La darrera cimera mundial sobre el canvi climàtic va concloure el passat 11 de novembre amb una nova farsa d’acord a la ciutat sud-africana de Durban. Aquest acord, adoptat in extremis, no implica cap mesura concreta, sinó que marca una suposada fulla de ruta basada en un futur acord per reduir les emissions de gasos hivernacle que s’hauria d’adoptar el 2015 i que no començaria a aplicar-se fins al 2020. Per altra banda, tampoc s’ha concretat cap mesura de xoc concreta per aturar l’escalfament global. Si per alguna cosa s’ha caracteritzat aquesta cimera ha segut pel fet de prorrogar qualsevol actuació directa sobre el problema.
A Durban cada bloc regional ha jugat el paper que tenia assignat al tauler mundial: la Unió Europea tractant de forçar un acord concret basat en una modesta retallada de les emissions, mentre els EUA i els països emergents com Xina o l’Índia tractaven de bloquejar un acord que ningú desitjava a través d’acusacions i exigències mútues. A la fi, com era previsible, un acord de mínims que no acorda res, sinó que es remet a futurs acords que previsiblement desembocaran en noves prorrogues.
Altra mesura adoptada a la cimera ha segut la prorroga del protocol de Kyoto, que finalitzava l’any 2012 i que ara es perllongarà fins a una data a concretar entre el 2017 i el 2020. Aquest protocol, que en un principi obligava a reduir les emissions de gasos que provoquen l’efecte hivernacle fixant uns límits clars, tenia nombrosos llacunes. En primer lloc, els EUA estaven exempts de complir-lo, quan són l’estat que concentra més d’un terç de les emissions de diòxid de carboni al planeta; en segon lloc no contemplava mesures sancionadores suficients per als estats adherits que l’incompliren, com és el cas de l’Estat Espanyol, el qual, ha superat reiteradament les modestes limitacions pactades.
Per últim afegir que, l’esmentat protocol permetia l’anomenat comerç del carboni, basat en la compra de capacitat contaminant d’un país a un altre. Aquest mecanisme permetia als països desenvolupats comprar carboni a alguns països del Tercer Món que mai arribarien al màxim de les seues quotes. D’aquesta manera la reducció del carboni emès a l’atmosfera o no es produïa o resultava insuficient.
Rússia, Japó i Canada s’han desmarcat de la prorroga de l’esmentat protocol, mentre els EUA exigien increïblement als països emergents el compliment d’un acord del que ells estan exempts. Per la seua banda la Unió Europea ha acceptat la prorroga del protocol a canvi de l’adhesió dels EUA a l’acord de Durban, però no ha aconseguit el que suposadament era el seu objectiu, l’adopció d’un marc legal que garantitzara el compliment dels compromisos adquirits per cada país pel que fa a les emissions. Aquest marc legal s’ha posposat, un cop més, per a la següent cimera, que es celebrarà a Qatar l’any 2013.
Però allò que s’ha presentat com a un dels acords més importants presos a Durban ha segut l’aprovació del Fons Verd per al Clima, un fons xifrat en 100.000 dòlars anuals que es començarà a recaptar a partir de l’any 2020 als països desenvolupats i que teòricament s’utilitzara per ajudar al països desenvolupats a reduir les seues emissions i a combatre les conseqüències del canvi climàtic.
Aquest Fons Verd presenta nombroses interrogants. Un cop més la seua recaptació es prorroga, tampoc es parla dels mecanismes que l’han de regir, però sobretot allò que més crida l’atenció es que va destinat a reduir les emissions als països subdesenvolupats, quan tothom és conscient de que són els països desenvolupats aquells que acumulen un percentatge més elevat d’aquestes. Per altra banda el fet que el Fons Verd també tinga com a objectiu combatre els efectes del canvi climàtic als països subdesenvolupats, en certa manera el que fa és reconèixer i assumir que aquest es va a produir, basant la seua actuació en mesures pal·liatives.
Moltes han segut les crítiques que els pobres resultats d’aquesta cimera han suscitat entre ONGs i col·lectius ecologistes, que en alguns casos l’han definit com una pantomima basada en una successió de gestos per a la galeria que en cap cas han tingut la intenció d’atacar l’arrel d’un problema que és d’ordre econòmic i productiu.
De fet, segons assenyalen nombrosos científics, per tal d’aturar o, almenys rellentir, un escalfament planetari de dos graus centígrads a finals de segle que podria tindre conseqüències catastròfiques per a delicats ecosistemes naturals i fràgils sistemes agraris; caldria reduir des d’aquest precís moment fins l’any 2050 les emissions de diòxid de carboni en un 50%, xifra que sembla inassolible en les condicions actuals.
Un cop més doncs, hem assistit a la posada en escena de la comunitat internacional, la qual ha tractat de transmetre a l’opinió pública que s’està treballant sobre el tema i que es fan avanços, quan realment el que es fa és posposar una vegada darrere de l’altra l’adopció d’unes mesures de xoc concretes i radicals que acabarien qüestionant l’essència d’un sistema capitalista basat en l’explotació il·limitada i insostenible dels recursos del medi.
Durban no fa més que confirmar que el segle XXI es una carrera boja i sense control entre dues tendències autodestructives i íntimament relacionades: l’esgotament d’un paradigma energètic basat en el petroli i la depredació del medi ambient planetari. Podríem afirmar doncs, que l’exhauriment del petroli en poques dècades provocarà una reducció important de les emissions de diòxid de carboni? Malauradament els geòlegs afirmen que les reserves de carbó poden durar al ritme de consum actual més de dos-cents anys. Sembla doncs que el retorn al segle XIX que sembla albirar-se pel que fa a les relacions laborals, també ho serà pel que fa al paradigma energètic, i tot això en un món cada cop més degradat a nivell medi ambiental.
