No esperis solucions climàtiques reals de la COP26. Serveix a les corporacions empresarials.

Davant l’imminent Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP26) al Regne Unit al novembre —la 26a sessió de les converses que es van iniciar a Rio de Janeiro l’any 1992—, els governs dels països més rics del món estan fent afirmacions cada cop més contundents que s’estan enfrontant eficaçment a l’escalfament global. Res no pot ser més perillós que els moviments socials, laborals i ecologistes es prenguin seriosament aquesta retòrica i es creguin que els líders polítics tenen la situació sota control.

Hi ha tres grans falsedats en les narratives d’aquests líders: que les nacions riques donen suport als seus homòlegs més pobres; que els objectius “net zero” seran suficients pel que fa falta; i que un “creixement verd” centrat en la tecnologia és la manera de descarbonitzar.

En primer lloc, els països més rics afirmen que estan donant suport a les nacions més pobres, que contribueixen menys a l’escalfament global i pateixen més els seus efectes, per fer la transició dels combustibles fòssils.

Però a la cimera del G7 del juny, els països rics van tornar a incomplir[1] les seves pròpies promeses, feta fa més d’una dècada, de proporcionar 100.000 milions de dòlars anuals en finançament climàtic als països en desenvolupament. Dels 60.000 milions de dòlars anuals que han promès, més de la meitat són falsos: l’anàlisi d’Oxfam[2] ha demostrat que es tracta principalment de préstecs abusius i finançament en condicions molt desfavorables, i que sovint les quantitats estan exagerades.

Compareu aquest tractament degradant del Sud global amb la mobilització de molts centenars de milers de milions per a la recuperació post-pandèmia. Dels 657.000 milions de dòlars (només diners públics) compromesos per les nacions del G20 a projectes de producció o consum d’energia, 296.000 milions de dòlars donen suport als combustibles fòssils[3], gairebé un terç més que la quantitat que dóna suport a l’energia neta (228.000 milions de dòlars).

Mentrestant, els impactes del canvi climàtic es veuen magnificats per la pobresa. Les inundacions[4], els incendis forestals[5] i les temperatures rècord[6] d’aquest any a Europa i Amèrica del Nord han estat prou espantoses. Els mateixos fenòmens causen una devastació molt més gran fora del Nord global.

L’any 2020, les inundacions “molt extenses” van causar morts, desplaçaments significatius de poblacions i més impactes que les malalties a 16 països africans, tal com va registrar l’informe climàtic anual de l’Organització Meteorològica Mundial (OMM)n[7]. L’Índia, la Xina i parts del sud-est asiàtic també van patir pluges i inundacions rècords.

Els esdeveniments climàtics i meteorològics van tenir “impactes importants i diversos en els moviments de població i en la vulnerabilitat de les persones en moviment”, va informar l’OMM. El cicló Amphan va desplaçar 2,5 milions de persones a l’Índia i Bangla Desh el maig passat. Molts podrien tornar aviat, però 2,8 milions d’habitatges van resultar malmesos, fet que va provocar un desplaçament prolongat. Les fortes tempestes a Moçambic van acumular més perills per a desenes de milers de persones desplaçades per les inundacions de l’any anterior i que no havien pogut tornar a casa seva.

La segona ficció dels líders polítics és la seva promesa d’assolir les emissions netes de gasos d’efecte hivernacle, el “net zero”, per al 2050 (els Estats Units, el Regne Unit i Europa) o el 2060 (la Xina).

“Net Zero” significa un punt en què la quantitat de gasos d’efecte hivernacle que s’injecten a l’atmosfera s’equilibra amb la quantitat que es retira. Alguna vegada, podia haver estat una manera útil de tenir en compte la manera com els boscos, en particular, absorbeixen el diòxid de carboni. Però tres dècades de capitulació[8] davant les empreses de combustibles fòssils, des que es va signar la Convenció Marc de l’ONU sobre el Canvi Climàtic el 1992, l’han convertit en un monstruós engany[9].

Gràcies a la captura empresarial i a la complicitat dels governs, moltes de les projeccions d’emissions de gasos d’efecte hivernacle del recent informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic influeixen en enormes nivells d’eliminació de carboni per tecnologies dubtoses[10] que no funcionen[11] ni, potser mai, funcionaran a escala (per exemple, l’eliminació de diòxid de carboni, la captura i emmagatzematge de carboni, o la bioenergia amb captura i emmagatzematge de carboni). Els governs han elaborat objectius “net zero” basats en aquests mites.

A més d’això, l’acord de París de 2015 va deixar que les nacions riques decidissin de quina part de les emissions globals assumirien la responsabilitat. Així, el govern del Regne Unit, que es descriu risiblement com “liderant el món” pel que fa al clima, situa objectius per reduir les emissions a la meitat del nivell que els científics diuen que és necessari[12].

El tercer i més complex engany dels polítics es troba en les mesures de “descarbonització” centrades en la tecnologia que adopten en nom del “creixement verd”. Aquests es basen en ajustar, en lloc de transformar, els grans sistemes tecnològics a través dels quals es consumeixen la majoria de combustibles fòssils: xarxes de transport, xarxes elèctriques, infraestructures urbanes i sistemes industrials, agrícoles i militars.

Un exemple són els vehicles elèctrics[13], promoguts com el principal mitjà per reduir les emissions del sector del transport. Els governs ignoren la petjada de carboni de la fabricació dels vehicles i l’ús d’electricitat (tret que i fins que les xarxes siguin 100 per cent verdes), i les carreteres i places d’aparcament que utilitzen els vehicles.

Els enfocaments alternatius[14] se centren en l’ampliació del transport públic, el canvi a modes no motoritzats (caminar, bicicletes, patinets) i reduir el nombre total de viatges, especialment a les ciutats. En una emergència climàtica, es pregunten, no hauríem d’estirar la nostra imaginació més enllà de les vides miserables asseguts al cotxe en embussos de trànsit a les hores punta?

Però els governs eviten o s’oposen a aquestes solucions, perquè implicarien enfrontar-se al poder corporatiu de les petrolieres, els fabricants d’automòbils i els promotors immobiliaris, en l’interès dels quals és perpetuar la cultura de l’automòbil.

Un segon exemple de l’enfocament tecnològic basat en les empreses dels governs inclou la calefacció i la refrigeració de la llar. Les tecnologies a petita escala que poden reduir la despesa energètica necessària (aïllament adequat, bombes de calor elèctriques en comptes de gas, generació d’energies renovables a petita escala) s’eviten. En canvi, els líders polítics defensen un canvi incremental als grans sistemes, a un ritme que s’adapti a les empreses que els controlen.

Al Regne Unit, els arquitectes protesten[15] mentre el govern flexibilitza la normativa de construcció, quan hauria d’endurir-la per garantir que les cases noves siguin gairebé de zero carboni. Els sindicats de Leeds fan campanya[16] per l’aïllament i les bombes de calor, la solució adequada per al parc d’habitatges de la ciutat, en lloc d’un esquema per canviar la xarxa de gas per hidrogen, això és poc més que una estratègia de supervivència per a les empreses productores de petroli i gas al Mar de Nord.

Als Estats Units, els grups comunitaris defensen[17] sistemes energètics amb zero carboni com a part d’un enfocament integrat per a una “transició justa” lluny dels combustibles fòssils.

Els governs resisteixen perquè les corporacions resisteixen. Les corporacions energètiques temen la generació d’electricitat descentralitzada fora del seu control; els promotors immobiliaris menyspreen la regulació que els obliga a utilitzar tècniques de construcció zero-carboni; els distribuïdors de gas odien les bombes de calor elèctriques. De la mateixa manera que les companyies petrolieres i els fabricants d’automòbils temen la descarbonització radical del transport, els gegants petroquímics temen les cadenes de subministrament sense plàstic, les grans empreses agroalimentàries estan aterrides pels sistemes alimentaris baixos en carboni, etc.

Els investigadors climàtics han demostrat[18] que les emissions zero absolut (no “zero net”) es poden assolir completament, reduint la despesa energètica i vivint de manera diferent. El camí no està bloquejat per factors tecnològics, sinó polítics: per les dinàmiques de riquesa i poder que constitueixen el capitalisme, les mateixes dinàmiques que imposen la càrrega del canvi climàtic al Sud Global.

Afrontar el canvi climàtic implica superar aquestes dinàmiques. No es tracta tant de substituir el mal govern per un bon govern, sinó de subvertir, confrontar, confondre i derrotar el poder corporatiu. Es tracta de desenvolupar una visió del nostre futur col·lectiu més enllà del capitalisme.

Veiem alguns avanços de les forces socials que podrien aconseguir-ho. La resistència a l’extracció neocolonial de recursos[19], que es troba al cor de l’economia alimentada amb combustibles fòssils, fa estralls al sud global[20]. Al Nord global, hi ha actes de gran heroisme —de les sabotejadores del gasoducte Dakota Access Pipeline, per exemple[21]— i noves onades d’acció directa, d’Extinction Rebellion i altres, i vagues escolars[22] en resposta al canvi climàtic.

Els manifestants pel canvi climàtic sovint acusen els governs d’ “inacció”. Mirem-ho des d’un altre angle: els governs estan actuant, però actuen d’acord amb els imperatius econòmics del capital.

Permeten que la temperatura mitjana global augmenti molt més de 2 graus centígrads per sobre del nivell preindustrial, i impulsen així el patiment resultant a centenars de milions de persones fora del món ric. Estan apoderant els productors de combustibles fòssils i les corporacions dels sectors industrials intensius en fòssils per xipollejar i fer primerets amb solucions tecnològiques perilloses i falses “solucions” en nom del “creixement” econòmic. Estan protegint el seu sistema.

La resposta més poderosa a la catàstrofe climàtica imminent no vindrà de dins del procés de la COP26, sinó de fora d’aquest, en les accions dels organitzadors de base, les comunitats, els moviments socials i laborals i de la societat en el seu conjunt.

* Simon Pirani és professor honorari a la Universitat de Durham, Regne Unit, i autor de Burning Up: A Global History of Fossil Fuel Consumption (Pluto, 2018). Escriu un bloc a peoplenature.org i és a @SimonPirani1. Com a investigador principal de l’Institut d’Oxford d’Estudis Energètics (2007-21), Pirani va escriure molts articles i capítols de llibres sobre economia energètica i el sector del gas natural a Rússia, Ucraïna i la regió del Caspi.