El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va emetre el passat 2 de setembre una interlocutòria que donava a la Generalitat un termini de dos mesos per a aplicar la sentència del Tribunal Suprem en què s’exhortava a que el castellà esdevingués també llengua vehicular de l’ensenyament a la Comunitat Autònoma de Catalunya. Finalment, després de la mobilització del 12 de setembre i de la reacció de bona part del teixit social dels Països Catalans contra la sentència, el TSJC ha decidit suspendre la sentència mentre es resol el recurs presentat per la Generalitat de Catalunya. L’ACCENT hem volgut donar veu a dues persones implicades en el món educatiu per tal que valorin diversos aspectes de la polèmica.
Xavier Diez , USTEC: “La missió irrenunciable dels docents, mantenir la cohesió nacional del nostre país es tradueix a no obeir la sentència del tribunal des de la nostra tradicional autonomia a l’aula”.
Pere Mayans, sociolingüista
**
Quin impacte tindria la sentència a mig termini si s’arribés a aplicar?**
Si s’arribés a aplicar, és a dir, si els nostres governants acatessin la sentència, el que significaria és la (re)introducció de l’espanyol com a llengua vehicular d’alguns continguts curriculars. Fins ara, la normativa ens diu que el català és la llengua que normalment s’ha usar com a llengua vehicular.
De fet, les sentències no qüestionen estrictament el programa d’immersió lingüística -PIL-, que, recordem-ho, es tracta d’un programa d’ensenyament bilingüe en què s’imparteixen continguts curriculars en una llengua que no és la de la majoria de l’alumnat i en el qual s’apliquen estratègies d’ensenyament/aprenentatge en segones llengües.
Ara bé, l’esperit de la sentència apunta que es busca una equiparació d’hores entre el català i l’espanyol (sempre que s’hagi aconseguit la normalització del català -concepte que la sentència no explicita què vol dir exactament). Si s’arribés a aquest punt el català perdria un dels pocs àmbits en què és primera llengua -fixeu-vos que també van contra l’ús preferent del català a l’administració, a l’acollida dels immigrants…, és a dir, van contra tot el que significa que el català sigui primera llengua al seu propi territori!
I, si ara, ja usen poc el català els nostres joves, imagineu-vos si el missatge, des de ben petits, fos que és igual una llengua que l’altra. Tenim els dies comptats, perquè numèricament els nens catalanoparlants d’origen ja són minoria al conjunt del país. I aquest és el parany del seu bilingüisme simètric (i ho saben perfectament!).
La immersió lingüística ha demostrat ser un bon model. Hem de continuar fent pedagogia del model perquè hi ha bosses importants de població que no hi creuen, o per contra, les denúncies només són agitació política de grups espanyolistes i per tant la resposta ha de basar-se en la denúncia de l’espanyolisme?
Crec que ho hem de saber explicar, perquè és un tema amb el qual es pot manipular molt fàcilment la població (a més, els contraris al català, els espanyolistes, disposen de molts mitjans de comunicació d’abast estatal, que també es veuen a casa nostra).
Em dol dir-ho, però també crec que en aquests últims 30 anys no hem format els mestres i els professors que el país necessitava. Qui els ha parlat des de la Universitat del que significa realment la immersió lingüística i de quines són les estratègies d’ensenyament/aprenentatge en segones llengües?
I no cal dir la confusió, reiterada i constant, dels polítics i dels mitjans de comunicació entre què vol dir immersió lingüística (un concepte tècnic que es refereix a estratègies de com ensenyar en una llengua que no és la llengua inicial de bona part de l’alumnat d’una aula) i què vol dir ensenyament en català (per entendre’ns a Madrid, fan ensenyament en espanyol, i prou, per tant, en un centre en què la majoria d’alumnes són catalanoparlants familiars o viuen en un entorn molt catalanitzat fem classes en català sense tenir en compte les estratègies d’ensenyament/aprenentatge de segones llengües).
Els atacs a l’escola en català fa prop de vint anys que es produeixen emparats per la maquinària mediàtica espanyola. Això ha provocat que hi hagi hagut frens al desenvolupament de la política d’immersió a les escoles, o autocensura entre professorat i administració?
És evident que els atacs provoquen dues coses: haver de legislar d’una forma reactiva (incorporant, per exemple, el 2007 que es podien impartir blocs de continguts curriculars en espanyol en determinats contextos); i donar arguments als professors contraris -que n’hi ha!- a fer les classes en català (especialment a l’ensenyament secundari).
Ara bé, també hi ha hagut un cert relaxament, sobretot a partir de mitjan dècada dels 90, en l’aplicació del PIL, com es pot veure, com he dit, en la formació inicial dels docents. Crec que es va donar per fet un procés no del tot tancat. De fet, no és fins al 2007 en què es torna a parlar d’una forma clara de l’actualització del programa d’immersió lingüística, ja que es fa evident que la realitat sociolingüística del nostre país ha canviat substancialment, sobretot si la comparem amb la dels anys 80 del segle passat: http://www.xtec.cat/lic/intro/documenta/pil.pdf.
Xavier Diez, mestre i portaveu del sindicat USTEC a les comarques gironines
**
Quines eines tenen els mestres per a lluitar contra una hipotètica aplicació de la sentència?**
La primera eina som nosaltres mateixos. La carrera docent tradicionalment ha estat vinculada a actituds vocacionals, una mena de sacerdoci laic al servei d’uns valors on la llibertat, la igualtat i la solidaritat passen per davant d’una retribució no gaire generosa i una consideració social molt per sota de l’esforç i el desgast quotidià. Amb això vull dir que els docents considerem com a missió irrenunciable mantenir la cohesió nacional del nostre país, la qual cosa implica mantenir la immersió i sabotejar qualsevol intent extern de desballestar-la. Això es tradueix a no obeir la sentència del tribunal des de la nostra tradicional autonomia a l’aula. “No toca”, aprendre les taules de multiplicar en castellà, o “no toca” separar els alumnes perquè un partit polític franquista així ho exigeix. I davant de qualsevol intent per forçar-nos a fer cas a uns juristes catalanofòbics, caldrà una unitat organitzada a nivell de centre, de les deu juntes de personal, i de la solidaritat dels més de seixanta mil docents de la pública.
Quina postura exigiu que prengui la consellera Irene Rigau en tot aquest assumpte?
Desitgem que estigui a l’alçada de les circumstàncies històriques. Això vol dir ser coherent amb els valors que ha afirmat defensar. Encara que això suposi el risc del seu processament i inhabilitació, i qui sap, fins i tot, si un destí similar al de diversos polítics i sindicalistes bascos que estan essent empresonats per no acatar aquesta continuïtat del franquisme anomenada monarquia parlamentària. Si mai passés això, potser ens trobaríem en la paradoxa històrica de ser la primera vegada que es convoqués vaga per demanar la no-dimissió. Perquè de fet, i sobre la qüestió lingüística, la Consellera ha defensat el mateix que nosaltres hem defensat des de la nostra constitució el 1978, tres anys abans dels traspassos en educació i una dècada abans de l’aplicació generalitzada de la immersió.
Què reclameu al conjunt de la societat que faci per defensar la immersió?
Una de les coses que més em sorprèn del debat sobre la interlocutòria del suprem, és que tothom hagi oblidat que la immersió és vulnerable arran de la sentència de l’Estatut, de l’any passat. El problema és que aquest estatut disminuït i retallat del 2006, ens agradi o no, fou refrendat en referèndum pel poble de Catalunya. Per tant, l’opinió del Constitucional i dels jutges del suprem no té cap legitimitat, perquè el poder judicial, en democràcia, ha d’estar sotmès a la sobirania popular i a les lleis que aquesta determina (i l’Estatut ho és), i no a les manipulacions dels partits que demanen signatures als carrers perquè deixem d’existir. En aquestes circumstàncies, si la via judicial parcial, continuadora de la justícia franquista, prossegueix el seu camí, haurem d’esperar que la societat catalana remati la feina que va iniciar el 10 de juliol de 2010. Això és, acabar de passar per davant d’una poc coratjosa classe política, i iniciar el procés de ruptura administrativa amb un estat per al qual el català, i els catalans, representen un incòmode destorb.
### Mobilització social i reaccions polítiques
Abel Caldera, Berga.- El passat 12 de setembre milers de persones es van concentrar davant els ajuntaments de més d’un centenar de pobles i ciutats del Principat per protestar contra la sentència. La convocatòria provenia de somescola.cat, una plataforma impulsada per Òmnium Cultural que agrupa gran part del teixit social catalunyès, sobretot del món educatiu. En les diverses convocatòries també hi havia una nodrida presència de l’esquerra independentista, tant del municipalisme de la CUP com del sindicalisme estudiantil del SEPC o de militància que treballa en els sindicats de mestres USTEC i CGT. També força actius i presents foren les entitats i plataformes de la constel·lació sobiranista. De fet, els discursos contra la sentència han basculat aquests dies entre la defensa del model d’immersió com a factor de cohesió del país i la reclamació de ruptura amb un estat que no respecta la voluntat popular del poble català. La resposta del món educatiu ha estat unànime i sense fissures. Rebuig absolut a la sentència i determinació de desobeir-la quan es pretengui aplicar. En canvi, des del món polític, si bé també hi ha hagut un rebuig frontal, s’ha volgut esquivar -especialment des de CiU- qualsevol gest de no acatament. El PSC, per la seva banda, va ser explícit en la defensa de l’actual model fins al punt que el propi Rubalcaba el va defensar en públic durant la festa anual del PSC a Gavà. L’estratègia d’aparèixer com a defensors de la pluralitat cultural, però, s’enfonsà quan un dia després de les declaracions de Rubalcaba el Tribunal Constitucional admetia a tràmit el recurs del govern espanyol contra la Llei de l’Occità, que protegia la llengua pròpia de la Vall d’Aran. Des de les files espanyolistes, només Ciutadans ha volgut obertament i amb intensitat capitalitzar una sentència que és fruit de denúncies individuals de militants del seu partit. En canvi, des del PP hi ha hagut una reacció de cautela, conscients que el que menys els convé a hores d’ara és activar el vot de la por en contra seva. És evident que en aquest sentit, la suspensió cautelar de la sentència juga molt a favor dels interessos del virtual guanyador de les eleccions del proper 20N. Qui ha intentat fer un pas més enllà a nivell parlamentari -o un joc d’oportunisme, segons el punt de vista que ho contempli- ha estat SI. A través d’una paraplataforma, escolaencatala.cat, han pretès impulsar una ILP per “blindar” el català com a llengua vehicular de l’ensenyament. Aquesta ILP no ha estat ni tan sols admesa a tràmit per la mesa del parlament de la Ciutadella, amb majoria convergent, al·legant la seva “inconstitucionalitat”. Analitzant la proposta d’ILP, aquesta no blinda definitivament la immersió -de fet, la LEC ja considera vehicular el català, i la sentència del TS deriva de la sentència contra l’estatut-, però també genera molts dubtes que la proposta pugui ser titllada d’inconstitucional i d’atènyer aspectes no legislables per la Generalitat.
