No ens queda tant de temps

Substituir una llengua per una altra requereix diverses etapes. En un determinat territori A on s’hi parla la llengua A, comença la introducció de la llengua B. Primer, apareixen alguns grups que es bilingüitzen i aprenen la llengua B. Després tots els habitants del territori A es van bilingüitzant mentre alguns grups socials ja prescindeixen de la llengua A i es fan monolingües en llengua B. Finalment, desapareixen els bilingües i només queden monolingües en llengua B.

Actualment, el català es troba en la penúltima etapa del procés: els catalans o som bilingües o monolingües en llengua B. A la Catalunya Nord el procés ja pràcticament és a les acaballes, al País Valencià i les Illes els percentatges d’ús de la llengua ronda el 30% o el 40% de la població i al Principat l’índex d’ús del català se situa cap al 50%.

És ben probable que, si seguim amb la mateixa tendència, la salut de la llengua empitjorarà. Ens podem imaginar l’ús del català d’aquí 50 anys: extingit a la Catalunya Nord; ús molt més restringit a les Illes, el País Valencià i el Principat. Un informe de la Generalitat afirma que entre el 2000 i el 2010 el català va perdre un 10% de parlants al Principat. De fet, tots els estudis realitzats des dels 80’s mostren una reculada progressiva d’ús del català. Sobretot en els joves, en les ciutats i al País Valencià i les Illes. La situació del català no havia sigut mai tan crítica.

Si mirem els nivells de coneixement del català, podem dir que la salut de la llengua ha millorat respecte als anys 60 (aquí ha jugat un paper molt important el sistema educatiu català, notablement catalanitzat). També podríem afirmar que l’anglès té un estat de salut cada dia més bo, ja que cada cop hi ha més gent que el sap parlar. Però no es tracta de saber una llengua, sinó d’usar-la en la vida quotidiana. I si mirem les dades, el català cada dia recula més. En tots els Països Catalans, des de fa segles.

Sembla lògic pensar que la independència afavoriria la catalanització de la societat, però per si sola no n’és una garantia suficient. Cal sobretot una voluntat decidida de tota la societat. Siguem realistes, les classes dirigents (burgesia, grans partits polítics…) mai no s’han pres seriosament la qüestió de normalitzar el català. En tot cas, tot i les millores en alguns àmbits, la presència abassegadora del castellà a casa nostra demostra que aquesta és la llengua dominant, la més útil i l’única necessària per viure a casa nostra. I encara que faci mal de dir, els catalans tampoc no es preocupen massa de defensar la seva llengua. Fins i tot en els sectors més conscienciats canviem d’idioma quan algú se’ns adreça en castellà, potser per falsa tolerància o per inconsciència. Cal, doncs, canviar la nostra actitud envers la llengua.