Sovint parlem de les oportunitats perdudes al llarg de la nostra vida, sigui en l’àmbit personal o sigui en el polític –si és que en aquesta vida hi ha quelcom que no sigui polític.
Aquestes darreres setmanes m’he vist immers en una petita lluita, d’aquelles que no saps com t’atrapen. Segurament perquè és un conflicte on, com a espectador, veus la determinació de les seves protagonistes: majoritàriament dones de classe treballadora en defensa d’una escola pública al barri de la Marina. De fet, l’escola està dins un petit barri de la Marina, el barri de Can Clos, que dona nom a l’equipament educatiu.
La lluita de Can Clos és una de tantes d’aquelles barricades on ser-hi i plantar batalla és important. Ho és per molts motius. Ho és perquè no només s’hi defensa que l’escola no tanqui, sinó perquè perduri un projecte educatiu concret, perquè es mantingui una de les poques escoles del districte on la ràtio docent-alumnat és inferior a la mitjana, perquè és un centre de màxima complexitat educativa on l’alumnat necessita el màxim suport educatiu. Perquè Can Clos és una escola com poques queden a la ciutat, ubicada entre horts i la muntanya de Montjuïc, lluny de sorolls, lluny de fums, amb llum natural i un entorn immillorable.
El projecte del Consorci de l’Educació implica tancar el centre i fusionar-lo amb l’escola Enric Granados, que els darrers anys ha estat rehabilitat. Un centre que ara pot assumir dues línies escolars. Però és un centre que també forma part del grup d’escoles d’alta complexitat educativa. Un centre a tocar del passeig de la zona franca, a tocar de sis carrils de trànsit rodat, sorolls i fums, una escola amb un projecte educatiu diferenciat al qual van optar les famílies que matriculen els seus infants a Can Clos.
El futur i la supervivència de Can Clos depèn en gran manera de la pujada de matriculacions que garanteixi els mínims que l’administració demana. Però mentre que l’administració es nega a invertir en un centre sense demanda, les veïnes es pregunten quina demanda pot generar un centre en què no s’inverteix, no es promociona la matrícula, i fa anys que arrossega el fantasma del tancament. Un peix que es mossega la cua. Si els darrers trenta anys s’hagués invertit, avui no hi hauria un esvoranc dins el menjador escolar tapat amb una fusta, el pati seria quelcom més que un soral i el mobiliari no seria dels anys 80.
Jo no crec en les oportunitats perdudes, perquè, de fet, sempre hi ha algú que hi surt guanyant.
Quan el Consorci d’Educació, doni l’esquena a aquesta escola, algú en sortirà beneficiat, tinguem-ho clar.
D’una banda, aquells que volen concentrar dues escoles amb complexitat educativa, just al costat d’on hi ha previst pujar cinc blocs de pisos, a pocs metres on hi ha un dels plans d’habitatge més potents de l’àrea metropolitana –la Marina del Prat Vermell– on passaran de tenir poc més de mil habitants a uns trenta mil. Algú em sap dir a quina escola aniran?
Quan una institució com el Consorci representa els quatre partits de la centralitat política al Principat de Catalunya, amb un Ajuntament el governat per comuns i socialistes i el Departament d’Educació en mans d’Esquerra dins un govern de coalició amb Junts per Catalunya, és quan aquest veïnat queda al marge de les institucions. Un lloc on l’antipolítica podria guanyar la partida i omplir de discurs demagog un barri castigat per la crisi i la manca d’atenció institucional. És tasca nostra que la política en primera persona, assembleària i popular, desbanqui l’antipolítica dels discursos fàcils. Perquè aquesta oportunitat no la perdi el barri, ni sigui pista d’aterratge a l’extrema dreta. Aquesta és una de tantes lluites que ha d’esdevenir oportunitat guanyada.
