Aquesta setmana l’exalcalde de Saragossa, exministre d’Interior, exdiputat, exjutge i sempre al servei del partit dels GAL, declarava en entrevista a l’agència EFE que «Catalunya genera un problema institucional major que el terrorisme», una expressió en clara referència als cinquanta anys de lluita armada d’ETA a Euskal Herria. Una tesi que no és nova, però que fins ara només tenia ressò en l’òrbita de Partit Popular, essent Jaime Mayor Oreja, també exministre d’Interior en la legislatura posterior a la de Belloch qui sempre havia sostingut la tesi que «El projecte de ruptura d’ETA seguia viu a Catalunya».
I és que si bé ETA mai va tenir per objectiu la derrota militar de l’Estat sí que és cert que és en la guerra contra els bascos on l’exèrcit espanyol ha perdut els militars de més alta graduació al llarg de la seva història bèl·lica. ETA no pretenia guanyar militarment sinó forçar la negociació política i en el mentrestant clarificar les posicions polítiques, tot aguditzant les contradiccions dins l’esquerra caviar del reformisme i el nacionalisme banal del PNV.
La fi d’ETA no va suposar només la fi de la lluita armada sinó també i sobretot la fi de la confrontació política entre el moviment d’alliberament nacional basc i els estats. Un moviment que ha replegat la seva acció política dins els límits del sistema en una nova (i tan vella) estratègia d’acumulació de forces per a intentar desbancar al PNV de l’hegemonia.
Ara, més de deu anys després de la fi d’ETA, els exministres d’interior segueixen amb l’espantall de la lluita armada per a dir que la ruptura de l’estat a Catalunya suposa un problema més gran que cinquanta anys de lluita armada. I en el fons el que ens estan dient és que el problema mai va ser la lluita armada, ni les vuit-centes baixes, ni cap tinent, coronel, o sota carro de la Guàrdia Civil mort, sinó que darrere de cada acció de l’organització hi havia un projecte de ruptura amb l’estat. Però mentre l’estat deia «combatre el terrorisme», el que feia era negar el conflicte polític. I això als Països Catalans pren una nova dimensió quan, sense cap estratègia de lluita armada, hi ha una majoria política i social que a la Comunitat Autònoma de Catalunya aposta pel trencament mitjançant un referèndum.
Cal doncs que ens preguntem quina estratègia és la correcta. Podien els bascos augmentar la seva incidència des de l’estratègia armada? Podem nosaltres des del llirisme i sense cap mena d’estratègia de confrontació, defensar d’una legalitat alternativa i control del territori esdevenint una nació sobirana? Segurament ambdues preguntes ens porten al «no» com a resposta, però un «no» condicionat al moment en què estem i estan.
Perquè és evident que sense una estratègia d’assoliment i manteniment del poder institucional i control del territori ni bascos ni catalans podrem mai fer valdre cap proposta política per majoritària que sigui. Toca trencar-se el cap per a saber com fer valdre aquesta majoria, i segurament la millor manera d’assajar aquesta estratègia sigui a escala local. Si no som capaces de garantir drets a cada barri i poble, si no som capaces de mantenir a ratlla als feixistes a cada plaça i no podem fer enrere cada nova imposició de la gent ufana i superba, no ho farem d’un dia per l’altre a escala nacional. L’organització, i concretament l’organització nacional amb vincles al territori, ha de ser l’esquelet d’aquest múscul-contrapoder que garanteixi drets i assagi sobirania popular.
