Era un documental necessari, sens dubte. Calia recordar, pels que ho vam viure, segur, però sobretot per a tots aquells que, per qüestions biològiques obvies, no situen ni els jocs olímpics de Barcelona ni l’operació policial contra l’independetisme que els va acompanyar entre els seus records personals. El treball, a més, està fet des del rigor periodístic i l’habilitat tècnica que l’ocasió exigia. Molt bona feina, doncs, la de la gent de Zeba Produccions i de Llibertat.cat. Fetes, doncs, les merescudes ensabonades, deixeu-me comentar alguns aspectes de l’enfoc polític del documental i de l’estrena que no em van acabar de covencer.
El primer, el títol, Operació Garzon, singularitzant en aquest jutge espanyol el què en realitat responia, no tant (que també) a la paranòia i la megalomania d’un funcionari molt concret, sinó a la lògica d’un estat que volia de totes totes projectar al món una imatge de modernitat i absència de conflicte. I aquesta no era la obsessió d’un jutge estirat de l’Audiencia Nacional, sinó una voluntat política compartida per tot l’arc parlamentari. Ningú, accepta l’esquerra independentista i alguns grups llibertaris, tenia cap intenció que la protesta els dies dels Jocs anés més enllà de les banderoles de Freedom for Catalonia al llarg del recorregut de la Torxa. Sense les detencions, segurament les movilitzacions i les accions d’agitació tampoc haguessin tingut una gran repercussió, és cert, però, en tot cas, la intenció de l’estat era eliminar-ne d’arrel qualsevol possibilitat.
L’altre personatge que no em va semblar prou ben tractat és el del protagonista principal de la operació, que no és altra que Terra Lliure, la organització armada que arribava al 92 amb dificultats organitzatives i d’insersió social evidents i que amb aquella operació va quedar definitivament desactivada. Ni la gent que l’havia tirat endavant durant més de deu anys, ni les noves fornades que vindrien després, no van ser capaços de reconstruir el què s’havia convertit, de fet, en el referent popular més potent que ha tingut l’indendentisme des que l’avi, en Francesc Macià, va tornar de l’exili. En aquest sentit, m’hagués agradat un to més realista, més distant, més militar, si ho preferiu. Sí, evidentment que els detinguts van rebre maltractaments i tortures, no s’esperaven altra cosa, eren (la majoria) militants d’una organització armada i sabien on es posaven. Que no se m’enfadi ningú, però a l’acte de presentació d’Olot m’hi van sobrar tants planys, cançonetes i clams d’autoafirmació i m’hi va faltar anàlisi polític, reflexió serena i arguments a favor de les victòries que han d’arribar. No és queixant-nos i llepant-nos les ferides que l’independentisme d’esquerres es convertirà en un projecte engrescador i creïble per a cada cop més sectors de la nostra societat, sinó explicant quines són les dificultats i amenaces que ens esperen, sense tremendisme ni victimisme, amb fulls de ruta creïbles i amb tasques concretes per tirar endavant. Apel.lant al cap, sobretot, no al cor.
