Diguem-ho clar: quina classe de democràcia és la que permet que un tribunal d’excepció aplique una llei especial que provoca l’aïllament d’una jove durant deu dies d’indefensió a les clavegueres de la policia i que se l’empresone durant quatre mesos en règim preventiu i que quede en en llibertat sota una fiança de 15.000 euros sense més proves que la seua militància llibertària? Doncs aquest és el cas que es va tornar a jutjar el passat dia 13 de juliol a l’Audiència Nacional espanyola.
Un cas que, per desgràcia només és un exemple més de la llarga, fosca i trista llista que continua eixamplant les vergonyes de les autoritats d’ací i d’allà.
I és que l’exemple d’aquesta educadora social de Sarrià de Ter és escandalós. Però encara ho és més que facen falta exemples tan alarmants com aquest perquè el debat sobre la perversitat de la justícia espanyola esclate en les tertúlies mediàtiques de torn. Un debat, però, que sempre acaba aigualint-se amb el mateix argument: l’acusació de terrorisme. Encara que siga suposat, és clar. I és aquella mena de terror que ningú sap d’on prové però que tants fruïts ha donat als països dits civilitzats a l’hora de justificar allò que no se sap com justificar.
Precisament aquesta fou l’acusació que va permetre la detenció i empresonament de la Núria a Soto del Real, amb l’argument d’estar relacionada amb un estrany escamot que ningú encara ha sabut posar cara i ulls perquè no hi havia més indicis que la seua ideologia ni més proves que una llibreta amb anotacions de la campanya de suport a Juan Serroche (anarquista que es trobava pres a Itàlia i que finalment ha estat absolt). Una connexió, però, que fou suficient per posar en marxa la maquinària repressiva d’un estat on no hi ha res més creïble per la cleca mediàtica i política local que acusar de terrorista als qui no pensen com ells.
I així fou com el passat dia 13 el teló del circ d’aquell edifici lleig i trist del centre de Madrid es tornà a alçar. I, com sempre, hi va tornar aparèixer el vesper de periodistes i el jutge estrella i els vidres gruixuts i les càmeres fixes i els agents antiavalots i tota la parafernàlia que tant agrada als falcons de la mà dura contra la dissidència en sentit ample. Perquè aquell dia tocava funció. I la Núria Pòrtulas és jove, militant i anarquista i, per tant, la dolenta perfecta de l’obra que, de nou, es va representar. Colla de farsants…