Un dels fenòmens més destacats de l’any passat als Països Catalans fou, sens dubte, l’eclosió del moviment feminista, especialment en la vessant mobilitzadora. La Vaga General feminista del 8 de Març fou un gran èxit, especialment si tenim en compte la novetat de la proposta i les dificultats inherents a aquest tipus de mobilització. Enguany es repeteix la fórmula, i les organitzacions feministes, independentistes i anticapitalistes s’hi han abocat, de nou.
Amb una ràpida repassada per les xarxes socials podem comprovar com, a mesura que s’apropa el Dia Internacional de la Dona Treballadora, els actes feministes es multipliquen arreu del país: podem veure-hi trobades, jornades o fires feministes; taules rodones i xerrades; concerts, marxes i actes unitaris. I un llarg etcètera. Així, de Fraga a Maó, i de Salses a Guardamar, siguen organitzats per col·lectius feministes o per organitzacions i entitats més amples, l’agenda d’aquests dies és una constatació de la vigorositat d’aquesta lluita a casa nostra. I ho és, també, de la magnitud del problema.
De fet, podem considerar que el problema ha adquirit una nova dimensió, especialment a la banda meridional dels Pirineus: ja no es tracta només de fer front a una realitat que oprimeix, agredeix i assassina les dones, sinó que ara cal enfrontar-se també a un corrent públic (possiblement com a resposta ‒justament‒ a l’èxit del moviment feminista) que, obertament i sense matisos, nega d’arrel aquesta realitat. És evident que l’esperit d’aquest discurs no és pas nou, i que es troba fortament arrelat en la cultura política de la dreta i en bona part de les institucions sistèmiques, com són l’Exèrcit o l’Església; però la novetat és que ara es manifesta lliure de disfresses i amb moltes possibilitats d’obtenir càrrecs electes –i no de manera residual!– a bona part del país, com ja els té a la Catalunya Nord.
El repte que planteja aquesta vessant del feixisme no és en termes de batalla d’idees i pel carrer, que també, sinó que obliga el feminisme a cercar nous camins i noves estratègies, especialment perquè les crides a la contenció poden tornar a legitimar un moviment institucional i interclassista, que a mitjà i llarg termini pot resultar anestèsic de la lluita, però no pas de la realitat.
A banda d’açò, cal tindre en compte que la presència mediàtica de les campanyes feministes (com les de #metoo o pel cas de “la manada”) ha estat enguany sensiblement menor a l’anterior i això pot condicionar considerablement una societat tan permeable a les tendències com és la nostra. Alhora, la voràgine electoral als territoris sota ocupació espanyola pot diluir encara més el discurs feminista pels intents oportunistes de capitalitzar-lo en vots.
El moviment feminista (i tots aquells que l’abracen, com l’esquerra independentista) es troba, doncs, davant nous reptes. Les mobilitzacions prèvies i la del mateix 8 de Març seran una prova de fins a quin punt l’eclosió dels darrers anys s’ha fet sobre unes bases sòlides tant ideològiques com organitzatives. Siga quin siga el resultat, el feminisme de classe n’haurà de prendre bona nota per poder preparar-se per a futures envestides; que n’hi haurà, de segur, i més fortes.