Entrevistem a en Néstor Terron (militant del SEPC i d’Arran), estudiant de l’IES Lluis Vives durant la Primavera Valenciana
Com comença tot? perquè eixiu al carrer? sou els únics?
La Primavera Valenciana va començar a gestar-se al gener del 2012, un mes abans de aquells fatídics dies. Per aquella època, es vivia un ambient de lluita increïble dins dels instituts del País Valencià. Des del nucli del SEPC al Lluís Vives vam impulsar la creació d’una assemblea d’estudiants al centre, per començar a mobilitzar-nos. Vam ser els primers, però prompte es van crear altres assemblees a més centres de València. En aquell moment, el professorat es concentrava tots els dijous a l’hora del pati a la porta de l’institut, i nosaltres vam decidir sumar-nos-hi i tallar el trànsit. Ho vam fer durant un parell de setmanes, però el periòdic Las Provincias se’n va fer ressò i va criticar molt durament l’institut per deixar-nos eixir a l’hora del pati, així que ho vam haver de deixar. Posteriorment, vam decidir continuar fent-ho però a quan acabàvem les classes, fora de l’horari lectiu. Ho vam fer dos dies sense problemes, fins que el tercer dia ens vam trobar amb les forces d’ocupació esperant-nos.
Com es viu dins l’institut la detenció del primer dia?
La veritat és que eixa detenció ens va agafar a tots per sorpresa. Ningú, ni nosaltres, ni el professorat s’esperava que la reacció policial fóra tan desmesurada. Els qui estàvem prop en aquell moment, ho vèiem amb els ulls plens d’indignació, ja que s’estaven emportant un company que no havia fet res, però sobre tot de ràbia i importància, al veure que no podíem fer res per evitar-ho, i que, passara el que passara, ells tenien les de guanyar. Eixe mateix dia no sols van detindre el company, sinó que dos persones més vam ser denunciades, també per motius falsos (prova d’això és que ens han retirat les denúncies abans d’aplegar a judici). Els dies posteriors, a l’institut hi havia una revolada impressionant. Tothom estava eufòric, amb ganes d’eixir per a veure com evolucionava tot i participar de les protestes. Durant eixos dies, ens vam reunir quasi a diari, per a analitzar la situació, prendre mesures i decidir com continuar. Els professors, en canvi, no ho tenien tan clar. Els pareixia increïble com ens havien tractat, però no a tots els agradava que els plantàrem cara i continuàrem tallant el trànsit. Inclús alguns ens van demanar que deixarem de fer-ho, però allò ja no estava a les nostres mans… La Primavera Valenciana s’havia convertit en un moviment ciutadà del qual tota la ciutat va voler formar part.
Dijous 16, quan hi ha mes detinguts i feu assemblea al carrer, què decidiu? Perquè?
Eixe va ser el dia en que es va consolidar la Primavera Valenciana. Va ser molt mogut, vam viure fins a cinc càrregues encadenades en distints punts de la ciutat, i es va detindre a molta gent, entre ells diversos companys de l’EI. En l’assemblea vam deixar clar des del primer moment que no volíem caure en el mateix error que altres moviments com el 15M. Si estàvem allí era per que estàvem farts i volíem vèncer (o almenys plantar cara) als governants, amb tots els mitjans que estigueren al nostre abast.
Què en penses de tot plegat un any després?
La veritat és que la reacció ciutadana que es va viure aquells dies a València va ser increïble. Vam aconseguir que allò que havíem començat un grup d’estudiants esdevinguera un clam multitudinari pels serveis públics i contra la repressió. Va ser molt emocionant -i, sobre tot, molt encoratjador- veure els últims dies a centenars de milers de persones col·lapsant tot el centre de valència, i mes encara sabent que érem nosaltres els qui ho havíem aconseguit. Persones de totes les edats es van voler apropar, inclús des d’altres parts dels Països Catalans i l’Estat espanyol. Molta gent ens deixava rams de flors i cartells d’agraïment a la porta de l’institut, i la veritat es que veure-ho cada matí t’“omplia” per dins.
És evident que no hem aconseguit els objectius que buscàvem (la nova llei d’ensenyament, la LOMQE, suposa la mort del sistema educatiu públic tal i com el coneixem), però, en canvi, hem aconseguit altres coses: les dures imatges de la repressió contra els estudiants han donat la volta al món, i s’ha evidenciat que l’Estat espanyol, una vegada més, fa ús de la tortura com a eina política, i que de drets humans en sap ben poc. També hem aconseguit fer “despertar” a la societat valenciana. En aquell moment, molta gent va prendre consciència, i es va adonar que som nosaltres qui hem de lluitar per allò que és nostre. Prova d’això és que la conflictivitat social ha anat en augment des d’aleshores, fins al punt que a la passada vaga general, València va ser la ciutat més combativa d’arreu dels Països Catalans, i, en conseqüència, amb més repressió.
