[L’ACCENT 145]
Un dels culebrots polítics dels darrers mesos ha estat la negociació del nou sistema de finançament de les comunitats autònomes de l’Estat espanyol, mentre l’Estatut del Principat continua entre l’espasa i la paret al Tribunal Constitucional.
>> País Valencià: De la clàusula Camps a l’almoina >> Illes Balears: Els més perjudicats abans. I arà què?
Però si el text ja feia preveure mantenir l’espoli fiscal (veure L’ACCENT 137) els equilibris de Rodríguez Zapatero per acontentar a les quinze autonomies refermen el vell esquema del “cafè per a tots”.
L’Estatut del Principat marca dues dates al calendari respecte al nou sistema del finançament: el 9 d’agost de 2008 per acordar la proposta i l’1 de gener de 2009 per tal que es posés en funcionament. Res més lluny de la realitat. En el moment de tancar aquesta edició de L’ACCENT tan sols hi ha sobre la taula una proposta del ministre d’Economia espanyol, Pedro Solbes, en la qual “tothom hi guanya” però sense xifres. Des del Principat, el tripartit demana la “reformulació” de la proposta mentre que Convergència i Unió (CiU) la considera “il·legal” ja que incompleix el text estatutari. Segons el Govern espanyol aquesta mateixa setmana farà públiques les xifres del model però ha afirmat que la proposta “compleix amb l’Estatut”.
La percepció és que complir o no amb aquesta Llei orgànica espanyola no suposa un greu problema pel govern de Rodríguez Zapatero. No en va, el calendari per l’aplicació del sistema ha estat paper mullat. Tanmateix, l’arrel del problema és el mateix Estatut -no només la seva existència (des d’un punt de vista independentista) sinó també les disposicions pel finançament. “L’Estatut aprovat ja feia preveure un mal sistema” -titulava L’ACCENT el passat mes de setembre- però la ronda de contactes amb tots els presidents autonòmics no fa pensar que se superi l’escenari d’espoli fiscal no només del Principat, sinó també del País Valencià i especialment de les Illes Balears.
La proposta de Solbes
El nou model presentat per Pedro Solbes preveu cedir a totes les comunitats -menys a les forals basques que gaudeixen del denominat concert econòmic- el 50% de l’IRPF i l’IVA i el 58% dels impostos especials i pren la població actual com a criteri per repartir els recursos estatals. Talment com dos equilibristes de circ -Zapatero i Solbes intenten deixar satisfets els 15 presidents autonòmics- es pretén mantenir l’ordinalitat -per no penalitzar les denominades comunitats riques-; crear un fons de convergència -per no afectar els “graners de vots” dels socialistes- i, en la quadratura d’un cercle, mesures per afavorir els territoris de rendes mitjanes. Si no fos poc, també es planteja retribuir les comunitats “amb dues llengües oficials” -les dels Països Catalans i Galícia- pel “cost diferencial” que suposa tenir-ne dues. Entenent allò que abans en deien “llengües vernacles” com a quelcom negatiu.
El diari digital Vilaweb va demanar a tres economistes -Elisenda Paluzie, Francesc Sanuy i Ramon Tremosa- la seva opinió del model presentat. El diagnòstic és clar: “es presenta un finançament com si fos nou, però el repartiment és el de sempre”. Paluzie assenyala que l’únic criteri innovador és el de la població menor de 18 anys i que ha proposat Andalusia “amb una piràmide d’edat molt rejovenida” segons l’economista de la UB. Per Ramon Tremosa, nomenat aquest mateix dilluns com a candidat de CiU a les europees, el document és “decebedor”. L’economista liberal alerta que el dèficit de la Generalitat l’any 2008 pot superar els 5.000 euros entre les despeses i els ingressos. Així mateix diagnostica la malaltia: “la despesa està descentralitzada en un 50%, mentre que la recaptació està centralitzada en un 90%”. Finalment, Francesc Sanuy -que havia estat conseller en els primers governs de Jordi Pujol- mostra la seva habitual ironia: “fins que no vegi les xifres, no podré dir la magnitud de la catàstrofe”.