Ocupació, desnonaments i propietat
Centre: punt equidistant entre dos o més punts, i alhora punt de trobada a mig camí de tot arreu. Social: Que no obeeix a les lleis del mercat, i te per objectiu la construcció d’una societat justa per a la majoria. Autogestionat: sense dependre de cap institució, treballant conjuntament per tirar endavant les iniciatives. Can: Casa, lloc on viure i desenvolupar-se com a persona. Vies: Camins a seguir, o a fer descarrilar. Fa 16 anys que el barri de Sants hi ha altres vies per a construir el present i el futur des d’una perspectiva social, donant sostre a joves que dins el mercat de la bombolla immobiliari no tenien lloc ni pel crèdit ni pel lloguer, sembrant la llavor de projectes que dins dels locals de l’ajuntament no hi tenen cabuda i dins els locals del mercat no tenen rendibilitat. Fa anys que la lluita del CSA Can Vies i tot un barri es lliura en molts fronts, al carrer on guanyem… de carrer, a la premsa on continuem burxant per donar els nostres arguments, i en seu judicial on s’ha plantat cara fins que el la burocràcia fa impossible que els de baix tinguin opcions a tornar a guanyar, fiances milionàries per tenir dret a defensar-se.
Ara, és l’administració qui te la paraula, però no pas l’última. Sap molt bé, que l’última, penúltima o les que facin falta son les de la resposta. La mobilització social, la batalla de les idees, la defensa del que hem construït durant tants anys i la ràbia acumulada si això és destruït. L’ocupació com a mitjà i no com a finalitat és el que ha fet de Can Vies un espai de rebel·lió constant que l’administració no ha pogut assimilar, tot i els judicis, titulars o amenaces de precinte. I és el que fa que entitats i persones del barri es facin seu l’espai, ja només com l’espai on han fet, o fan feina, sinó com a espai necessari per a un barri esgotat la partitocràcia dels d’abans i dels d’ara, sense respostes a problemes que ells mateixos han creat. La defensa de l’ocupació d’immobles abandonats com a mitjà i no només com a finalitat ha de ser a l’agenda dels qui volem trencar amb el sistema de les bombolles i les solucions individualitzades a problemes col·lectius, perquè més enllà dels que han perdut l’habitatge per culpa dels bancs, hi ha qui ni s’ha pogut hipotecar, ni ha pogut entrar dins el mercat del lloguer, i aquests també necessiten sostre per a les seves precàries vides i els seus projectes polítics i socials. Cal defensar la propietat col·lectiva o pública del sòl, per a eradicar l’especulació, donant a l’habitatge el valor d’us social per sobre de l’ús mercantil, creant espais físics de treball polític i social que no estiguin limitats per les bares de mesurar de l’administració ni de la productivitat econòmica que el faci viable a preus de mercat.
