Ahir, dijous, 28 de juliol, es va presentar, al Col·legi de Periodistes de Barcelona, la iniciativa #OnSónLesDones, adreçada a denunciar la sobrerepresentació masculina als mitjans de comunicació del Principat, per a la qual cosa faran un seguiment dels espais d’opinió dels «principals mitjans de comunicació de Catalunya», a través del qual fer palesa la infrarepresentació de la veu de les dones en aquest àmbit.
Presentació del manifest On són les Dones. 28/7/2016 a Barcelona
El Manifest fet públic en aquesta presentació apel·la a la «pluralitat de vivències de gènere» i a la necessitat d’oferir «espais d’opinió més igualitaris» com a argument de pes per a incorporar l’opinió de les dones, i conclou amb l’oferta de «contactes de dones professionals».
Tenint en compte que les dones som la meitat de tot, i que, per tant, per dret, hem de poder opinar, decidir i legislar sobre, com a mínim, la meitat de tot, és un fet innegable que estem infrarepresentades en tots els àmbits de la societat, amb excepció d’aquells on més acusada és l’explotació, la discriminació i l’exclusió.
Per aquest motiu, perquè les dones sostenim la meitat del cel, perquè la major part de la reproducció social recau sobre les nostres esquenes, és de justícia que la nostra veu, les nostres necessitats, vivències, experiències i anhels es vegin representades en els mitjans de comunicació, que a més de reflectir allò que s’esdevé en la societat, també generen realitat, una realitat amb veu i ulls masculins.
Però aquesta realitat que els mitjans de comunicació produeixen i reprodueixen no té un biaix exclusivament de gènere, sinó que està fortament travessada pels interessos de classe d’uns sectors molt determinats, que no són precisament els de les dones treballadores. En aquest sentit, crida l’atenció la referència que en el Manifest es fa a les “dones professionals” així com la tipologia de dones incloses en el Cercador d’expertes de l’Institut Català de la Dona enllaçat al seu bloc, ja que, paradoxalment, aquesta iniciativa destinada a confrontar, de manera totalment legítima, la sobrerepresentació de gènere, acaba reproduint-ne una de classe, en infrarepresentar el sector social del que la gran majoria de dones catalanes formen part, dedicades majoritàriament a feines que poc tenen a veure amb el món de les professions liberals.
I és que si no abordem l’opressió de gènere des d’una perspectiva estructural que plantegi una esmena a la totalitat al sistema al qual aquesta opressió li resulta funcional —el capitalisme patriarcal—, la incorporació de veus femenines que advoquen per la meritocràcia —ideal burgés que obvia el desigual punt de partida condicionat pel lloc que cada persona ocupa en l’escala social—, pel trencament del «sostre de vidre» —reivindicació d’aquelles que es troben en la cúspide de la piràmide social, i que en ben poc beneficia a la gran majoria de dones situades en la base d’aquesta piràmide— o per la visibilització de «les professionals» —en contraposició amb les dones que no entren dins d’aquesta categoria social— només serà útil a unes poques dones, entre les quals es troben moltes de les responsables de les polítiques socials, econòmiques i comunicatives en l’origen de la nostra misèria i de la nostra continua precarització.
Ja que no és el mateix donar veu a les responsables de les polítiques neoliberals retalladores dels serveis públics o a les acadèmiques i periodistes que construeixen el relat justificador d’aquestes polítiques, que escoltar la veu de les dones que pateixen aquestes polítiques.
Igualment, ens hem de preguntar sobre el criteri sobre el qual es construeix el principi d’autoritat que fa que algunes dones tinguin veu i siguin considerades «expertes» i d’altres no. De fet, posades a escoltar expertes en economia, per exemple, tenen un coneixement molt més exhaustiu, i de primera mà, sobre l’impacte econòmic de les retallades en les polítiques socials les dones que es fan càrrec de les cures anteriorment cobertes per la Llei de Dependència que qualsevol catedràtica en economia o periodista especialitzada en polítiques públiques, de la mateixa manera que, probablement, en sap molt més, de les condicions materials de vida de les dones treballadores, una perruquera, una caixera de supermercat, una cambrera, una infermera o qualsevol dona amb una feina poc qualificada, amb poc reconeixement social i un sou indignant que una reputada doctora en sociologia.
No es tracta, en absolut, de desautoritzar les aportacions dels sectors professionals i acadèmics, sinó de reclamar que quan s’escolti les dones, l’altaveu no es posi només a l’abast d’unes poques i de recordar que es tingui present que la perspectiva de gènere, si no incorpora altres eixos d’opressió com ara la classe o la raça, pot convertir-se en un «quítate tú pa’ ponerme yo», a través del qual les dones benestants busquen compartir els espais de privilegi dels homes de la seva classe, en comptes de desmantellar les estructures de dominació que fan de la gran majoria de les dones subjectes subalterns.
Perquè no oblidem que entre les dones també hi ha classes, i n’hi qui exploten i qui són explotades, qui oprimeixen i qui són oprimides, qui retallen i qui són retallades, qui són aliades i executores de polítiques d’exclusió, precarització i empobriment i qui en són víctimes. I és que les dones ni formem un cos homogeni, ni compartim els mateixos interessos de classe.
És innegable que no estan en la mateixa situació ni molt menys comparteixen la mateixa trinxera ni experiència vital la Mònica Terribas, amb el seu sou públic de 175.000 euros anuals més primes, i les periodistes externalitzades dels mitjans públics; ni les diferents conselleres d’ensenyament, amb les seves polítiques privatitzadores i finançadores de la privada, i les membres de les marees grogues; ni les funcionàries que signen altes mèdiques abans d’hora a treballadores en baixa i les dones organitzades a la PAICAM; ni les catedràtiques d’universitat, amb el seu silenci còmplice envers la precaríssima situació de les professores associades, i aquestes últimes, amb els seus sous de 463 euros nets al mes. I a conseqüència d’aquesta disparitat de posicions socials, l’opinió de les primeres de cap de les maneres pot ser representativa de la perspectiva de les segones.
Així doncs, de poc ens servirà una més gran presència de dones als mitjans de comunicació, si aquestes dones no representen els interessos de les dones de la nostra classe, si no lluiten per acabar amb les causes de la discriminació estructural de les dones, o no es fan ressò de les reivindicacions de les dones organitzades en el moviment feminista, en els sindicats combatius, en col·lectius veïnals, ecologistes, de defensa de la sanitat i l’educació públiques, dels drets socials, econòmics i polítics per a totes i tots, en organitzacions juvenils, etc., etc.
El que cal, per tant, són «uns mitjans més plurals», com encertadament reclama el Manifest #OnSónLesDones, però perquè aquesta pluralitat sigui realment efectiva ha d’incorporar necessàriament les veus, opinions i vivències de la majoria social que conformem les dones… de classe treballadora. Amb l’esperança que així sigui, donem la benvinguda a aquesta nova iniciativa.
