El proper 10 de novembre se celebraran a l’Estat espanyol noves eleccions legislatives, amb les quals Pedro Sánchez pretén desfer el nus dels resultats de les anteriors que no li permetien el pacte desitjat amb Ciutadans, i sostenir la seva negativa a un pacte amb Podemos, un pacte que donés massa visibilitat o aire a un projecte que des del PSOE han vist com una amenaça a l’hegemonia dins del que massa generosament se sol qualificar d’esquerra espanyola i ara calculen que està en progressiva reculada.
Al marge dels problemes de les forces polítiques de l’Estat espanyol, als Països Catalans sota administració espanyola, tot i el soroll i el suposat desafiament a l’Estat i al règim per part del procés sobiranista principatí i de les forces progressistes de la nova o vella política, tots els partits polítics han decidit concórrer a les eleccions per poder tenir la seva quota de presència al Congrés de Diputats de Madrid.
En el cas dels partits del Principat, com són els hereus de l’espai convergent o ERC, no sorprèn -per als qui ja fa dècades coneixen la distància entre els discursos més o menys sobiranistes i la pràctica escrupolosament autonomista- la participació, malgrat el suposat embat a l’Estat que alguns volen veure en la seva gesticulació i les actuacions simbòliques. Al capdavall, ja van reconduir la gran experiència popular de l’1 d’octubre de 2017 cap a unes eleccions autonòmiques que tenien previstes abans i que malgrat el 155 els han permès continuar gestionant l’administració autonòmica, cada vegada més minsa i limitada, però que evita el vertigen d’una materialització de la ruptura amb l’Estat que no han tingut mai a l’agenda, on la fita era sempre aconseguir forçar una negociació. Hi concorreran igualment després que la pròpia convocatòria d’eleccions desmenteix els càlculs i suposicions que un bloqueig amb els seus minoritaris escons posés en qüestió l’Estat fins a obligar-lo a negociar no ja el dret a l’autodeterminació, sinó alguna mena de concessió respecte als drets nacionals.
I és que venguin com venguin la participació, poca gent mínimament informada creu ja que es pugui tornar a vendre com a hàbil moviment polític, encara que pugui seguir votant el mal menor o per mera protesta contra l’actuació de l’Estat. Però igual que en l’anterior ocasió, res no obliga el Govern espanyol a cap concessió, i de fet en els primers compassos de la campanya ja s’ha establert una ferotge competència per veure quina de les opcions nacionalistes espanyoles, des del PSOE a PP, C’s o VOX podrà tenir les mans més lliures per a esclafar les províncies sedicioses sense cap mirament quan ho cregui necessari.
Per part de les diferents opcions que han abanderat el canvi a les Illes i al País Valencià, l’afany de mantenir les quotes de poder local i autonòmic assolit amb aliances amb el PSOE els fa dependre també del marc espanyol i de les necessitats del partit del règim amb el qual han lligat el seu destí. El cas de Compromís és especialment il·lustratiu de com els que s’autoproclamen defensors del “poder valencià” se sotmeten a unes sigles madrilenyes en base a uns càlculs electoralistes i partidistes que difícilment entén el seu mateix electorat.
Vist des de l’independentisme compromès amb la construcció nacional dels Països Catalans, amb certa perspectiva històrica, no deixa de ser irònic que les forces que venien d’una tradició més nacionalista o sobiranista, un cop abandonat completament el ‘llast’ del projecte dels Països Catalans, presentat com a utopia prescindible, estiguin més subjectes i subordinades que mai a les forces estatals i sucursalistes espanyoles i tinguin menys capacitat que mai per a fer una política d’estricta obediència al propi país que posi en dubte el projecte nacional espanyol.
En tots tres casos, gestionar l’autonomia comporta reconèixer la sobirania i legitimitat de l’Estat que és qui la concedeix graciosament, i si convé ofrenant periòdicament les millors glòries a les seves corts, sigui a canvi d’algun o altre peix al cove o bé gratuïtament, per evitar l’amenaça de l’anorreament més ràpid a mans de les opcions més dretanes i radicals de l’espanyolisme.
En aquesta ocasió, al marge de les diferents forces que sempre havien acceptat en major o menor mesura, per pragmatisme o per convicció, el marc constitucional i autonòmic i la participació normalitzada en les seves institucions, la CUP ha optat per primera vegada en la història de la tradició política de l’esquerra independentista per concórrer als comicis espanyols. En bona part ho fa condicionada per la tasca de soscavament intern endegada tant pels sectors més possibilistes i oportunistes com per part de l’entorn convergent, que li fa cada vegada més difícil decidir cap moviment autònom sense un enorme desgast. I ho farà concorrent només al Principat, on s’ha vist reduïda la seva presència malgrat algunes declaracions de principis on parla de construcció nacional. Sembla haver assumit la impossibilitat de trencar els límits del marc autonòmic del Principat a mesura que anava integrant-se a la política institucional i subordinant-se a l’estratègia del sobiranisme governamental del procés.
És ben cert que mai havia fet de l’abstencionisme, com en el cas el republicanisme irlandès durant dècades, una qüestió de principi, de no reconeixement de la sobirania forana sobre el propi país, però sí que havia argumentat en moltes ocasions -en la tradició de l’esquerra més transformadora i en la lògica d’una proposta independentista- la necessitat de lligar qualsevol participació en les institucions amb una pràctica política al servei dels moviments populars, tot evitant, en tot cas, legitimar-les ni normalitzar el marc constitucional i autonòmic espanyol, que s’havia de contrarestar amb la construcció d’un poder popular propi.
Però després de veure la facilitat amb què ha assumit la participació normalitzada en les institucions de l’autonomisme a canvi de vagues promeses mai materialitzades i de la presència mediàtica tant necessària per mantenir-se en el joc, potser ja no resulta tant sorprenent la flexibilitat amb què aquestes conviccions han pogut ser adaptades a les necessitats dels reeixits estrategs del procés sobiranista que aplega les anomenades forces independentistes al Principat.
La CUP s’esforçarà per portar la seva ofrena, amb el seu matís assembleari i alternatiu, al Congrés espanyol, amb l’objectiu declarat d’impugnar “l’Estat, el Règim, i l’Ibex-35”, de “multiplicar-se” i en funció de “l’actual moment d’excepcionalitat”, per donar resposta al “context de repressió i criminalització”. Una repressió endegada pel Govern espanyol amb plena aprovació de la gran majoria d’unes Corts que, fet i fet, la presència de procuradors catalans, siguin diputats o senadors, contribueix a legitimar.
Si hom té la perspectiva de reclamar el dret a l’autodeterminació i impugnar l’Estat per defensar la sobirania nacional catalana, hauria de tenir en compte si aquests objectius es veuran realment afavorits al preu de legitimar unes Corts espanyoles que no són una institució més, un simple òrgan de delegació de la representació, sinó les dipositàries de la sobirania nacional, garantida per l’Exèrcit, segons resa la pròpia Constitució espanyola.
I en clau estrictament interna, caldria plantejar-se també si decisions com aquesta, que condicionen tot el moviment, tota l’esquerra independentista, i durant un temps que no podem conèixer amb certesa, poden estar en mans només d’una organització que només representa una part del mateix, com també només representa una part del territori i no tota la nació.
