“No hi ha pitjor manera de convèncer els que et presenten com un conseller que circula per Catalunya amb les tisores de les retallades a la mà que anunciar a so de bombo i platerets unes mesures i rectificar al cap de pocs dies davant l’allau de protestes” (José Antich, “L’error de Cleries”, La Vanguardia, 30 de setembre). D’aquesta frase, prenyada de sentit, se’n pot deduir un principi bàsic de la ideologia burgesa: l’objectiu de la política no és prendre decisions que beneficiïn el conjunt de la població, si no “convèncer els que et presenten com un conseller que circula per Catalunya amb les tisores de les retallades a la mà”. El problema no està en les retallades si no en haver deixat que la voluntat popular condicionés aquestes retallades. Un precedent gravíssim car el conseller ha hagut de rectificar ni que sigui una mica i el populatxo pot arribar a adonar-se que aquestes retallades presentades com una fatalitat -“o les retallades o el diluvi universal”- en realitat eren perfectament prescindibles. Però el pensament circular de les elits és impermeable a aquestes evidències: “Les retallades són doloroses i en moltes ocasions, encara que justificades, d’una comprensió social molt difícil”. La gent educada i elegant sap que aquestes retallades estan perfectament “justificades”, però la democràcia té el petit defecte que cal convèncer tota una colla de brètols de “comprensió” limitada. Això recorda el “NIMBY” ( “Not in my backyard” ), un concepte anglès de gran èxit entre les elits conservadores. Es podria traduir per “no a la meva eixida” i es refereix a l’oposició popular a mesures com la construcció d’una carretera, una central nuclear, etc. Segons aquest concepte, l’esmentada oposició tindria un caràcter purament egoista i rebutjaria mesures d’interès general per salvar interessos particulars (el propi habitatge, la pròpia salut, etc.). La burgesia o els que hi treballen a sou tenen una visió global sobre l’interès general, però han de convèncer tota una massa lamentablement illetrada que no veu més enllà del seu melic (“és lògic que sigui així, ja que darrere de cada cas hi ha una persona”).
Així, la postura d’Antich no representa un cas i una persona -per exemple el director d’un diari conservador propietat d’un comte i finançat per una sèrie d’empreses objectivament interessades en una pressió fiscal i unes despeses salarials baixes, uns serveis públics privatitzats, etc.-. I ara! Representa una visió universal i desinteressada. Llàstima que la incultura general impedeixi als treballadors i usuaris de les residències ascendir a aquesta atalaia del coneixement i superar la seva curta i esbiaixada visió particular. Però cal no caure en la desesperació: “Els ciutadans ho viuen amb por, encara que és exagerat dir que hi ha una gran alarma social”. A la mateixa pàgina hi ha un petit article sobre els trilers de la Rambla, problema gravíssim, pel que es veu, que “malauradament forma part del paisatge urbà” i pel qual “la imatge de la ciutat se n’ha ressentit”. Els trilers són el darrer exemple d’una sèrie d’alarmes socials -reals o suposades- amb les causes més inversemblants: la grip A, el “botellón”, la visibilitat de la prostitució, l’okupació, les mesquites, les burques, els coloms, les acampades i el que es vulgui. Però ara resulta que davant el pànic generalitzat -i molt justificat- a l’atur, la hipoteca o el lloguer, l’amenaça de la marginalitat social, el risc de tenir problemes greus de salut i no rebre assistència gratuïta o rebre-la tard, de no poder pagar l’escola als propis fills, etc “és exagerat dir que hi ha una gran alarma social”. Cadascú explica la pel·lícula segons li va. Queda clar que Antich i els seus amics no tenen aquests problemes.