Segurament cadascuna de nosaltres té moments èpics a la seva vida. Històries. Dies. Celebracions. Mogudes. El dia que vam descarregar no se quin castell amb la colla. Quan vam fer no sé quin cim. Aquell viatge inoblidable. Quan van ser pares. Quan van ser parella de fet o és van casar. Quan es van conèixer. Aquell festival. Històries vàries. Dins d’aquest espectre de «coses» que considerem èpiques, precioses, transcendentals, inoblidables, en les nostres vides, per moltes de nosaltres -milions- hi haurà a partir d’ara i sempre la memòria del 1 i el 3 d’Octubre del 2017.
No serà pas pels cops de porra que ho recordarem -que també-. Ni per la repressió -que també-. Ni per la posterior repressió que ja ens està arribant -que també-. Ni perquè vam votar -que també-. Ni per que va guanyar el sí -que també-. L’èpica d’aquell dia és un sentiment èpic i un calfred corporal barrejat amb una pràctica política. És sentir a la nostra pell, cor i cap el moviment, el moviment del poble, al carrer, organitzat, defensant allò -un referèndum i l’aplicació legítima del seu resultat- que considerava seu. Defensant-ho sense por. Valentament. Amb entusiasme. Totes a una. Recordem i no oblidarem mai. Les consignes eren «els carrers seran sempre nostres» i «sols el poble salva el poble».
Era com un trencaclosques gegantí, un trencaclosques on cadascuna de nosaltres vam anar posant i posant peces, el resultat, el trencaclosques final, era el nostre trencaclosques. El de totes i cadascuna de nosaltres. I malgrat algunes vulguin capitalitzar aquell trencaclosques, sempre serà nostre. Del poble. Meu. Teu. D’elles. D’ells. De vosaltres i nosaltres. Allò que vam sentir, allò que vam digerir, allò mai ningú ens ho prendrà i que mai, mai permetrem que ningú mercadegi amb aquell sentiment, amb aquells dies, amb aquella pràctica política de base, de carrer, transparent i assembleària. Ninguna, dèiem, ninguna mai més decidirà enlloc per nosaltres.
I un cop arribades aquí, hem permès que despatxos i estats majors decideixin per nosaltres. I van decidir, el dia 10 d’octubre, no fer efectiu el resultat del referèndum. I van decidir el dia 26 d’octubre de cop dir que convocarien eleccions. I van decidir el 27 d’octubre proclamar una república i no fer-la efectiva, la República Catalana de Schrödinger. I van decidir des de l’exili, no contraposar legalitats, no confrontar legalitats, anar a les eleccions. Mentrestant, mentre decidien això. Van tancar als Jordis. Va sortir el feixisme i ens va atacar a Palma, Barcelona i València. La UE va dir que tot plegat era un assumpte intern d’Espanya. Ens van imposar un 155. Ens van assaltar el departament d’Interior i el van controlar. Ens van destituir tot el govern. Part del govern va haver de marxar a l’exili. Part del govern és a la presó. La mobilització va continuar i continua, però cada cop sabem menys per a què ho fem, a banda de demanar el legítim alliberament de persones injustament empresonades. Ens van imposar a la Soraya de «presidenta». Ens van imposar al Millo. Ens han humiliat. I ens han imposat unes eleccions il·legals i autoritàries. I mentrestant, mentres anava passant això, a poc a poc i tímidament, la furgoneta del procés que ja havíem llençat pel precipici. Poc a poc, aquelles dels despatxos, la van anar a buscar al cementiri de ferralla. La van portar al mecànic i li van posar pedaços per tot arreu, la van engegar i va funcionar a trompicons, i ara, de nou, pretenen que sigui aquesta la que comandi la nova etapa.
Tot i que en política mai pots tornar al punt de partida, sobretot perquè «passen coses» i aquestes «coses» fan que la realitat és modifiqui i mai torni a ser la mateixa. Estem intentant tornar al punt d’inici. Tornem, allà on el partidisme passa per sobre del programa. On el fals unitarisme, titlla a la resta de companyes de viatge de posar «pals a les rodes» sinó s’hi sumen. On és permeten de nou a les files sobiranistes, els discursos ambigus, «moderats» i fins i tot autonomistes. On les cites electorals són l’única forma de fer efectiu allò que ens proposem. On la República la farem efectiva passant de la «llei a la llei», sense conflictes, sense confrontacions, senzillament guanyant eleccions i esperant que Europa en legitimi els resultats. Però no era això, companyes, no era això.
No és això companyes, ni paraules de pau amb garrots, ni el comerç que és fa amb els nostres drets. No era això ni és això: unes noves eleccions autonòmiques. I com que no era això, per mi el més correcte hagués estat no participar-hi i boicotejar-les. Emboirades pel democratisme de les urnes, ens hem cregut i assumit el discurs de que una urna sempre és democràcia. Però no ho és, i menys quan te l’imposa la metròpoli.
Però ara on ens trobem? Ens trobem en el moment que les cúpules i secretariats d’aquelles que sempre ens han titllat -a les anticapitalistes- de trencar la unitat, ja han fet públic que es presenten, fent impossible una estratègia col·lectiva, unitària i popular de desacatament a aquesta imposició del 155. Com va això? On és aquí la unitat? Perquè no ho hem parlat plegades? Perquè el sobiranisme des de l’Alfa fins a l’Omega no ha debatut que fer, i intentar anar a una amb el rebuig públic a aquestes eleccions? Ens podem imaginar l’impacte que hagués tingut? Però no, les hem acatat, les hem fet nostres i inclús li donem el caràcter de plebiscit. I tot respon a l’estratègia processista de «la llei a la llei», de la «no confrontació». I no és pas una afirmació meva. Ho és del President. El mateix Puigdemont des de l’exili, va declarar que no confrontaria «legalitats», que les conseqüències haguessin estat desastroses (i que és pensaven que passaria si proposem trencar l’Estat Espanyol?). I que el millor era prendre’s les eleccions com una nova (l’enèsima?) oportunitat de demostrar al món que som majoria, que som cíviques i respectuoses. Molt ruc ha de ser l’enemic per a proposar-nos un escenari on ell perdi. En canvi, no acatar-les era confrontar dues legitimitats, la imposada pel 155 i el feixisme espanyol, o la que sorgeix de la voluntat popular del 27 de Setembre i del 1/3 d’Octubre. Jo com a mínim, i malgrat que les conseqüències podien ser dures per al poble català, hagués restat obedient a una legitimitat i desobedient a una altre. Una avalada per l’ímpetu del poble català, l’altre per l’espanyolisme més ranci amb l’aval de Ciutadans, PSOE i la UE. Una de futur i il·lusions, l’altre de passat, el «viva España» i el «que pone en tu DNI».
I si ens trobem aquí, que fem? En aquest sentit em remeto un tuit del Jordi Graupera que deia «Front comú i llistes pròpies: que els electors triïn el pes de cada matís, i hi hagi totes les veus al Parlament amb torns de paraula.». Genial. Penso fermament que no hem de caure de nou amb la trampa de confondre unitat amb llista unitària. I és que malgrat compartim punts de programa, no som, ni hem estat, ni volem ser el mateix. La unitat només potser al voltant d’una cosa: desenvolupar la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República, o sigui fer efectiva la República i iniciar el Procés Constituent. I no cal patir, que en això sempre em trobareu de viatge amb qui faci falta. Amb això i únicament amb això. Amb qualsevol altre proposta que ens digui que ara «cal esperar», no mi trobareu, ni a mi, i espero tal i com està el pati, que ni a moltes.
Podrà semblar hipòcrita apel·lar un paràgraf sencer al boicot a les eleccions, i ara proposar presentar-nos. Però no, anys i panys de carrers ens han portat a les institucions. I anys i panys de carrers i la certesa de que no tenim res a perdre i per això ho volem tot, em donen la confiança de seguir al peu de canó a Matrix també. Al peu de canó però no a fer parlamentarisme i menys autonòmic, al peu de canó amb l’únic objectiu de dinamitar la furgoneta processista que tan ens costa jubilar. Ara i més que mai, qualsevol proposta que no porti com a fil conductor l’execució d’allò que ja he esmentat, al meu entendre, no ha de rebre cap suport anticapitalista. I si la voluntat d’unes i altres és seguir fent política autonomista o altres sinònims en el marc d’un parlament escollit en unes eleccions imposades, jo defensaré no ser-hi, marxar-hi, tornar als municipis, ciutats, pobles, barris, places i carrers; que anàvem lents perquè anàvem lluny. I és que seguim anant lluny, molt lluny i la lluita és llarga, molt llarga, ja estem fartes de dreceres i trampes al solitari. L’esperit del 1 i el 3 d’Octubre, com ja he dit, no és pot mercadejar i aquell esperit és el que ens remet constantment als carrers i places. A la organització popular i al poder popular. Al suport mutu i la confiança mútua. Valors, tots i cadascun d’ells, que en contades ocasions he vist en cap parlament burgès.
*Santi Fortuny és militant de l’Esquerra Independentista
