Entrevista a Hossam el-Hamalawy, periodista egipci i autor del blog 3arabawy.
Arran dels esdeveniments recents a Egipte, amb l’esclat de la revolta popular contra el règim autoritari de Mubarak, publiquem aquesta entrevista a Hossam el-Hamalawy, jove periodista egipci i autor del blog 3arabawy, que ha viscut i relata cada dia els fets des d’El Caire. El-Hamalawy sosté que “Tuníssia ha estat un catalitzador, però les revolucions no sorgeixen del no-res (…) No és possible aïllar aquestes protestes dels quatre últims anys de vagues de treballadors a Egipte o d’esdeveniments internacionals com la intifada al-Aqsa i la invasió de L’Iraq per EUA”. Traducció al català feta pels companys de La Fàbrica.
– Per què va caldre una revolució a Tuníssia perquè els egipcis sortissin als carrers d’aquesta forma massiva sense precedents?
A Egipte diem que Tuníssia va ser més o menys un catalitzador, no un instigador, perquè les condicions objectives per a un aixecament existien a Egipte i durant els últims anys la revolta era latent. De fet, ja vam tenir dues mini-intifades o “mini-Tunis” eln 2008. La primera va ser un aixecament a l’abril de 2008 a Mahalla, seguit per un altre a Borollos, al nord del país.
Les revolucions no sorgeixen del no-res. No n’apareix mecànicament una un matí a Egipte perquè el dia abans n’hi va haver una a Tuníssia. No és possible aïllar aquestes protestes dels quatre últims anys de vagues de treballadors a Egipte o d’esdeveniments internacionals com la intifada al-Aqsa i la invasió de L’Iraq per EUA. L’esclat de la intifada al-Aqsa va ser especialment important perquè en els anys vuitanta i noranta l’activisme en els carrers havia estat efectivament impedit pel govern com part de la lluita contra insurgents islamistes. Només va seguir existint en els campus universitaris o les seus dels partits. Però quan va esclatar la intifada de l’any 2000 i al Jazeera va començar a transmetre’n imatges, va inspirar a la nostra joventut a prendre els carrers, de la mateixa manera que avui ens inspira Tunis.
– Com evolucionaran les protestes?
És massa aviat per a dir com es desenvoluparan. És un miracle que continuessin ahir després de mitjanit a pesar de la por i la repressió. Però havent dit això, la situació ha arribat a un nivell en el qual tots n’estan farts, realment farts. I fins i tot si les forces de seguretat aconsegueixen aixafar avui les protestes no podran aixafar les que hi hagi la propera setmana, o el pròxim mes o més endavant durant aquest any. Definitivament hi ha un canvi en el grau de valentia de la gent. A l’Estat li va ajudar l’excusa de combatre el terrorisme en els anys noranta per a acabar amb tot tipus de dissidència Al país, un truc utilitzat per tots els governs, inclòs EUA, però una vegada que l’oposició formal a un règim passa de les armes a protestes massives, és molt difícil enfrontar uana dissidèncian així. Es pot planificar la liquidació d’un grup de terroristes que combat en els canyars, però què poden fer davant milers de manifestants en els carrers? No poden matar-los a tots. Ni tan sols poden garantir que els soldats ho facin, que disparin contra els pobres.
– Quin és la relació entre esdeveniments regionals i locals en aquest país?
Cal comprendre que allò regional és local en aquest país. L’any 2000 les protestes no van començar com a protestes contra el règim sinó més aviat contra Israel i en suport dels palestins. El mateix va ocórrer amb la invasió nord-americana de L’Iraq tres anys després. Però una vegada que surts als carrers i t’enfrontes a la violència del règim un comença a fer preguntes: Per què envia soldats Mubarak para enfrontar a manifestants en lloc d’enfrontar-se a Israel? Per què exporta ciment a Israel perquè l’utilitzi per a construir assentaments en lloc d’ajudar als palestins? Per què la policia és tan brutal amb nosaltres quan només tractem d’expressar la nostra solidaritat amb els palestins de manera pacífica? I així els problemes regionals com Israel i L’Iraq van passar a ser temes locals. I en pocs instants, els mateixos manifestants que corejaven consignes pro palestines van començar a fer-ho contra Mubarak. El moment decisiu específic en termes de protestes va ser 2004, quan el dissens es va tornar interior.
– A Tunis els sindicats van jugar un paper crucial en la revolució, ja que la seva àmplia i disciplinada militància va assegurar que les protestes no poguessin aixafar-se fàcilment i els va donar una certa organització. Quin és el paper del moviment dels treballadors a Egipte en l’actual aixecament?
El moviment sindical egipci va ser molt esclafat en els anys vuitanta i noranta per la policia, que va utilitzar munició de guerra contra vaguistes pacífics el 1989 durant vagues en les plantes siderúrgiques i el 1994 en les vagues de les fàbriques tèxtils. Però des de desembre de 2006 el nostre país viu contínuament les majors i més sostingudes ones d’accions vaguístiques des de 1946, detonades per vagues en la indústria tèxtil en la ciutat de Mahalla en el Delta del Nil, centre de la major força laboral a l’Orient Mitjà amb més de 28.000 treballadors. Va començar per temes laborals però es va estendre a tots els sectors de la societat amb l’excepció de la policia i les forces armades.
Com a resultat d’aquestes vagues hem arribat a tenir 2 sindicats independents, els primers de la seva classe des de 1957, el dels cobradors de contribucions, que inclou a més de 40.000 empleats públics i el dels tècnics de la salut, més de 30.000 dels quals van impulsar un sindicat el passat mes fora dels sindicats controlats per l’Estat.
Però és veritat que hi ha una diferència important entre nosaltres i Tuníssia, i és que encara que era una dictadura, Tuníssia tenia una federació sindical semi-independient. Fins i tot si la direcció col·laborava amb el règim, els membres eren sindicalistes militants. De manera que quan va arribar l’hora de vagues generals, els sindicats van poder sumar-s’hi. Però aquí a Egipte tenim un buit que esperem omplir aviat. AlS sindicalistes independents ja els han sotmès a caces de bruixes des que van tractar d’establir-se; ja hi ha processos iniciats contra ells pels sindicats estatals i protegits per l’Estat, però se segueixen enfortint malgrat dels continus intents de silenciar-los.
De fet, en els últims dies la repressió s’ha dirigit contra els manifestants en els carrers, els quals no són necessàriament sindicalistes. Aquestes protestes han reunit a un ampli espectre d’egipcis, inclosos fills i filles de l’elit. De manera que tenim una combinació de pobres i joves de les ciutats juntament amb la classe mitja i els fills i filles de l’elit.
Penso que Mubarak ha aconseguit unir a tots els sectors de la societat amb l’excepció del seu cercle íntim de còmplices.
-La revolució tunisiana s’ha descrit com una cosa molt encapçalada per la “joventut” i depenent per al seu èxit de la tecnologia de les xarxes socials com Facebook i Twitter. I ara la gent es concentra en la joventut a Egipte com un catalitzador important. Es tracta d’una “intifada juvenil” i podria tenir lloc sense Facebook i altres noves tecnologies mediàtiques?
Sí, és una intifada juvenil al carrer. Internet només juga un paper en la difusió de la paraula i de les imatges del que succeïx en el terreny. No utilitzem Internet per a organitzar-nos. L’utilitzem per a donar a conèixer el que estem fent sobre el terreny amb l’esperança d’animar a uns altres perquè participin en l’acció.
– (…) És sorprenent pensar en el paper crucial dels sindicats en el món àrab actual, tenint en compte les més de dues dècades de règims neoliberals en tota la regió l’objectiu primordial de la qual és destruir la solidaritat de la classe treballadora. Per què han seguit sent tan importants els sindicats?
Els sindicats sempre són el remei màgic contra qualsevol dictadura. Miri a Polònia, Corea del Sud, Amèrica Llatina o Tuníssia. Els sindicats sempre han estat útils per a la mobilització de les masses. Fa falta una vaga general per a enderrocar una dictadura, i no hi ha res millor que un sindicat independent per a fer-la.
– Hi ha un programa ideològic més ampli darrere de les protestes, o només lliurar-se de Mubarak?
Cadascú té les seves raons per a sortir als carrers, però jo suposo que si el nostre aixecament té èxit i enderroquem a Mubarak apareixeran divisions. Els pobres voldran impulsar a la revolució a una posició molt més radical, impulsar la redistribució radical de la riquesa i combatre la corrupció, mentre que els denominats reformistes volen posar frens, pressionar més o menys pels canvis “des de dalt” i limitar un poc els poders però mantenir l’essència d’Estat.
– Quin és el paper dels Germans Musulmans i com impacta en la situació el fet que es mantingui distant de les actuals protestes?
Els Germans han patit divisions des de l’esclat de la intifada al-Aqsa. La seva participació en el Moviment de Solidaritat amb Palestina quan es va enfrontar amb el règim va ser desastrosa. Bàsicament, cada vegada que els seus dirigents arriben a un compromís amb el règim, especialment els acòlits de l’actual guia suprem, desmoralitzen als seus quadres de base. Conec personalment a nombrosos joves germans que van abandonar el grup, alguns d’ells s’han unit a altres grups o es mantenen independents. A mesura que creix l’actual moviment als carrers i els quadres inferiors hi participen, hi haurà més divisions perquè els dirigents superior no poden justificar per què no prenen part del nou aixecament.
– Quin és el paper d’EUA en aquest conflicte? Com veu la gent en el carrer les seves posicions?
Mubarak és el segon beneficiari de l’ajuda exterior d’EUA, després d’Israel. Se’l coneix com el sicari dels EUA a la regió; és un dels instruments de la política exterior nord-americana, que implementa el seu programa de seguretat per a Israel i el flux sense problemes del petroli mentre manté a ratlla als palestins. De manera que no és cap secret que aquesta dictadura ha gaudit del suport dels governs d’EUA des del primer dia, fins i tot durant l’enganyosa retòrica pro-democràcia de Bush. Per tant no cal sorprendre’s davant les risibles declaracions de Clinton que més o menys defensaven el règim de Mubarak, ja que un dels pilars de la política exterior d’EUA és mantenir règims estables a costa de la llibertat i els drets cívils.
No esperem res d’Obama, a qui considerem com un gran hipòcrita. Però esperem que el poble nord-americà –sindicats, associacions de professors, unions estudiantils, grups d’activistes,- es decantin en el nostre suport. El que volem és que el govern d’EUA es mantingui completament fora de l’assumpte. No volem cap tipus de suport seu, simplement que talli immediatament l’ajuda a Mubarak i retiri el seu suport, que es retiri de totes les bases a Orient Mitjà i deixi de donar suport a l’Estat d’Israel.
En última instància, Mubarak farà tot el que hagi de fer per a protegir-se. De cop i volta adoptarà la retòrica més anti-nord-americana si pensa que pot ajudar-lo a salvar la pell. Al cap i a la fi està compromès amb els seus propis interessos i si pensa que EUA no ho li donarà suport, es girarà cap a una altra banda. La realitat és que qualsevol govern realment net que arribi al poder a la regió arribarà a un conflicte obert amb EUA perquè cercarà una redistribució racional de la riquesa i acabar amb el suport a Israel i a altres dictadures. De manera que no esperem cap ajuda d’EUA. Només que ens deixin en pau.
Hossam el-Hamalawy, periodista egipci, autor del blog 3arabawy. Entrevista realitzada per Mark LeVine publicada a Al Jazeera el 27 de gener de 2011. Traducció de La Fàbrica.
