En el moment de tancar aquest número de L’ACCENT, la Comissió Europea ha fet públic un estudi que preveu un retrocés en l’economia de la Unió del 4% aquest 2009. I que a l’Estat espanyol de cara a 2010 la desocupació superarà el 20%. Actualment, als Països Catalans ja hem superat el milió de persones que estan aturades, i d’aquestes, prop d’un 40% no cobren subsidi d’atur.
En aquests context, milers de persones s’han manifestat l’1 de Maig en diverses poblacions catalanes. Unes ho feien convocades per l’anomenat sindicalisme oficial, és a dir, per CCOO i UGT, amb el suport de partits polítics. Unes altres van acudir a les mobilitzacions de l’esquerra anticapitalista. Tant en unes convocatòries com en les altres la crisi ha estat al centre dels discursos i de les pancartes.
El sindicalisme oficial aquest any ha elevat el to dels dirigents en els mítings finals. I fins i tot s’hi han sentit crítiques a les polítiques neoliberals. Però són precisament aquests sindicats els que han anat firmant una reforma laboral neoliberal rere una altra. Unes reformes que ara permeten que l’acomiadament sigui més barat per als empresaris, unes reformes que han permès salaris baixíssims, unes reformes que han lligat de mans el sindicalisme perquè depengui dels diners de les subvencions institucionals i no s’enfronti a un Estat que rega amb milions d’euros els bancs quan diuen que no tenen prou beneficis (a finals d’abril hem sabut que el Banc Santander, el BBVA, el Banco Popular, La Caixa i Caja Madrid van obtenir conjuntament els tres primers mesos de 2009 un benefici de 4.483 milions d’euros, un descens del 17,9%, però que si excloem els beneficis extraordinaris el descens del benefici es redueix a un 6,3%). El sindicalisme oficial, que ha donat estabilitat als governs catalans i estatals, que ha fet oblidar als treballadors la vaga, el sabotatge i els piquets com a eina de lluita, és el menys indicat per combatre ara per evitar que les conseqüències de la crisi les pagui la classe treballadora. Perquè és un sindicalisme que només té en compte la butaca on negociar com forma de defensar els llocs de treball i els drets laborals. I ja ha demostrat d’aquesta manera els pocs èxits que ha aconseguit.
Tocaria, per tant, a l’anomenada esquerra sindical, juntament amb les organitzacions anticapitalistes, de plantar cara a les intencions del capital de fer pagar els plats trencats a les treballadores i als treballadors per reflotar un sistema econòmic basat en l’explotació. Les manifestacions alternatives d’aquest 1 de Maig permeten fer un diagnòstic de la capacitat de lluita i d’incidència d’aquest espai polític i social. En primer lloc, una constatació positiva és la unitat en la mobilització. Aquesta unitat s’ha anat treballant els darrers anys arreu del país, i és la que ha permès crear els espais unitaris de lluita amb motiu de la crisi. La concepció comuna que cal organitzar-se conjuntament per plantar cara al capitalisme, doncs, hi és. La segona constatació, però, mostra que aquesta consciència existeix entre la gent organitzada, però que encara falla la connexió amb la gran majoria de treballadors i treballadores, especialment amb els que ja han començat a patir directament les conseqüències de la crisi. On eren els treballadors de la Seat de Martorell? On eren els de la Ford d’Almussafes? Els de la Pirelli de Manresa? Els de la Roca de Gavà? Els de la Derbi de Martorelles? Doncs a casa seva, o prenent el sol. Encara no consideren útil organitzar-se per defensar els llocs de treball. I la responsabilitat no l’hem de situar en ells, sinó en les organitzacions anticapitalistes, que encara no han estat capaces de mostrar-los la necessitat d’organitzar-se al marge del sistema com la millor eina per defensar els llocs de treball. Molt lluny queda la possiblitat als Països Catalans d’organitzar una vaga general, tal com faran d’aquí a pocs dies a Euskal Herria al marge del sindicalisme oficial. Aquest és el gran repte que es va visibilitzar als carrers aquest 1 de Maig, la connexió amb la resta de la classe treballadora; un repte que algunes iniciatives locals com els punts d’informació laboral, les assembles d’aturats o les xarxes d’empreses en lluita locals han començat a intentar resoldre.