La recentralització és un procés que pràcticament neix en paral·lel al desplegament del sistema autonòmic. Les retallades de l’estatut del Principat de 1979 són un primer símptoma dels límits del somni autonomista, que aleshores només denunciaven les organitzacions independentistes..
“El procés de recentralització ha trobat una simbiosi quasi perfecta amb l’ofensiva neoliberal”
Serà la LOAPA, però, la primera operació recentralitzadora. Aprovada com a conseqüència del cop d’estat del 23F, i destinada a apaivagar el malestar militar, aquesta llei partia de la idea que s’havia anat massa lluny en el procés autonòmic i que calia “endreçar-lo”.
Si aquesta llei s’aprovava un 30 de juny de 1982, la primera conseqüència per als Països Catalans es produiria l’endemà 1 de juliol. Aquell dia s’aprovà l’estatut d’autonomia que institucionalitzava la Comunitat Valenciana. Un estatut que arribava després de ser tergiversat a Madrid, enmig d’una onada de violència ultradretana i sense passar per cap referèndum. De l’Estatut de Benicàssim, aprovat un any abans pel Consell preautonòmic es passà a un estatut tutelat per la dreta franquista local.
Serà, però, a finals dels 90 quan la recentralització adquireixi un nou impuls ideològic. L’ascens al poder del PP va significar la renovació de la dreta espanyola i alhora el seu desacomplexament. És en aquest context en que es posaran en marxa un seguit de mesures que provocaran una dinàmica de tensionament entre governs autonòmics i governs estatals. Així, mentre els governs de Catalunya i les Illes s’enfrontaren al govern del PP en diverses matèries identitàries, el govern valencià del PP s’enfrontà al govern de ZP alçant la bandera del greuge comparatiu.
Així, mentre que a Catalunya la dinàmica d’enfrontament del govern autonòmic contra les mesures recentralitzadores ha estat un dels motius que ha portat aquest a surfejar damunt l’onada sobiranista, al País Valencià, l’arribada de Rajoy al poder es produí simultàniament a la caiguda en desgràcia de Camps. El nou president Fabra és un element sense pes polític i posat a dit pel propi Rajoy, qui ha aprofitat la debilitat del PP valencià per desempallegar-se del deute amb ells per la reelecció en el congrés de 2008 i per usar Fabra com a peó de la recentralització. Així mateix, l’assalt del sector més espanyolista a la direcció del PP balear ha fet de Bauzá el president autonòmic del PP més servil amb Rajoy.
L’objectiu de la recentralització és, més enllà de ser una cortina de fum per a implantar polítiques neoliberals, limitar el marge de maniobra de les autonomies. Límits a les polítiques identitàries, límits a l’acció, límits al finançament. I tot això en un context de limitació de la ja deficitària democràcia, mitjançant el reforçament de les institucions d’elecció indirecta i limitant al màxim la possible articulació d’alternatives des de l’àmbit institucional.
El procés de recentralització ha trobat una simbiosi quasi perfecta amb l’ofensiva neoliberal. Si aquesta darrera es basa en la privatització de serveis públics i en l’aprimament de l’estat, el procés de recentralització li ofereix una eficient coartada nacionalista. En el disseny de l’arquitectura institucional són les autonomies els ens gestors dels serveis propis de l’estat del benestar. Limitant la seva capacitat d’acció es limita l’abast de les polítiques públiques socials de manera estructural.
Hi ha camí del mig entre la recentralització i la independència? Tot sembla indicar que no. Almenys per al País Valencià i per les Illes Balears. Si el pols sobiranista de Catalunya deriva en un nou pacte amb l’estat, amb una autonomia singular, la liquidació de la resta d’autonomies, tret de les històriques, és un escenari raonable. Almenys així ho han insinuat diversos pesos pesants del PP.
Minorització del català a la televisió
“A finals dels 80, 3 dels 5 canals que es veien al País Valencià eren en català. Avui, a l’àrea de Barcelona la proporció és d’1 a 5 a favor del castellà”
Al llarg dels anys 80 es posen en marxa les primeres televisions autonòmiques dels Països Catalans. TV3 el 1983 i Canal 9 i Canal 33 el 1989 són els primers canals en llengua catalana, juntament amb els circuits dits regionals de TVE. A finals de la dècada, al País Valencià, de 5 canals, 3 són en català.
Amb l’aprovació de la llei de televisions privades, aquesta situació de progressiva normalització del català es veurà revertida bruscament. La llei només permet canals privats d’àmbit estatal, fet que deixà la programació en català altra vegada en minoria a tots els territoris.
Aquesta situació es veurà encara més agreujada amb la implantació de la TDT. El nou sistema va suposar una minorització encara més gran del català a la petita pantalla, ja que les concessions van anar a parar molt majoritàriament a empreses amb nul interès per emetre en la nostra llengua. També, suposà l’entrada massiva de canals de caràcter ultradretà a les pantalles de milions de llars, fent del discurs anticatalanista un dels elements estrella de la seva programació.
El nou sistema d’adjudicació de freqüències va donar l’oportunitat als enemics del català per a posar fi a les recepcions -alegals fins aquell moment- de les diverses televisions autonòmiques en els diversos territoris. Així, el març de 2010 Canal 9 deixà de veure’s a Catalunya, mentre que el febrer de 2011 es tancà la senyal de TV3 pel País Valencià.
La minorització de la nostra llengua a la TDT ha fet que la proporció de cadenes en català sigui, en el millor dels casos, d’1 a 5 respecte les cadenes en castellà.
L’ofensiva ideològica de l’espanyolisme contra les autonomies s’ha centrat en aquests darrers anys en assenyalar els televisions autonòmiques com a pous sense fons enmig de la situació de dèficit. En aquesta línia, les primeres víctimes d’aquesta doctrina fou la Televisió de Mallorca, clausurada el desembre de 2011. IB3, creada el 2005, partia d’un model inicialment bilingüe i tot i evolucionar cap a una programació íntegrament en català, la seva dimensió empresarial no li permeté competir amb solvència en ple allau de canals de TDT. Finalment, el tancament de Canal 9, el 29 de novembre de 2013, ha suposat que al País Valencià no es pugui veure cap televisió en català.
Ofensiva contra el català a l’escola
“Amb l’excusa del baix nivell d’anglès, es proposa un model trilingüe que permeti reduir l’ús vehicular del català”
L’ofensiva contra la immersió lingüística a Catalunya pot ser observada des d’un punt de vista estrictament principatí com una estratègia que a dia d’avui no ha aconseguit els seus objectius, ja que el sistema d’immersió lingüística continua vigent a les escoles del Principat. Ara bé, si ampliem la mirada al conjunt de la nació, veurem com el principal efecte d’aquesta ofensiva contra la immersió lingüística ha estat frenar els processos d’introducció del català a l’ensenyament tant al País Valencià com a les Illes. En aquest darrer cas, el Decret de Mínims obria la porta a aplicar a al pràctica la immersió lingüística, però també deixava la porta oberta al sistema bilingüe. Així, mentre en els centres públics l’ús del català era anàleg a un model immersiu, als centres concertats la seva presència era menor.
En el cas del País Valencià, l’aplicació del sistema de línies va estar marcat pels incompliments sistemàtics per part de la Generalitat per obrir tantes línies en valencià com demanda hi hagués. Així, no només no s’aplicava cap sistema immersiu sinó que molts alumnes estudiaven en castellà malgrat que la seva demanda fos fer-ho en valencià.
En els darrers anys, un nou concepte va començar a formar part de la bateria argumental anticatalana: el trilingüisme. Amb l’excusa del baix nivell d’anglès, es proposava un model trilingüe que permetés reduir l’ús vehicular del català a menys de la meitat de l’horari lectiu.
A Catalunya aquesta ha estat l’aposta de partits com el PP o Ciutadans, però també hi ha hagut pressions des d’àmbits empresarials per a evolucionar cap a un model d’aquest tipus.
Al País Valencià, el decret de plurilingüisme fou impulsat en primera instància pel conseller Font de Mora a principis de 2011. Aquesta primera versió pretenia l’eliminació del model de línies i aplicar un model únic a parts iguals en les tres llengües. Les protestes contra aquest projecte van portar Camps a substituir Font de Mora per Maria José Català, qui introduí algunes modificacions al projectes que salvaguardaven mínimament el model de línies. Així, l’alumnat podria escollir entre català i castellà com a llengua predominant del model trilingüe. Aquesta normativa, aprovada el 2012, es desplegarà cicle a cicle fins el 2020.
A les Illes, l’estratègia “trilingüista” es plasmà en el decret del TIL. Aquest decret suposa la reducció de les hores d’ús vehicular del català en favor del castellà i de l’anglès. El decret ve després del fracàs del govern a l’hora de permetre escollir la llengua vehicular a les escoles, que va refrendar el suport popular cap a la immersió. El TIL ha provocat una de les majors mobilitzacions populars de les Illes.
Tota aquesta estratègia ha culminat en la LOMCE. L’anomenada Llei Wert pretén acabar amb la immersió lingüística a partir d’una norma de rang estatal, alhora que recupera el control de l’estat sobre els currículums de les matèries. La indissimulada voluntat espanyolitzadora de la llei es plasma en el fet que el currículum d’història de Batxillerat vindrà marcat totalment pel ministeri espanyol.
Llei de reforma del règim local
“Les diputacions no només han aconseguit sobreviure més de tres dècades d’autonomisme, sinó que amb la reforma de la Llei de Bases Locals prenen un renovat protagonisme”
En el zènit del desplegament autonòmic, es va posar sobre la taula la desaparició de les diputacions. Aquests ens, hereus de la divisió provincial i centralista, eren vistos com a enemics pels diferents regionalismes als Països Catalans. En el seu lloc, es proposava el desplegament administratiu sobre la base de la comarcalització, més ajustada a la realitat nacional. Aquesta comarcalització, que es va fer efectiva a Catalunya, quedà aturada al País Valencià, mentre que en el cas d’Aragó, suposà la dissolució de les comarques catalanoparlants en altres ens comarcals juntament amb municipis castellanoparlants.
Ara, però, les diputacions no només han aconseguit sobreviure més de tres dècades d’autonomisme, sinó que amb la reforma de la Llei de Bases Locals prenen un renovat protagonisme. D’aquesta manera, tot servei que es consideri que un determinat ajuntament de menys de 20.000 habitants no compleix de manera eficient serà traspassat a la diputació corresponent. Aleshores aquests serveis seran intervinguts, privatitzats o clausurats. L’acumulació de poder en una institució opaca i d’elecció indirecta suposa una porta oberta a la desfiscalització de les decisions.
La culpabilització del deute públic cap a institucions més properes a la ciutadania contrasta amb les dades reals. Així, mentre el deute de l’administració central suposava el 2012 més del 70% del PIB, el deute dels ajuntaments era del 4%. I del total del deute municipal de l’estat, un 13% corresponia a l’ajuntament de Madrid.
Informe CORA
“Es proposa l’eliminació de més de cent organismes autonòmics, la tasca dels quals passaria a ser responsabilitat de l’estat”
El 21 de juny d’enguany es va constituir la Comissió per a la Reforma de les Administracions Públiques. Aquesta comissió està formada per alts càrrecs de tots els ministeris i tres representants de la presidència del govern. El treball d’aquesta comissió està recollit en l’Informe CORA, que es presentà el passat 3 de desembre. En aquest informe es proposa l’eliminació de més de cent organismes autonòmics, la tasca dels quals passaria a ser responsabilitat de l’estat.
En una conferència pocs dies abans de la constitució d’aquesta comissió, Aznar afirmava en una conferència: “Reduir el tamany de les administracions públiques, restablir l’estabilitat i el control pressupostari de totes elles, garantir la unitat de mercat i el seu correcte funcionament, i ordenar eficientment el repartiment de competències, sembla avui indispensable per consolidar l’estat de les autonomies. I caldrà aplicar els canvis normatius que resultin necessaris”.
Lleis d’unitat de mercat
“Suposa obrir una carrera cap a la desregulació, en sintonia amb el procés de convertir l’estat espanyol en un territori de mà d’obra barata”
El passat 28 de novembre, el congrés espanyol va aprovar la Llei d’Unitat del Mercat. Aquesta normativa suposa treure a la pràctica la capacitat de les comunitats autònomes de regular en l’àmbit dels productes comercials. El model aplicat, a més, suposa una desregulació important de les normatives de producció. Així, qualsevol producte fabricat segons la normativa d’una comunitat autònoma es podrà vendre a tot l’estat, per molt que incompleixi la normativa d’altres autonomies. A la pràctica això suposa obrir una carrera cap a la desregulació, en sintonia amb el procés de convertir l’estat espanyol en un territori de mà d’obra barata.
Una altra normativa que afecta la capacitat reguladora de les autonomies és la llei d’horaris comercials. Aquesta norma era una de les principals demandes dels grans grups comercials i del lobby turístics de molts ajuntaments. La liberalització quasi absoluta de la normativa d’horaris i la desregulació de les rebaixes suposa un fort cop al model comercial de proximitat i una precarització encara més aguda per als treballadors del sector.
El primer intent d’aplicar una normativa d’aquest tipus va ser contestat el 2000 amb una vaga general del comerç que tingué un seguiment pràcticament total. Tot i que el decret va ser revocat el 2004, algunes de les autonomies del PP van fer decrets autonòmics on es recollia l’esperit d’aquella norma. Deu anys més tard, el govern Rajoy ha disposat d’un context amb menys contestació social per part del sector comercial que li ha permès tirar endavant la norma.
