Aprofitant el centenari de la partició d’Irlanda, així com el de la Guerra d’Independència i de la posterior Guerra Civil a Irlanda, l’Accent publiquem un seguit d’articles que reflexionen al voltant d’aquells fets i també de com són vistos i quina transcendència tenen avui encara.
No hi ha motiu per celebrar l’Estat d’Irlanda del Nord
“Quan la societat incompleix el seu deure i no fa realitat la seva tasca de servir la seva gent, ha de prendre una altra forma més eficaç o ha de deixar d’existir “.
James Fintan Lalor [1]
L’estat dels sis comtats d’Irlanda del Nord arribarà als cent anys al maig. El govern britànic, amb el suport entusiasta dels unionistes del nord, fa preparatius per celebrar l’aniversari.
Tot i afirmar que emfatitza el futur més que la seva història, és inevitable que la naturalesa de l’estat del nord, passat, present i futur, sigui sotmesa a escrutini. Fins i tot amb la millor voluntat del món, és impossible no concloure que una anàlisi objectiva ha de registrar una lamentable història de sectarisme, facilitada i fomentada per l’imperialisme.
El resultat ha estat un segle ininterromput de mala administració i desgovern. Tenint en compte els seus orígens i les bases que fonamentaven la seva fundació, difícilment podria haver estat d’una altra manera.
Contràriament al que sosté una certa narrativa tendenciosa, Irlanda del Nord no va ser simplement la creació sense ajuda d’uns aferrissats unionistes de l’Ulster. Tot i que una part de la població local òbviament era part integral del seu establiment, l’entitat política del nord va ser el resultat d’una maniobra cínica de l’estat britànic, una acció realitzada per garantir que l’imperi mantingués una presència militar física al seu flanc occidental. Per aconseguir aquest fi, la classe dirigent britànica va facilitar i va fomentar l’establiment d’una entitat política que practicava activament un sectarisme religiós antagònic.
En fer-ho, la ben experimentada màquina imperial britànica va assegurar-se l’alienació continuada d’un milió de persones respecte els altres que vivien a Irlanda, garantint que la circumscripció minoritària unionista, ara al capdavant del seu propi mini-estat, quedaria en condicions de dependre per la seva supervivència dels seus garants londinencs.
Per a aquells que dubten de la capacitat de l’imperialisme britànic de ser tan trampós, n’hi hauria prou amb un exemple entre molts. Al mateix temps, o gairebé al mateix temps, s’estava posant en vigor l’Acord Sykes-Picot, que ha causat estralls al Pròxim Orient. Curiosament, avui el suport imperialista a l’hostilitat entre Israel i els seus veïns més grans ha creat un resultat similar al d’Irlanda del Nord: la lleialtat al centre imperial derivada de dependència per la seva seguretat.
La selecció cínica de la frontera de l’estat del Nord va il·lustrar les intencions dels seus fundadors.
En descartar els tres comtats de l’Ulster: Monaghan, Cavan i Donegal, van evitar tenir un electorat ben equilibrat. Que aquestes comunitats unionistes acèrrimes fossin abandonades tan casualment el 1921 no era necessàriament per la por que la seva inclusió amenacés una majoria unionista permanent. Si aquesta fos l’única consideració, també s’haurien exclòs els comtats de Tyrone i Fermanagh.
Per difícil que sigui d’imaginar ara[2], aquests tres comtats exclosos contenien importants comunitats fermament unionistes. En reconeixement a la seva lleialtat cap a la unió i l’imperi, el mateix Edward Carson va parlar en diverses concentracions de cadascuna d’elles. En conseqüència, al juny de 1912 més de 17.000 persones al Comtat de Donegal havien signat el Pacte de l’Ulster, mentre que al Comtat de Monaghan el nombre era de més de 10.000. Pocs mesos després, el 1913, cadascun d’aquests comtats va reunir més de 2.000 homes per a la UVF[3].
Tanmateix, optar per la llargament reconeguda entitat de nou comtats podria haver donat lloc al “risc” que la necessitat política pràctica dictés acordar un consens de treball tant dins de la nova entitat com amb el veí Estat Lliure, una condició contrària al disseny imperial, que requereix el “divideix i venceràs”.
Pogrom sectari a Belfast . 1921
Per reforçar aquest disseny, el recentment fundat estat del Nord va emprendre l’aplicació de la discriminació institucional sistèmica, juntament amb la coerció. Tot i que recentment s’ha publicat un relat de la història de la crema de Cork per part de Black and Tans al desembre de 1920, s’ha prestat molta menys atenció als esdeveniments a Belfast en el mateix període. Curiosament, mentre Cork era un bastió del Sinn Féin, els nacionalistes de Belfast eren encara sòlidament redmondistes[4]. No obstant això, això no els va salvar. Milers de persones van ser expulsades del seu lloc de treball i milers més van quedar sense llar en pocs dies al juliol de 1920.
Les expulsions dels llocs de treball van ser més cíniques i calculades que simples accions de fanàtics anti-catòlics sense sentit. Això es va evidenciar amb la retirada simultània i forçada de la seva feina de centenars de sindicalistes protestants d’esquerra, o “Rotten Prods”, tal com eren nomenats en aquell moment. Els autors de l’estat dels sis comtats no estaven preparats per permetre que la solidaritat de la classe treballadora soscavés la seva creació. Que això també deixés un llegat de força de treball dividida va ser un avantatge afegit per als empresaris sense escrúpols.
La discriminació sistèmica marcada per atacs ocasionals de repressió va continuar durant les cinc dècades següents, cosa que va conduir als esdeveniments traumàtics dels darrers vint-i-cinc anys del segle passat. Una anàlisi fàcil d’aquests anys, que insisteix que el Nord s’hauria transformat en una socialdemocràcia liberal si no hagués estat per la campanya dels Provisionals, passa per alt el grau de resistència a la reforma sorgida des de les files de l’unionisme. Al cap i a la fi, l’Acord de Sunningdale no va ser enderrocat per la força pels republicans, ni tampoc el Sinn Féin va organitzar una violenta oposició a l’Acord Anglo-Irlandès de 1985[5].
Tampoc, de fet, els esdeveniments de l’última dècada han contribuït a alterar la naturalesa essencial de l’estat del nord. Una oportunitat sense precedents els va sorgir el 1998 quan el Sinn Féin va acordar operar dins de l’arranjament constitucional construït sobre la partició. Tanmateix, l’unionisme no va se capaç de canviar ni adaptar-se, en fer-ho segurament hauria estat en el seu millor interès a llarg termini. Definint-se per oposició dogmàtica a tot allò republicà o fins i tot nacionalista, va assegurar que no hi hauria una visió compartida per a una “Nova” i possiblement viable “Irlanda del Nord”.
Després d’haver vetat obstinadament totes les propostes que podrien haver fet que la seva política fos més empassable a tots els nivells, l’unionisme ha coronat la seva llarga història de negativitat durant la crisi de la pandèmia covid-19. Amb tantes ganes de semblar més britànic que la Torre de Londres, el partit unionista més gran, el DUP, es va negar a recolzar una estratègia de tota Irlanda per combatre el virus. El partit fins i tot es va negar a seguir l’exemple d’altres administracions descentralitzades al Regne Unit i deixar de viatjar temporalment entre Anglaterra i els Sis Comtats. Això ho van fer davant d’una soca mutant virulenta del virus que emergia a la zona del Gran Londres. En fer-ho, el DUP va fallar la prova fonamental per a qualsevol administració o entitat política: la protecció i el benestar de la seva ciutadania.
Tot i que l’unionisme pot ser resistent al canvi, no pot evitar que canviïn les condicions i les circumstàncies. Gran Bretanya, que ja no és la superpotència mundial principal que era fa un segle, té avui diferents requisits defensius i polítics. Els sis comtats del nord no són l’actiu estratègic que eren en el passat. Irònicament, Dublín té ara més valor per a Londres que el nord.
Això, unit a una demografia inexorablement canviant, significa que és improbable que l’entitat política encapçalada per Stormont celebri un segon centenari. En realitat, el seu final serà més digne de ser celebrat que la seva fundació.
*Tommy McKearney (@Tommymckearney) és un activista republicà i socialista irlandès. Fou voluntari de l’IRA Provisional i un dels vaguistes de fam de 1980. Actualment és sindicalista, escriptor i membre del Peadar O’Donnell Socialist Republican Forum. Text publicat a Socialist Voice el 6 de gener de 2021. Traducció de l’Accent.
Notes de traducció:
[1] James Fintan Lalor va ser un revolucionari i periodista irlandès que va participar en la rebel·lió de 1848 contra els britànics.
[2] En l’actualitat, als comtats de Donegal, Monaghan i Cavan, parts de l’Ulster incloses dins l’estat d’Irlanda, no hi ha cap mena de suport a l’unionisme.
[3]Força de Voluntaris de l’Ulster, milícia armada unionista de principis del segle XX, de la qual va prendre el nom el grup paramilitar UVF actiu durant els anomenats ‘troubles’ dels anys 60 als 90.
[4] Partidaris de John Redmond, líder nacionalista moderat de l’Irish Parlamentary Party, que havia estat defensor del ‘Home Rule’ o autonomia.
[5] Els acords de Sunningdale (1973) i Anglo-irlandès (1985) foren intents fallits d’acords de resolució del conflicte a Irlanda del Nord.
