On vas, Acció Cultural?


Poques notícies arriben des del carrer Sant Ferran. Un silenci delatador anuncia una trista notícia per al País Valencià: la lenta agonia d’Acció Cultural

Acció Cultural ha estat l’única oposició en els primers anys de govern absolutista del PP; l’única entitat que era capaç d’aglutinar milers de persones al carrer en contra de les polítiques peperes; l’única entitat capaç d’organitzar milers de persones al llarg i ample del territori al voltant dels ja quasi extints Casals Jaume I; l’única entitat que ha suscitat l’adhesió, el temps, els diners, el treball i l’esforç incondicional de milers de valencianes i valencians al llarg dels darrers trenta anys. També el meu, soci 13.871 fins que vaig ser expulsat del Casal Jaume I d’Alacant en abril de 2005.

Sembla que, després de l’arribada del PP al poder de les institucions valencianes el 1995, Zaplana haja guanyat la partida a Eliseu Climent. El “nunca debiste de salir de Cartagena, forastero”, divertit adhesiu amb el qual el Bloc de Progrés Jaume I va donar la benvinguda a la cursa electoral de l’alcalde de Benidorm gràcies al transfuguisme, s’ha tornat un bumerang després de 16 anys. El tancament de TV3 i les multes contra Acció Cultural han acabat de donar el colp de gràcia a una entitat víctima de la seua prepotència, de la seua desconnexió dels moviments de base, de la seua elitització i burocratisme, i d’una macroestructura sustentada en les subvencions i no en les capacitats econòmiques i militants del moviment popular. Acció Cultural sempre s’ha trobat més còmoda entre els despatxos de consellers, de rectors i vicerectors, de regidors, de ministres i diputats, en les fotos amb politicastres a la teulada de l’Octubre, que no en la trinxera de la lluita quotidiana.

Ha preferit mobilitzar milers de persones amb espectaculars concerts retransmesos per televisió que ser honesta amb les bases militants que li han donat suport. De les sòcies sempre ha preferit la quota i l’assentiment, que no la implicació. O potser és que era impossible trobar-la, ja que Acció Cultural ha buscat la seua base social entre les classes mitjanes benestant i intel·lectualitzades sempre disposades ha comprar la seua implicació a canvi d’uns mensuals. El fracàs d’Acció Cultural també és el fracàs d’una generació de funcionaris benestants que s’han instal·lat en la comoditat de la quota i en la derrota política.

Per si fora poc, ha entrat en un perillós joc amb Escola Valenciana, que debilita les dues entitats en una guerra per la seua preponderància en les mobilitzacions socials pel valencià. Si bé Acció Cultural continua hegemonitzant l’organització del 9 d’Octubre o del 25 d’Abril, convocat quan li bé de gust en els seus càlculs d’assistència al macrobotelló processonal en què s’ha convertit la convocatòria, el cert és que Escola Valenciana ha estat més intel·ligent en la resposta social als continus atacs al valencià per part de les administracions governades pel PP. I és que tampoc Acció Cultural ha sabut jugar les seues cartes, i la possibilitat de confrontar amb les polítiques antivalencianes al voltant del tancament de TV3 ha quedat en anècdota, amb una ILP bloquejada quasi un any en el Parlament espanyol degut a la dilatància del PSOE, al qual no li interessa obrir aquest conflicte amb el PP, paràlisi que no ha rebut cap crítica contundent per part dels impulsors de la pròpia ILP. Resulta anecdòtic que a Alacant, la meua ciutat, el Casal Popular Tio Cuc haja rebut el suport i l’adhesió d’Escola Valenciana, d’organitzacions polítiques i socials, de colles de cultura popular, i de desenes d’individus, i de la delegació d’Acció Cultural, que està sent expulsada dels locals municipals que ocupa, només haja rebut el silenci.

El País Valencià necessita Acció Cultural; el valencià necessita Acció Cultural; la cultura catalana necessita Acció Cultural. No una entitat mediocre, amagada en edificis desocupats, col·lapsada econòmicament, cega i sorda a la resta d’organitzacions, entitats i espais culturals, que tanca locals o que nega la participació en ells a gent honesta, que està enfrontada amb les seues antigues treballadores i col·laboradores. El País Valencià necessita una Acció Cultural oberta, participativa, activa, col·laboradora, popular. En les seues mans està, o el temps se’ls acaba.