>> CiU, PSC i ERC creen els seus projectes de plataformes electorals i d’idees més enllà dels partits: la Casa Gran del Catalanisme; Catalunya, causa comuna; L’Àgora de l’Esquerra
L’esgotament del sistema de partits del Principat ha tingut com una de les primeres conseqüències l’emergència de plataformes polítiques que van més enllà dels seus aparells i disciplina interna. Algunes d’aquestes plataformes han sorgit per iniciativa d’organitzacions socials i militància política de base, mentre que d’altres han estat impulsades obertament pels mateixos partits.
L’actual sistema català de partits polítics està marcat per la tradició dels grans partits de masses europeus i per una llei electoral de llistes tancades que fa imprescindible uns partits disciplinats i ben travats a nivell intern. El referent organitzatiu del PSUC de l’antifranquisme és encara avui manual de referència dels qui governen la vida interna dels partits actuals.
Anar més enllà d’aquest sistema per tal de recollir nous votants és una estratègia que ja va posar sobre la taula Pasqual Maragall a finals dels noranta. Un cop clausurada la seva etapa com a alcalde de Barcelona, i durant el recés de Roma on medità l’estratègia per conquerir la presidència del govern autonòmic, llançà primer la idea d’un Partit Demòcrata català com a estratègia per ampliar la base social del PSC. Rebutjada aquesta idea per la resistència del partit, aleshores Maragall posà en marxa una plataforma al marge del partit, Ciutadans pel Canvi. Aquesta plataforma pretenia recollir i organitzar els sectors socials de centreesquerra que no s’identificaven plenament amb el PSC en vistes a derrotar electoralment el pujolisme governant.
Si bé les eleccions de 1999 no van permetre derrotar el pujolisme, sí que van donar a conèixer Ciutadans pel Canvi a amplis sectors de la societat catalana. Tot i així, l’experiència també va reportar moltes friccions entre dues formes diferents de concebre l’organització política. Mentre el PSC ha estat sempre l’aparell partidista més important i disciplinat del Principat, Ciutadans pel Canvi representava un model volgudament anglosaxó d’àgora de notables, sense pràcticament base social. El 2003 i 2006 es va tornar a repetir la fórmula, però amb una influència cada cop més reduïda de Ciutadans pel Canvi.
La Casa Gran del Catalanisme
La fórmula va ser recollida anys més tard per una CiU ja a l’oposició. El 20 de novembre de 2007 Artur Mas llançava la idea de la Casa Gran del Catalanisme en una multitudinària conferència al Palau de Congressos. La idea de Mas era eixamplar la base electoral de CiU tot recollint sectors desencantats d’ERC per la seva política al sí del tripartit. Alhora, es presentava com un intent de renovar els objectius del catalanisme després del marasme polític que suposà un nou estatut nascut pràcticament mort.
Tàcticament, la Casa Gran representà la resposta de CiU al creixent moviment sobiranista, i un moviment de CDC per crear un àmbit d’acció alliberat del moderantisme del soci menor de la coalició. L’estratègia seguida fou la de recollir l’adhesió de personalitats del catalanisme d’un perfil transversal. El retorn d’Àngel Colom del seu “exili” a Casablanca i el nomenament d’Agustí Colomines com a president de la Fundació Trias Fargas foren l’impuls inicial d’un projecte que molts determinaven encarat exclusivament a recuperar el terreny perdut per a les eleccions estatals de març de 2008 però que s’ha demostrat com una estratègia a mitjà termini per recuperar la presidència de la Generalitat de dalt.
Catalunya, causa comuna
Els altres partits, de manera reflexa, també s’han afanyat a construir les seves cases grans, tot i que amb menys ressò mediàtic. El PSC llançà l’estiu passat el projecte de Catalunya, causa comuna. Aquesta proposta, continuadora dels debats de Nou Cicle, està encapçalada per l’històric Raimon Obiols. Causa comuna, com totes les plataformes d’aquest caire, respon tant a condicionants externs com interns. La voluntat de contrarestar l’efecte de la Casa Gran i resituar el PSC dins el debat catalanista atorgant-se la representativitat del catalanisme moderat que renega del sobiranisme en seria l’objectiu públic principal. Alhora, la necessitat de donar un espai d’actuació a la vella guàrdia catalanista del PSC per evitar un nou cas Maragall és l’altre ingredient definitori d’un projecte que fins ara ha actuat per a contrarestar mediàticament les declaracions provinents de la Casa Gran.
L’Àgora de l’Esquerra
Després de l’experiència de Sobirania i Progrés, eclipsada per l’èxit de la Plataforma pel Dret a Decidit, ERC, per boca del seu president Joan Puigcercós, també plantejà la seva contraproposta a la Casa Gran. Durant la Nit Irla -instituïda enguany per lliurar els premis de la Fundació Irla, vinculada al partit-, Puigcercós va anunciar la creació de l’Àgora de l’Esquerra per atraure els sectors més catalanistes del PSC i ICV i fer forat en l’electorat d’esquerres. És a dir, reforçar fora dels murs del partit l’aposta estratègica d’ERC pel tripartit. La proposta havia de ser presentada el passat 16 d’abril en una conferència a l’Auditori, però fou eclipsada per la intervenció de Josep Lluís Carod-Rovira amb l’anunci que renunciava a tornar-se a presentar com a candidat a la Generalitat i passant el relleu a Joan Puigcercós. L’anunci, i el rebombori posterior provocat per l’article de Carretero, han situat en un segon pla mediàtic l’Àgora de l’Esquerra.
El futur de la PDD: una incògnita
La Plataforma pel Dret a Decidir (PDD), nascuda al caliu del procés d’aprovació del nou estatut, ha estat la més reeixida de totes les plataformes organitzades a l’exterior dels partits polítics. La seva notorietat, adquirida en les mobilitzacions de centenars de milers de catalans, també provocà que el conflicte intern viscut des de la primavera del 2008 hagi saltat als mitjans de comunicació.
Precisament, la relació amb els partits polítics és una de les moltes causes d’aquest conflicte. Per una banda, el sector encapçalat per Mònica Sabata apostava per actuar de manera coordinada amb els partits, mentre que el sector encapçalat per Elisenda Romeu apostava per una actuació al marge. La divisió, escenificada en una assemblea a Girona el 15 de juny de 2008, va acabar amb l’elecció de dues juntes paral·leles que es reclamaven legítimes. La repercussió d’aquesta divisió provocà que fins i tot la Generalitat intentés iniciar un procés de mediació entre ambdós sectors.
Aquesta mediació arribà a produir fins i tot un document de bases per iniciar una reunificació, però el procés quedà truncat al desembre enmig d’acusacions mútues. Aleshores, el passat febrer, la junta encapçalada per Elisenda Romeu inicià un procés judicial per tal que se la reconegués com a legítima, en resposta al fet que la junta encapçalada per Mònica Sabata s’inscrigués al registre d’entitats de la Generalitat. Aquesta inscripció fou paralitzada un mes després per la pròpia administració a l’espera de la resolució judicial.
El 4 d’abril passat dimitia Jaume López, president de la PDD encapçalada per Mònica Sabata, argumentant la incapacitat de poder arribar a una solució del conflicte, i deu dies després, el 14 d’abril, se celebrà el judici per a dirimir quina de les dues juntes és la legal. Fa pocs dies es donà a conèixer la sentència, que declara nul·la l’assemblea de Girona, i per tant l’elecció de la junta representada per Mònica Sabata. A hores d’ara, la justícia espanyola reconeix només la junta anterior, dominada pel sector representat per Elisenda Romeu, i insta a la repetició de l’assemblea. El conflicte entra en una via plena d’incògnites: mentre al web del sector Romeu continuen els atacs contra Mònica Sabata, al web del sector Sabata només hi podem llegir “Estem decidint què hi posem, disculpeu les molèsties”.
