Poques paraules surten de les boques en calma
La mirada de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, nerviosa, intermitent, autodidacta, «sóc una mica valencià, tracaire, multitudinari, profètic, desèrtic, cridaner, infantívol, etc.»,1 ens arriba avui, cent anys després d’haver nascut, mediatitzada per la història, canviada d’època, impresa en unes poques fotografies on hom pot veure un home jove, tot sovint somrient, o amb la voluntat de mostrar una seriositat adulta, compromesa, darrere les redones i elegants ulleres d’intel·lectual que s’usaven als anys trenta del segle passat. Aquesta mirada, d’alta voltada en un noi d’estatura baixa i caràcter proper, és la d’un home que no va poder arribar a créixer: a 24 anys, Rosselló moria al sanatori del Brull (Osona), fulminat per la tuberculosi. Entre els efectes personals que va deixar a l’habitació del sanatori, hi havia el mecanoscrit d’un llibre que va ser una porta oberta a la modernitat de la poesia del segle xx: Imitació del foc. Darrere aquesta mirada, el jove poeta mort deixava una obra curta, asimètrica, intel·lectual i apassionada, imitativa i definitivament original, composta per tres títols de poesia —Nou poemes (1933), Quadern de sonets (1934) i el pòstum Imitació del foc (1938)—, i un grapat de traduccions i d’articles, que encara avui no s’han aplegat ni editat com cal. L’estela de foc de Rosselló-Pòrcel continua, avui, ja fora del seu temps, cremant, viva. Com diu el primer poema del seu primer llibre: «Tancarem la finestra i voltarem la flama. El foc allargarà / ombres esvalotades.»
*Indecisa, rara, nova, ara comença la rosa*
Rosselló va néixer a Palma el 3 d’agost de 1913. El seu pare despatxava en una botiga de roba i la seva mare, tot i saber llegir i escriure —cosa no gaire habitual en aquell moment— treballava a casa seva. Va estudiar la primària amb els pares Teatins i l’any 1923 va entrar a l’Institut de Palma per a estudiar el batxillerat. Palma era una ciutat d’ambient provincià, sense estructures culturals ni universitàries i sotmesa al centralisme espanyolista (un ambient que anys més tard Rosselló retratarà amb èpica i magnificència al poema «Auca»). Per al jove Bartomeu va ser un principi de flama encesa encetar relacions amb Gabriel Alomar, professor de l’institut, poeta i autor de La columna de foc, llibertari d’esquerra i enemic del ruralisme i el tradicionalisme que es promovia culturalment a Mallorca i políticament a Barcelona. Els poetes benpensants i de casa bona, que anys més tard llegirien amb distància i fredor els versos de Rosselló, veien en Alomar gairebé un dimoni comunista. Estudiant brillant i entusiasta, Bartomeu, amb quinze anys comença a publicar a la premsa escrita articles de temes diferents i obres de creació (poemes i contes, primer en castellà i un xic més tard en català) i entra en contacte amb el món cultural de la ciutat. Conscient que a Palma no hi té res a fer, demana una beca a la Diputació Provincial de les Balears, i l’any 1930 comença a estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Allà farà un amic de joventut, Salvador Espriu. És a la universitat on Bartomeu pren contacte amb un altre professor que serà un referent definitiu, Carles Riba. Riba i Alomar representen, en Rosselló, la poesia i el foc, la mirada i els ulls, l’instint i la necessitat. Durant els anys d’estudiant, Bartomeu publica els dos primers reculls de poemes. És en aquest moment que, talment com un mestre d’escola que es deia Pere Capellà, Rosselló es comença a autoanomenar «català de Mallorca», títol que comportarà crues crítiques del falangista Llorenç Villalonga i els seus amics. A la Universitat, Rosselló s’implica activament en el moviment estudiantil, que al moment d’arribar a Barcelona era un focus important d’oposició a la dictadura de Primo de Rivera. Posteriorment és membre de la delegació catalana de la Unió Federal d’Estudiants, d’Acció Social Universitària i Escolar, i militant clandestí de l’Associació d’Estudiants Revolucionaris, a la revista dels quals escriu alguns articles marcadament antifeixistes i signats amb la inicial R. L’any 1935 es trasllada a Madrid per a estudiar el doctorat, i hi té de professor Dámaso Alonso. La seva idea és fer la tesi sobre l’obra de Baltasar Gracián, però l’esclat de la guerra, el juliol del 1936, i les conseqüències posteriors, no li van permetre concloure-la. El primer estiu de la guerra rep una proposta per a fer de professor de literatura a la Universitat Autònoma de Barcelona (el nom de la Universitat durant la república) i al curs següent és professor a l’institut Pi i Maragall. Durant la guerra s’instal·la a la Residència d’Estudiants de la Universitat, s’allista a l’exèrcit republicà i és destinat als serveis auxiliars. Té problemes per a comunicar-se amb la família, atès que Mallorca i Barcelona ja són dos bàndols diferents: cal que s’enviïn les cartes a l’estranger, i que des d’allí algú les enviï al destinatari. En aquests moments, Bartomeu escriu un llibre que primigèniament es titula Arbre de flames, però que no pot acabar de polir: al final de novembre de 1937 comença a trobar-se malament i queda reclòs a la Residència. Li diagnostiquen tuberculosi pocs dies abans de Nadal i el traslladen al sanatori del Brull al principi de gener. Hi mor el dia 5. Al costat del llit, deixa un llibre, ara ja Imitació del foc, dedicat a Salvador Espriu, i una llista de títols per a poemes futurs, que Josep Palau i Fabre convertirà en el llibre Imitació de Rosselló-Pòrcel.
Escolto la secreta harmonia de l'aire i l'ardor que tremola d'unes grans aigües lliures
Diu Palau i Fabre a Quaderns de l’alquimista que la poesia de Rosselló «és la primera, al nostre país, que, en el terreny de les lletres, acompleix una de les revolucions o transformacions més importants del segle xx, que és la del canvi radical que sofreix el concepte d’identitat». Palau, resseguint les pistes de l’efecte desbordant del famós «Je est un autre» de Rimbaud, entén que Rosselló-Pòrcel, ja mort i superat, supera el jo asfixiant i demolidor del poeta, i presenta en els textos un calidoscopi de sensacions, de colors, de moviments, que defineixen l’ésser. Els seus poemes tenen la cadència mateixa del foc: la mal·leabilitat («Brollador»), la bellesa («Nu»), la destrucció («Ronda amb fantasmes»), l’evocació («A Mallorca durant la guerra civil»), l’explosió («Auca», «El captiu»), la sensualitat («Compliment a Mercedes»). El fet que Rosselló morís tan jove, i que els seus companys de generació (Vinyoli, Espriu, Villangómez, Teixidor) fessin evolucions que ell no va poder fer, ha donat la idea que l’obra de Rosselló són les provatures i els esbossos jovenívols d’un poeta que no va arribar mai a madurar. La crítica més estantissa, amb vocació regional, ha llegit simplement Rosselló com l’antagonisme de l’Escola Mallorquina, l’expressió regionalista del noucentisme estètic i ideològic de quatre capellans i senyors de casa bona que es dedicaven a fer poemes a les oliveres i a les postes de sol (i algun poema a la figura del caudillo), sota el mestratge dels grans Joan Alcover i Miquel Costa. Ara és moment de llegir i escoltar els versos de Rosselló, que ens evoca la particularitat del foc, els moviments més transparents de l’ésser, la sal més viva del poble. «Verdegen encara aquells camps i duren aquelles arbredes i damunt el mateix atzur es retallen les meves muntanyes.» Aquestes mateixes muntanyes que, per culpa de la irresponsabilitat dels qui no estimen la terra, han cremat a Andratx, a la Trapa, a Galatzó, en un foc foraster que, més que imitació, és còpia barata.
1. Carta a Salvador Espriu, 21/03/35
