte, els fa mal.
El cas, però, és que després de molts anys, l’esquerra abertzale podrà votar una opció que sent que la representa, i per bé que només és una xicotet victòria, ens n’hem de felicitar. Com també ens hem de felicitar per l’aparició d’una candidatura de classe que recull els desigs de llibertat de tots els pobles oprimits per l’Estat. Ara cal confiar en els resultats i veure com reaccionen després de les eleccions. Però això ja serà una altra història.
Mentrestant, hem de fer especial incís sobre un dels aspectes més foscs de tot el procés -interromput- d’il·legalització: l’actuació de les Forces de Seguretat de l’Estat en relació als catalans i catalanes vinculats a la candidatura. Com s’ha pogut constatar a l’acta d’impugnació de la Fiscalia i a la posterior sentència del Tribunal Suprem, els i les independentistes som vigilats quan assistim a xerrades d’Iñaki Gil de San Vicente, quan participem en marxes a les presons en solidaritat amb els presos polítics o quan acudim a reunions de les pròpies organitzacions. Tot això apareix a l’acta; i molt més.
Val a dir que no és cap sorpresa, perquè les diferents organitzacions “antisitema” (usant el vocabulari dels “prosistema”) han denunciat reiteradament el seguiment policial a què estan sotmeses: identificacions, intimidacions i gravacions, entre les accions més evidents. Però n’hi ha molt més que ara hem pogut constatar amb les informacions personals que aportava la Fiscalia per justificar la il·legalització d’Iniciativa Internacionalista. I podem sospitar que allò que apareix a l’acta és només la punta d’un iceberg.
Els responsables de la candidatura ja han anunciat accions legals en contra de la impugnació i les declaracions paral·leles del mateix ministre de l’Interior, el funest Rubalcaba. Però això no és suficient. La vulneració per part de l’Estat dels nostres drets és cada cop més flagrant i, de vegades, sembla com si ens n’estiguérem acostumant. O si no som nosaltres, és la societat la que s’està acostumant. I, no cal dir-ho, això és molt perillós i requereix una enèrgica resposta.
No és tracta de salvar un sistema i una democràcia que cada cop es mostren més defectuosos, però ens hem d’acostumar a exigir el respecte dels nostres drets en aquest com en qualsevol règim. Ja sabem que els drets polítics col·lectius i individuals no seran mai planament reconeguts sota un règim que fa de l’explotació de les persones la seua essència, però això no implica que no hagem de batallar per conservar cadascuna de les xicotetes victòries que en temps passats vam obtenir. Cada cop que ens identifiquen, cada cop que ens detenen, cada cop que ens amenacen o ens insulten, cada cop, en definitiva, que abusen de la seua autoritat i nosaltres no els responem, estem perdent terreny i ells l’estant guanyant.
L’acta d’il·legalització demostra la impunitat amb què actuen les FSE als Països Catalans; hem sentit l’amenaça d’un Estat d’excepció que s’estén més enllà de les fronteres del País Basc. Potser encara estem a temps d’evitar que un dia hi arribe -o potser no. Però cadascun dels nostres drets els hem de defensar amb convicció i sense por. Perquè allò segur és que demà serà encara més difícil fer-ho.