En Joan Coma deia en un tuit: «Pensar en la complexitat del moment. Ni tot el que es veu clar és sempre com es veu ni tot el que no es veu no existeix. Veurem». Hores després l’Audiència Nacional -la mateixa que portà emmanillat a declarar Joan Coma per dir que «per fer una truita s’havia de trencar els ous»- anunciava la presó incondicional sense fiança pels dirigents de l’ANC i Òmnium.
La primera reacció de molta gent en conèixer la notícia va ser pensar que l’estat havia perdut els papers i que ara la reacció de la gent seria imparable. Però si no és una situació de descomposició -i l’estat espanyol ara mateix no està en descomposició-, un estat no perd els papers. Pot calibrar no del tot bé una resposta, però no comet errors de gruix actuant a la desesperada. I la capacitat de reajustar les respostes desfassades és enorme.
El que sembla clar és que a partir d’aquest sumari i el del jutjat número 13, es pretén instruir un 18/98 a Catalunya. Una erosió general contra l’independentisme en forma de detencions, empresonaments, multes i il·legalitzacions d’entitats, que el deixi molt tocat i que alhora redirigeixi els esforços del moviment cap a una lògica purament antirepressiva. Que l’objectiu passi a ser treure gent de la presó, aixecar suspensions d’activitats d’entitats i associacions i sobresseïments de multes, i no pas la tasca de construcció d’una República.
Perquè si una cosa té apamada l’estat és la capacitat de no immutar-se davant mobilitzacions gegantines. Des del famós «ustedes que pueden, dialoguen» de Gemma Nierga, que va inaugurar l’etapa d’il·legalitzacions al País Basc, fins al «Volem acollir», que no ha variat ni una coma la política de no acollida de refugiats a l’estat. Passant per tots els Onzes de Setembre dels darrers cinc anys. Ara mateix només la proclamació d’una República pot plantar cara amb èxit a l’espiral repressiu dissenyat per l’estat.
L’estat ha de gestionar també les seves contradiccions internes, que no són poques. Una d’elles és entre moderats, partidaris de no liquidar completament l’enemic i aconseguir un pacte avantatjós, i ultres, partidaris de l’aniquilació de l’enemic. L’empresonament dels Jordis pot semblar que perjudiqui als sectors moderats de l’estat desitjosos d’una negociació amb el processisme. Però també és cert que, objectivament, aquesta presó incondicional sacia les ànsies de venjança d’una part de l’opinió publicada més espanyolista i dóna, per tant, marge per a iniciar contactes amb els sectors moderats del govern català.
El que sí que sembla també evident de l’estratègia de l’estat és que no es planteja cap negociació prèvia a l’aplicació de l’article 155. El plantejament és continuar amb la intervenció de l’autonomia i els dubtes són les formes i la intensitat. Metafòricament, la tria és entre tancs per la Diagonal o senyors de negre vinguts en AVE. I com que l’article 155 és una situació temporal -tot i que no se n’especifiqui enlloc la durada i, per tant, pugui esdevenir tan temporal com la partició de Xipre, per exemple-, el marc de negociació previst per l’estat es situaria en el moment de «normalització» post-155. Temps suficient per a crear un interlocutor afeblit i disposat al pacte a qualsevol preu.
I si l’aplicació del 155 afavorís també el processisme?
La desorientació generada pels fets parlamentaris del 10 d’octubre -la suspensió prèvia d’una no-declaració d’independència-, ha provocat una reacció en moltíssima gent, fins a cert punt lògica, d’agafar-se a l’explicació menys decebedora. I aquesta no és altra que la idea que Puigdemont, mentre dura la suspensió i es manté la repressió, el que en realitat està fent és buscar una excusa per a poder proclamar la independència sense ofendre la comunitat internacional. En definitiva, creure que la suspensió és fruit d’una astúcia i no fruit d’una reculada.
Molts independentistes esperen que l’aplicació del 155, sumada a l’impacte de la repressió, sigui aquesta excusa que habiliti la proclamació de la República. Precisament l’esquerra independentista treballa per a fer aquesta hipòtesi realitat i esmenar així la reculada viscuda el 10 d’octubre, sobretot perquè sembla ser l’únic escenari possible per a reconnectar amb la força mobilitzadora de l’1 i el 3 d’octubre.
Però també hi ha l’opció que aquesta aplicació sigui terreny favorable per a una nova etapa del procés. És evident que l’aplicació d’aquest article per part de l’estat no té com a objectiu donar cap baló d’oxigen al processisme, i encara és més evident que cap processista verbalitzarà la finestra d’oportunitat que pot suposar l’aplicació del 155 com a sortida al dilema d’independència o capitulació. Però l’aplicació del 155 dóna solució a allò que sembla angoixar els que consideren que cal buscar el referèndum acordat amb l’estat i no emprendre el camí de la ruptura. Això és, neutralitzar el mandat vinculant de l’1 d’octubre, convocar unes noves eleccions de caràcter excepcional i permetre esgrimir un motiu per a anar a aquestes eleccions amb una «llista unitària». I tot això fer-ho estalviant-se el cost electoral que suposaria haver-ho impulsat des del govern autonòmic.
Unes eleccions sempre revisen el mandat de les anteriors urnes. És l’únic escenari en què algú des del sobiranisme podria desempallegar-se dels caràcter vinculant dels resultats de l’1 d’octubre i podria justificar-ho davant la base social independentista pel fet que les eleccions li han estat imposades. A més, el 155 i la posterior convocatòria d’eleccions sembla l’únic escenari possible on el PDECat podria imposar la continuïtat de JxS com a coalició electoral -sigui amb aquest o amb un altre nom- degut al caràcter d’excepcionalitat dels comicis, i evitar així una patacada electoral.
La forquilla d’objectius diversos de la majoria governamental
En tot procés polític, els actors fixen una forquilla d’objectius entre un màxim ideal i allò mínim acceptable. Per exemple, en el procés sobiranista l’esquerra independentista hi va entrar, no sense contradiccions, amb una perspectiva de màxims d’intentar generar un procés d’autodeterminació a nivell de Països Catalans i amb una perspectiva de mínims d’aconseguir guanyar una República a Catalunya. Aquesta forquilla d’objectius és menys clara per als diferents actors del sobiranisme governamental. Els darrers cinc anys han deixat entreveure que per a un sector del sobiranisme governamental, tot i emmascarar-se amb propaganda rupturista, aquesta forquilla tenia com a objectiu de màxims aconseguir un referèndum d’autodeterminació pactat amb l’estat i com a objectiu de mínims un nou pacte constitucional avantatjós per Catalunya. És a dir, es considera tot i no dir-ho explícitament que els costos d’una via rupturista a la independència no són acceptables per als seus interessos, i s’obvia el fet que dins l’actual estat espanyol no hi ha cap altra via a la independència que no sigui la rupturista. Aquesta és la contradicció que el processisme pretén convertir alhora en font de legitimitat i motor electoral.
És aquest sector, important sobretot perquè controla múltiples ressorts del poder polític, mediàtic i empresarial a Catalunya, el més procliu a acceptar en l’actual situació de crisi política una sortida negociada. Aquesta negociació, però, gairebé amb tota seguretat no seria com les viscudes en trenta anys d’autonomisme, sinó una negociació a partir de la derrota de la part catalana. Tot allò que no sigui una República serà una involució, en major o menor grau, i per tant el procés de negociació posterior es faria des d’una situació de debilitat. Perquè en cas de no conquesta de la República, de negociació n’hi haurà. De fet, com hem apuntat abans, el caràcter provisional intrínsec al 155 implica l’obertura de negociacions a posteriori, per a perfilar com ha de ser la superació d’aquesta situació provisional.
La via valenciana
L’actual situació política a Catalunya té també una repercussió directa a la resta de territoris dels Països Catalans, amb una singularitat especial al País Valencià. El “govern del canvi” ha fet una aposta estratègica per a re-situar el paper del País Valencià al sí de l’estat de les autonomies, en vistes a un nou encaix i una millora del finançament. Una aposta que suposa objectivament un reforç a la reforma de l’estat des de posicionaments aparentment autocentrats o sobiranistes, com els de Compromís. Aquesta aposta necessita de resultats tangibles per a continuar barrant el pas al sorgiment d’una alternativa en clau d’autodeterminació i d’enfrontament real amb el règim. Ara mateix, aquests resultats no es produïran ja que l’estat té congelat qualsevol canvi territorial amb la vista posada a l’escenari negociador post-155.
Si hi ha una proclamació de la República, amb el conseqüent conflicte de legitimitats i la dinàmica d’erosió/reforçament per al règim del 78, l’aposta neoautonomista molt possiblement es veurà tensada per múltiples contradiccions i incapacitada per aconseguir resultats tangibles a curt termini. És en aquest escenari on pot arrelar una alternativa en clau d’autodeterminació i d’enfrontament amb el règim que permeti moure el centre de gravetat de la política valenciana del debat al voltant del PP al debat al voltant de la pertinença a l’estat.
Per contra, si s’obre l’escenari del 155 i la posterior negociació per a retornar al «cauce constitucional» sense haver proclamat la República, l’aposta neoautonomista pot tenir la seva oportunitat i aconseguir un paper protagonista en la nova reforma territorial. O pot, com fa 35 anys, endur-se la pitjor part. En tot cas, si el camí de l’autodeterminació queda tocat a Catalunya, serà molt difícil que a curt termini tingui opcions en els altres territoris dels Països Catalans.
Per què cal continuar exigint la proclamació de la República?
La declaració d’independència era la conseqüència lògica del mandat de l’1 d’octubre. La independència va guanyar en vots i en mobilització, en forma de referèndum i en forma de vaga general. I la Llei de Referèndum era molt clara al respecte del caràcter vinculant d’aquest. I era tan clara per la necessitat de dissipar els dubtes d’una base social independentista que ja comença a identificar el processisme com el principal obstacle per assolir la independència. Tot això ja són suficients motius per a proclamar la República.
Aquesta declaració, és cert, es podia matisar amb una estratègia de negociació. Negociació per a què? O per a implementar els resultats o per a convocar un referèndum acordat i reconegut també per l’estat espanyol. En tots dos casos, però, la suspensió hauria d’haver estat condicionada a l’acceptació d’això. És a dir “declarem la independència i només estarem disposats a estudiar-ne la suspensió si és per negociar la convocatòria d’un referèndum acordat”. Però en tot cas, el punt previ de la declaració introduïa ja un matís rupturista sense marxa enrere.
La suspensió de la no-declaració que es va fer el 10 d’octubre usurpa la voluntat popular i només té sentit o bé com a moviment per a neutralitzar el mandat de l’1 d’octubre i negociar sobre altres termes, o bé en el marc d’una campanya de la por que està fent el seu efecte, o una mica per les dues coses.
Un dels principals arguments dels contraris a proclamar ja la República és el fet que aquesta república, diuen, no es podrà fer efectiva.
Fem l’exercici d’acceptar per uns moments aquesta premissa, que vol dir entre altres que tot el discurs sobre “estructures d’estat” ha estat una estafa monumental. Fins i tot en una situació en què tinguéssim al 100% garantida la impossibilitat de fer efectiva la república, la seva proclamació és un fet positiu per a l’estratègia independentista. En la situació actual és preferible ser un país explícitament ocupat després d’una declaració d’independència que no s’ha pogut implementar -amb policia comandada per l’estat i govern posat a dit per l’estat-, que no pas continuar amb la situació d’autonomia intervinguda de facto i la derrota desmobilitzadora que suposaria l’esvaïment del mandat de l’1 d’octubre.
La República irlandesa proclamada la Pasqua de 1916 va enterrar per sempre la demanda de Home Rule i, tot i ser derrotada militarment, va fixar l’horitzó polític sobre el qual es produí la proclamació de la República pel Dáil el 1919. Per contra, aquí durant la transició es va imposar com a reivindicació de consens l’Estatut de 1932 perquè era el vigent a la Segona República, després de la renúncia de Macià a mantenir la República Catalana proclamada el 14 d’abril de 1931. Una república proclamada i suprimida per la força de l’estat és un potent horitzó polític perenne. La derrota d’un procés de negociació a la baixa provocarà una desmobilització social duradora i un canvi en els horitzons polítics.
I aquí tanquem l’exercici d’acceptació de la premissa que és impossible fer efectiva la República independent. Perquè això no està escrit enlloc i perquè entre el 29 de setembre i el 3 d’octubre el poble va demostrar abastament la capacitat d’autoorganització i control de territori suficient com per a bloquejar l’acció d’una administració autonòmica posada a dit per l’estat. Aquesta sí és la via, l’única que pot portar a la proclamació ara d’una república a Catalunya, i més endavant, a la República dels Països Catalans.
A mesura que ens acostem a l’objectiu, el camí es fa més estret i permet cada vegada menys giragonses. Ara ja, sense més marge de temps, o es proclama la República o s’obre el camí a un nou encaix amb l’estat -sigui quin sigui-. És possiblement una qüestió de dies, o de dues setmanes a tot estirar. Caldrà rearmar una força social comparable a la presència als carrers entre el 29 de setembre i el 3 d’octubre, i això és una cosa difícil que no es fa només a cop de tuit. I caldrà fer-ho abans que la maquinària del 155 dificulti l’acció institucional i el temps i els mitjans desdibuixin els resultats de l’1 d’octubre. Un 1 d’octubre que ens ha ensenyat que si bé tot requereix molt esforç, res no és impossible.
*Abel Caldera, militant d’Endavant (OSAN)
