Fa uns anys vas deixar de sintonitzar Canal 9? No escoltes mai la ràdio en valencià? Et sents a gust quan dius “canal 9 és una merda” a pesar que no la veus mai? Quan algú diu he vist “Trau la llengua” i no està malament, l’ataques a la jugular? Si la resposta a estes preguntes és afirmativa, la culpa de l’espoliació econòmica i cultural de l’audiovisual valencià també és teua. Perquè no has eixit al carrer a queixar-te mentre la pagaves i no la senties com a teua. El teu silenci social és còmplice dels polítics al poder. Jo no tindré feina, i tu no tindràs tele.Invertiré els meus coneixements a un altre lloc, però tu et quedaràs sense el que et pertany: una televisió pública que defense la teua llengua i la teua cultura, que normalitze i vertebre el territori, que t’informe del que passa al teu costat d’una manera plural, versemblant i objectiva. No t’imagines eixa tele perquè mai l’has tinguda, però no seria ideal que existira? Ja que l’has pagada tens tot el dret a reclamar-la. No baixes el volum als crits dels 1.295 treballadors que aniran al carrer, perquè ells no són els culpables.
No s’equivoquem, RTVV no tanca la paradeta pel deute acumulat de 1.300 milions d’euros, que en són molts, ni perquè la crisi estiga afectant tots els sectors, no, no. Canal 9 i Ràdio 9 es destrossen per a fer realitat un somni del PP des de l’època de Zaplana: privatitzar-les i que l’empresa privada (la dels seus) en traga un benefici que…Sorpresa!…continuarem pagant tots els valencians.
Jo treballe a Canal 9, (uff, quina sèrie d’explicacions van sempre darrere d’esta afirmació, com n’és d’esgotador justificar la meua feina!) he intentat fer la tele que m’agradaria des de cada programa en el qual he treballat. Amb mi han estat persones que porten lluitant per una televisió pública en valencià i que són grans professionals. Hagueren de reaccionar prompte, quan la tele sols tenia un anyet. Quan el 1990 aparegué la primera “llista negra” de paraules massa “catalanes”, es rebel·laren davant els mínims que imposava el PSOE i molts foren apartats dels seus llocs de treball. Els mateixos professionals portaren el 1995 davant dels tribunals la privatització de RTVV i guanyaren, denunciaren en 1999 a Les Corts la manipulació informativa i la propaganda que els del PP els obligaven a fer. Alçaren la veu per a denunciar programes impropis d’una televisió pública com Tómbola (anaven contracorrent perquè el 30% dels espectadors valencians seguia el programa l’any 1997. La mitjana d’audiència actual de la cadena està en un 5%) Ells intentaren impugnar oposicions en les quals les falleres, els cosins, cunyats i veïns dels polítics aconseguien una plaça, acusaren Camps de col·locar periodistes madrilenys afins als pseudodebats que emetia Canal 9, denunciaren un ERO encobert (400 persones acomiadades) en 2006 després de la visita del Papa i també clamaren per a que s’aclarira quant havia costat. Crearen en 2009 una plataforma per a exigir transparència i pluralitat a Canal 9, denunciaren l’actitud dels directius davant les denúncies per abusos sexuals a tres periodistes per part del cap de personal en 2010. Això és estar callat? Fa més d’un any que els treballadors fem concentracions setmanals per a reclamar la nostra tele i preguntar-los als polítics i als seus sequaços on estan els nostres diners, els diners de tots els valencians, posem de fons la famosa cançó del “Show de Monleón” i arribem a la conclusió de que en el nostre cas estem, damunt de morts, rematats per aquells que veuen bé el tancament. Allí hi ha molt d’inútil endollat que no sap fer res, però s’heu parat a pensar en els bons treballadors? Eixos que no fan la tele que voldrien? Els mateixos que es queden sense sustent i sense futur? Us pareix bé que els 400 que es queden siguen tots els que ara ocupen càrrecs i no produeixen? Quin desastre.
Ens quedarem sense feina escoltant els aplaudiments d’eixa audiència que no ens veu i que s’alegra de la nostra desaparició. Haurem de treballar per a les productores (tot apunta que madrilenyes) que ens pagaran dos duros als que portem anys intentant guanyar-nos un futur laboral. I tal vegada escolte una altra vegada aquelles paraules que em van dir la primera setmana que vaig treballar a Canal 9 (a programes, un departament on s’obriren botelles de cava i s’aplaudí el dia que Camps va dimitir, no confondre amb informatius). Una companya advertí “no digues tan clar el que penses, açò està ple de talps” i un lingüista ens confessà “feia temps que ningú no es preocupava tant per la llengua com vosaltres, quina alegria”. Ara em pregunte per a què ha valgut tot l’esforç diari d’estos anys si acabaré, com els ha passat als meus companys, associada al niu de corruptes i incompetents al qual he intentat combatre des de dins. Espere que no siga així, i espere treballar algun en eixa tele somiada que, a pesar de tot, ens mereixem els valencians.