Amb aquesta tranquil·litzadora expressió, un diputat de la CUP demanava a una altra diputada de la CUP que no es torbés, que seguissin endavant malgrat que s’havien oblidat de prendre el mapa del país en concretar l’aposta de la CUP per participar en les penúltimes eleccions al Parlament regional catalunyès. Aquesta situació formava part del fil del documental que la CUP va fer servir per difondre el seu missatge en aquelles eleccions i va ser força significat pel protagonisme que va tenir una furgoneta que volia mostrar el trànsit de l’organització i la seva procedència, enllà en el temps, per projectar-se cap al futur.
Sense cap dubte, aquell gag tenia com a objectiu posar sobre la taula que la memòria ens garantiria assolir el país que volem, en el seu conjunt. Per tant, tenia, ben segur, una motivació positiva, de voluntat de mostrar aquesta intenció.
Amb tot, no hi ha dubte que també ha acabat tenint una mena de sentit premonitori en la perspectiva d’oblit pràctic malgrat un sentiment i una voluntat (voluntarisme) de deixar clar que els Països Catalans són. Però si aquest ajornament pràctic que assumia el gag esmentat, deixant per a més endavant la idea de projecte nacional compartit, el podíem interpretar de forma puntual, conjuntural, fins i tot teatral per poder parlar del país –es veu que en els plantejaments polítics del documental no hi cabia o esdevenia incòmode–, els fets que han anat esdevenint a posteriori ens plantegen un dubte i una enorme preocupació.
Per una banda, ens fa pensar si realment el diàleg era tan innocent o si hi havia una simplificació del sentit de fons poc avaluada, donat que en un procés d’alliberament nacional, la memòria té un pes i un valor centrals, però no una memòria personal, particularitzada, sentimentalitzada, sinó una memòria de lluita, pràctica, concreta, mobilitzadora, d’acció permanent, precisament, perquè la metròpoli vol una colònia sense univers propi, sense capacitat per discriminar el sentit col·lectiu del sentit imposat. Un exemple clar l’hem tingut a molts dels llocs on la lluita nacional té un paper important –Euskal Herria, Irlanda, Bretanya, Còrsega…–, però de manera molt central a Palestina. Per tant, deixar en mans d’una memòria gairebé virtual, d’anar fent el sentiment col·lectiu de pertinença és un pas cap al suïcidi col·lectiu, la desmemòria col·lectiva, la desaparició nacional.
Els fets sembla que ens van duent cap a aquest escenari menys engrescador i positivista. La manca d’un debat intern al si de la CUP i de l’Esquerra Independentista sobre com abordar el tema, en són les més tristes mostres. La forma com la CUP va fer desaparèixer una proposta per fer posicionar els ajuntaments dels Països Catalans sobre el tema; el canvi de plantejament teòric que la CUP va acceptar sense debat obert al si del moviment sobre si els Països Catalans eren una suma de ritmes –tropicals o caribenys– o un projecte nacional que calia abordar des de la seva complexa diversitat, i passar-ho a una votació gairebé d’amagat en una de les darreres assemblees nacionals; la desaparició de l’anàlisi de les conseqüències del pacte del 78, del tema nacional, com s’ha vist amb la declaració del 6-D del 2018; o com s’ha fet possible o no s’ha fet res davant de la presentació d’una candidatura regional catalunyesa a les eleccions espanyoles del 28-A, amb gent que diu compartir el projecte de la CUP i de l’esquerra independentista. No cal ni parlar de com s’ha callat i acceptat el regionalisme anti Països Catalans del procés catalunyista, i s’ha anat acomodant discurs, pràctica i acció a la seva consolidació, amb tot el que té de legitimació d’estructures administratives digeribles per qualsevol administració, sigui estatal o internacional.
Avui, els Països Catalans han desaparegut del contingut i es mantenen com a etiquetes de decoració en els contenidors. La memòria no deu donar per més.
El més fotut de tot és que per a sectors que encara creguin en una possible transformació de la realitat, en alguna ruptura seriosa amb allò que ens imposa el poder, només hi ha un camí possible: la construcció nacional dels Països Catalans. I la memòria cal aplicar-la a això.
