A les darreres setmanes hem assistit amb certa expectació després d’una llarga i polèmica instrucció a les primeres sessions del judici de l’anomenada Operación Puerto. En concret al testimoni estel·lar d’un dels principals responsables d’aquesta important xarxa de dopatge a nivell espanyol i amb importants ramificacions internacionals: el doctor Eufemiano Fuentes.
El desenvolupament de la instrucció i ara també de la vista oral, encara llença més dubtes i opacitat al voltant del paper de les institucions esportives i polítiques en l’assumpte.
L’afer arranca l’any 2006 quan una operació de la Guàrdia Civil arran del positiu del ciclista Roberto Heras a la Vuelta del 2005, fa pública l’existència d’una xarxa de distribució de productes dopants, així com d’un control sistemàtic per part d’equips mèdics sobre el rendiment d’un nombre elevat d’esportistes que ingerien aquests suplements .
A mesura que la Guàrdia Civil va aportant dades de la investigació es va veient que aquesta xarxa actuava a gran escala, fent servir mètodes diversos i variats, com serien l’ús d’EPO, hormones del creixement, autotransfusions, etc. I que la seua actuació es dilatava en el temps esquitxant a esportistes ja retirats o fins i tot morts.
Molts d’aquests noms s’han fet públics, altres romanen encara ocults sota pseudònims, mentre que hi ha un grup gran que es mantenen deliberadament ocults. És en aquest punt on arranca la primera polèmica durant la investigació policial i posterior instrucció. La Guàrdia Civil únicament ha procedit a identificar públicament el nom de cinquanta-vuit ciclistes, però es sap ben cert que al sumari es te el coneixement (les pròpies declaracions del doctor Fuentes així ho deixen entreveure) que de la xarxa també es beneficiaven nombrosos atletes, tenistes i fins i tot futbolistes.
De fet el jutge instructor de la causa Antonio Serrano va negar a la Guàrdia Civil procedir al buidatge informatiu de cinc ordinadors decomissats, així com de deu telèfons mòbils o dels moviments bancaris a un comte del doctor Fuentes a Suïssa. A sobre el mateix jutge es negà reiteradament a traspassar part d’aquesta informació a les diferents federacions esportives internacionals que la sol·licitaren.
Segons sembla, des d’un primer moment, des d’instàncies polítiques i judicials es va pressionar per a que d’una o altra manera únicament es feren públics els noms dels ciclistes implicats. Resulta fàcil tornar a tacar la imatge d’un esport que ha perdut tota credibilitat, però ja s’han cuidat molt de fer públics el nom dels futbolistes i tenistes que semblen estar implicats, perquè potser ens trobaríem davant d’alguna bomba informativa.
Així i tot, durant l’operació han eixit a la llum el nom de ciclistes o directors ciclistes d’enorme importància, com és el cas de l’esmentat Heras, l’alemany Jan Ulrrich, el director esportiu Manolo Saiz o el ciclista murcià encara en actiu Alejandro Valverde. Aquest últim cas és paradigmàtic per mostrar el modus operandi de les institucions espanyoles en els casos de dopatge. Valverde és condemnat per la Unió Ciclista Internacional i la federació italiana, però no per la federació espanyola que li permet competir, malgrat les proves existents en contra d’ell, a territori espanyol. De fet les institucions espanyoles practiquen l’obstruccionisme a la investigació i arropen a l’esportista fins al final.
Són situacions que no ens resulten estranyes si parem atenció als darrers casos de dopatge que han afectat a esportistes espanyols de primera línia, Alberto Contador i el més flagrant de Marta Domínguez, imputada en l’anomenada Operación Galgo, en la que hi havia indicis importants de la seua implicació i participació activa. De fet aquesta operació, tot i existir també indicis en aquest sentit, no es va incloure dintre de la Operación Puerto, sinó que es va tractar com a un cas menor i separat de la gran xarxa malgrat existir un element connector important, com és el doctor Fuentes.
La defensa de Domínguez fou en alguns sectors de la premsa aferrissada, donada la condició de militant del PP de l’atleta, qui en poc de temps va veure com la causa es resolia en el seu favor sense cap conseqüència legal.
En aquest context, està tenint lloc la vista oral, sense gaire esperances de que es tire veritablement del fil, sembla que es circumscriurà el cas a l’àmbit del ciclisme i es condemnarà al doctor Fuentes, la seua filla Yolanda Fuentes, altres membres de l’equip mèdic i algun director esportiu, com és el cas de Manolo Saiz. Les llistes secretes d’esportistes beneficiats en el seu rendiment per les activitats de la xarxa romandran, si res no canvia, tancades.
Tot això en el context d’un país en el que la corrupció sembla un fenomen generalitzat que travessa transversalment institucions polítiques econòmiques i judicials. Més encara quan l’esport s’ha convertit en els darrers temps en un dels únics elements de vertebració nacional d’un estat immers en un ampli procés de descomposició territorial, econòmica, política i moral.
