Des del punt de vista sociolingüístic, cal entendre per conflicte lingüístic la concurrència competitiva entre dues o més llengües per l’exercici de les mateixes funcions socials en un mateix territori. D’antuvi, cal assenyalar que no es tracta de cap fenomen individual, de tal manera que queden fora d’aquest concepte el bilingüisme o el poliglotisme personals, precisament perquè la unitat d’anàlisi és la col·lectivitat. També en queda al marge el bilingüisme consistent en l’aprenentatge d’una segona llengua per sectors o la totalitat d’una comunitat lingüística amb l’objectiu específic de comunicar-se amb persones al·lòfones. En aquest cas, no hi ha conflicte lingüístic perquè no hi ha concurrència de llengües per l’exercici de les mateixes funcions dins la mateixa comunitat de parlants. Altrament, les situacions de conflicte lingüístic, enteses des de la perspectiva sociolingüística, tenen a veure amb processos de penetració d’una segona llengua entre la comunitat lingüística afectada que depassen les circumstàncies biogràfiques purament individuals dels parlants i, habitualment, es donen en el marc de processos de construcció nacional on la comunitat en conflicte és tan sols una de les que hi ha en el territori estatal l’idioma de la qual no és el que el poder polític considera com a llengua nacional i institucional. En aquest sentit, l’origen causal dels conflictes lingüístics radica en projectes polítics que prenen la llengua a estendre com a potencial senyal d’identitat de la comunitat nacional a construir, per bé que l’origen polític del conflicte lingüístic no implica necessàriament que el conflicte lingüístic sigui també conflicte polític. Altrament: el conflicte lingüístic només esdevé conflicte polític quan el mateix objectiu sociolingüístic perseguit pels agents propulsors del conflicte lingüístic —molt especialment, el poder polític— és impugnat i, habitualment, sectors socials i polítics de les comunitats de llengua diferent atribueixen a llur llengua, almenys al seu domini territorial, la funció sociopolítica que hom pretén conferir a l’idioma expansiu.
La sociolingüística ha postulat que les solucions a aquest conflicte són la substitució lingüística i la normalització lingüística (Ninyoles, 1997: 80-82). Hom entén per substitució lingüística (language shift) l’abandonament total de la llengua nativa i l’adopció de la sobrevinguda per a totes les funcions comunicatives, mentre que la normalització lingüística fóra el procés sociopolític pel qual la comunitat restaura (o instaura tout court) l’ús de la seva llengua per a totes les funcions socials, amb la pèrdua subsegüent per a la llengua sobrevinguda de les funcions adquirides o, si més no, la reducció del seu estatus al de simple idioma de comunicació amb persones alienes a la comunitat.
Minorització lingüística i diglòssia
La consumació de la substitució lingüística implica un llarg procés conegut com a minorització lingüística, que es caracteritza pel fet que la comunitat lingüística recessiva esdevé subconjunt de la comunitat expansiva (Aracil, 1983: 80-82) o es fragmenta en sengles subconjunts de les comunitats lingüístiques expansives, quan no hi ha una única segona llengua comuna per a tota la comunitat recessiva i la distribució de les segones llengües es troba compartimentada territorialment i àdhuc políticament sense intersecció, de tal manera que només hi ha una segona llengua comuna a cada entitat politicoadministrativa (és al cas, al sud i el nord dels Pirineus, de les comunitats lingüístiques catalana i basca). En aquest procés s’esdevé el que Lluís V. Aracil ha anomenat nativització de la llengua expansiva, la qual cosa provoca l’erosió formal de l’idioma recessiu com a codi diferenciat a tots els àmbits (lèxic, semàntic, fonètic, morfològic, sintàctic i estilístic), amb l’acostament gradual consegüent al sistema de la llengua expansiva, com també la reducció de la seva varietat de registres (Dressler, 1988: 1552-54).
Una de les fases del procés de minorització lingüística és l’establiment de la diglòssia. Val a dir, però, que aquest és un concepte definit i, doncs, interpretat de maneres ben diferents, tot i que, avui dia, s’utilitza per a designar la distribució funcional de dues llengües diferents en un mateix territori d’acord amb un esquema sociològicament jerarquitzat dels àmbits d’ús, fins al punt de parlar d’una llengua A (corresponent als àmbits de caràcter formal) i una llengua B (reduïda a les situacions comunicatives de formalitat baixa).[1] En aquesta concepció de la diglòssia com a distribució de l’ús d’idiomes diferents d’acord amb una jerarquia de funcions socials, introduïda per Joshua Fishman (1967: 29-37), hom pot considerar la diglòssia com a fase d’un procés de substitució lingüística, on el ritme d’aprenentatge i perfeccionament de la llengua A funciona com a criteri principal per a determinar el ritme de pèrdua d’àmbits d’ús de la llengua B.
Tanmateix, val a dir que diglòssia és un exemple del tipus ideal (Idealtypus) que Max Weber (1980: 9-10) apunta com a característic de l’anàlisi sociològica, el qual constitueix un model dotat d’un seguit de trets conceptualment definitoris però inexistent com a tal en la realitat social i al qual els fenòmens empírics s’acosten en graus diversos. En aquest sentit, és significatiu que no hi hagi hagut en la història dels països de llengua catalana cap situació sociolingüística en què la diglòssia hagi afectat el conjunt de la societat. Per contra, hom pot parlar de societats més o menys diglòssiques, a cada moment històric específic, però no de societats diglòssiques stricto sensu. A fortiori —i això és una especificitat de la diglòssia fishmaniana en comparació amb els tipus ideals ordinaris de la sociologia—, si tenim present que, inserida en el marc teòric dels processos de substitució lingüística, la diglòssia és un procés transitori, on, per exemple, la simple existència de sectors de població on la substitució sigui un fet acomplert o de moviments migratoris en què els nouvinguts ignorin qualsevol de les dues llengües ja impossibilita que hom pugui parlar de diglòssia com a fenomen que afecta el conjunt de la societat.
Així mateix, cal distingir la diglòssia del bilingüisme. Tot i que, perquè hi pugui haver usos diglòssics, cal que els parlants sàpiguen totes dues llengües, el bilingüisme, com a capacitat d’emprar dues llengües a tots els registres, no té connotacions funcionals específiques quant a l’ús de cadascuna, és de caràcter individual i pertany a l’àmbit de la psicolingüística. La diglòssia, en canvi, hem vist que implica una forta compartimentació funcional de les llengües en conflicte, imposada per les normes socials i, per això mateix, és un concepte de caràcter sociolingüístic. Val a dir que, per bé que amb una definició laxa de bilingüisme, hom podria al·legar que la diglòssia pressuposa el bilingüisme, el cert és que la mateixa exclusió de la llengua B dels àmbits d’ús formals dificulta enormement el desenvolupament d’una varietat estàndard per a aquesta, la qual cosa en reforça la reclusió als àmbits informals, de tal manera que els parlants diglòssics ni tenen ni poden tenir ni tan sols la capacitat d’utilitzar la llengua B als àmbits formals.
Adés hem esmentat que la diglòssia és l’expressió d’un conflicte lingüístic subjacent, però aquest només esdevé polític quan hom qüestiona les normes socials la imposen (o l’ús a qualsevol àmbit de la llengua A, en general). L’objectiu d’aquest article consisteix a esbossar una síntesi bibliogràfica de la fase prepolítica dels conflictes lingüístics als territoris de la monarquia espanyola i, especialment, dels aspectes lingüístics del procés de construcció nacional espanyol, fins a la fallida del règim «liberal» de la Restauració borbònica, arran del cop d’Estat del general Primo de Rivera (1923).
Sociolingüística de l’Antic Règim
(Quasi)diglòssia de classe als regnes de la Corona d’Aragó
A partir de l’arribada de la dinastia castellana dels Trastàmara a la Corona d’Aragó, l’any 1412, en un context de crisi econòmica i demogràfica europea, especialment intensa en aquests territoris, començà un lent procés de castellanització de la noblesa catalana, per la seva proximitat a la Cort, per bé que el llatí i, al seu domini territorial respectiu (català als comtats catalans i als regnes de València i Mallorca i aragonès a Aragó), les llengües catalana i aragonesa eren els idiomes de les institucions (Segarra, 1996: 169). Aquest procés de penetració del castellà dins les classes dominants s’aguditzaria, tot i que a un ritme encara molt lent, amb la unió dinàstica amb la Corona de Castella, l’any 1474. Rafael Ll. Ninyoles (1985: 35) ha aplicat precisament el concepte fishmanià de diglòssia sense bilingüisme per a descriure la dinàmica sociolingüística valenciana d’entre els segles xvi i xx. En aquest context, això significa que una part de la societat (bàsicament, els estaments dominants i grups socials ascendents) era competent en dues llengües —tres, en realitat, en l’exemple històric esmentat—, però els utilitzava de manera diferenciada, d’acord amb un esquema funcional on l’idioma sobrevingut, A, el castellà, operava com més anava més com a vehicle socialment prescrit per als àmbits d’ús corresponents a situacions comunicatives elevades mentre que B, el català, quedava cada cop més arraconat en els àmbits de formalitat baixa. Joan-Lluís Marfany (2001: 409, 23, passim) també anotat ha l’existència d’un procés d’extensió gradual de la diglòssia al Principat de Catalunya durant el mateix període, bo i destacant-ne el contingut «diferencial classista». A tots dos casos, però, com que la diglòssia estava restringida socialment, atès que l’accés a l’aprenentatge de la llengua A coincidia, aproximativament, amb una frontera social —car els estaments inferiors no tenien accés a l’aprenentatge del castellà—, la diglòssia no comportà substitució lingüística. En canvi, l’exclusió creixent dels àmbits d’ús formals implicà conseqüències greus per a la llengua catalana, especialment perceptibles en la literatura i en l’accentuació de les diferències diatòpiques, amb l’erosió consegüent de la consciència de la unitat lingüística (Rafanell, 1999: 66, 75). Tots aquests factors han fet que, convencionalment, hom parli d’aquests segles com un període de decadència (Comas, 1980: 169). Tanmateix, com hem avançat adés, abans dels decrets de derogació dels furs d’Aragó i València i reducció a les lleis i govern de Castella, d’establiment i planta de l’Audiència Reial de Mallorca i de Nova Planta de l’Audiència Reial de Catalunya, el català era, al seu domini territorial, la llengua de les institucions «de la terra», ensems amb el llatí, per la qual cosa, abans d’aquests fets, per bé que la situació diglòssica era creixent, no era total, en la mesura que el mateix caràcter de llengua institucional significava un reducte de prestigi per a la llengua catalana. En el cas del Principat de Catalunya, era utilitzat a diverses institucions: les Corts, la Diputació del General, els ens municipals, les administracions de justícia i eclesiàstica, a l’ensenyament —juntament amb el llatí— i a les lleis, documents notarials, llibres dels gremis i confraries (Segarra, 1996: 187), tot i que, a partir de la unió de corones, les institucions centrals de la nova monarquia utilitzaven també el castellà arreu del territori per als documents oficials. Al Regne de València, en canvi, on la noblesa es castellanitzà abans i més pregonament que no catalana, la penetració del castellà a les institucions sembla que fou molt àmplia, almenys en algunes comarques, ja al segle xvi (Sanchis Guarner, 2001: 41).
Diglòssia de classe després dels decrets d’abolició foral
Habitualment, la regulació jurídica dels usos lingüístics tan sols s’esdevé en contextos de conflicte lingüístic, per tal com allà on les normes d’ús no són objecte de contestació, resulta sobrer formalitzar-les legalment. És per això que no hi ha declaracions d’oficialitat lingüística a les constitucions dels estats en què no hi ha conflictes lingüístics. I, mutatis mutandis, hom pot dir el mateix de l’inexistent règim juridicolingüístic dels regnes de la Corona d’Aragó, on els usos lingüístics s’aplicaven de facto, sense cap norma que els regulés.
Pel que fa als decrets d’abolició foral, ni el decret de 29 de juny de 1707, de derogació dels furs dels regnes d’Aragó i València i reducció a les lleis i govern de Castella, ni el decret de 28 de novembre de 1715, d’establiment i planta de l’Audiència Reial de Mallorca, no contenen disposicions de caràcter lingüístic. Tan sols n’hi ha al decret de nova planta de l’Audiència Reial del Principat de Catalunya, de 17 de gener de 1716, però limitada a l’esmentada Audiència Reial, on «[l]as causas […] se substanciaràn en lengua Castellana». Això no obstant, a la pràctica, la política de la monarquia borbònica consistí a imposar, lentament però progressiva, el castellà a les administracions. Tanmateix, això no implicà la castellanització immediata del conjunt de la societat dels territoris de llengua catalana o aragonesa, impensable en un règim senyorial com el de l’absolutisme borbònic, indiferent a la sort dels estaments no privilegiats. I és que, mentre que els elements elevats ja s’havien castellanitzat, o es trobaven en un intens procés de castellanització, abans de la victòria borbònica a la Guerra de Successió (Marfany, 2001: 188), no hi havia els mitjans per a dur a terme cap tipus de política de substitució lingüística a societats en què només sabien castellà els estaments privilegiats i no hi havia cap sistema d’ensenyament obligatori universal, la precarietat del qual, encara a l’època del règim liberal, contribueix a explicar el caràcter tardà del procés de castellanització de les classes populars dels països de llengua diferent del castellà. En efecte, segons les dades del cens de 1786-87 encarregat pel comte de Floridablanca, el percentatge d’alfabetització al Principat es reduïa al 10,1 per al grup d’edat comprès entre els 7 i els 25 anys i al 18,2, per al grup d’entre 7 i 16 anys (Moral i Ajadó, 1995: 213-14). A la qual cosa cal afegir la precarietat del nivell de competència en castellà dels mateixos docents,[2] com també de l’escàs temps que passaven a l’escola els infants que hi tenien accés. Precisament la primera disposició normativa relativa a l’ús del castellà en aquest àmbit fou la Cèdula reial de 23 de juny de 1768, en què el sobirà ordenava que «la enseñanza de primeras Letras, Latinidad, y Retórica se haga en lengua Castellana generalmente, donde quiera que no se practique», mesura que hom fonamentava en el propòsit d’«extender el idioma general de la Nacion para su mayor armonía, y enlace recíproco». Tanmateix, del redactat d’aquesta norma no se’n seguia que tot l’ensenyament s’hagués de fet en castellà, atès que no s’hi esmentava l’ensenyament de la «doctrina christiana», per la qual cosa cal deduir que, a la major part de centres d’ensenyament, aquesta es continuà explicant en la llengua del país. D’acord amb la interpretació de Marfany (2001: 238, 246, 257), el fet que l’Església mantingués la predicació en català en els sermons adreçats al poble treballador, com també que l’ensenyament de la doctrina cristiana s’impartís en català fóra expressió del caràcter «classista» i diglòssic de la realitat sociolingüística catalana. Atès que el català era l’única llengua comuna de tota la societat catalana, el procés de socialització ideològica del gruix de la població ─el fonament de la qual, a l’Antic Règim, era precisament la doctrina cristiana─ calia fer-lo en la llengua que entenia tothom, sense que s’hagi de veure en aquesta tria cap més connotació que no la merament instrumental. En canvi, el fet que, fora del seu domini territorial, el castellà fos patrimoni privatiu de les elits i instrument d’ascens social implicava que hom tingués interès a aprendre’n, però no que ensenyar-lo fos condició sine qua non per a socialitzar els infants dins la posició que els era imposada dins la societat estamental. Fóra per això que el castellà es reservava per a matèries elevades com la retòrica i la gramàtica, mentre que hom no es pronunciava sobre en quina llengua s’havia de transmetre el que no era sinó l’eina d’adoctrinament en els valors socialment imperants (Marfany, 2001: 275-76). En aquest sentit, doncs, la distribució funcional de les llengües que subjeia a aquest esquema era del tot diglòssia: català com a idioma vulgar i d’iniciació a l’ensenyament (B) i castellà com a llengua per a les matèries de més categoria (A). Ho expressà de manera perspícua el fiscal de l’Audiència Reial de Catalunya, Manuel Sisternes, en una resolució de 1770 ─en què, significativament, hom interpretava la Cèdula de manera favorable a l’ús docent del català─: «es sin duda más conveniente y útil al Estado, el que los pobres y ricos sean bien instruidos en los principios de la fé y Religión, aunque no adquieran toda la perfección en leer, escrivir y contar ni salgan con aquella disposición que les proporciona mejor para entrar en la Gramática» (citat per Marfany, 2001: 275). Així, l’any 1801, l’Audiència Reial de Catalunya encara ordenava que, als col·legis reials de primeres lletres, el catecisme de doctrina cristiana fos «en idioma Catalán», «a fin de que sea comprehendido el espíritu de las preguntas, y respuestas, y se consiga al mismo tiempo la instruccion en la lectura del Idioma de este País» (citat per Puig, 1985: 238 i 246, n. 20). I fins i tot en les matèries per a les quals es prescrivia l’ús del castellà, l’aplicació de la cèdula fou flexible i compatible amb un cert grau de presència del català. En efecte, l’Audiència Reial de Catalunya interpretà la Cèdula de manera que «se enseñe en lengua Castellana, sin dejar la cathalana», com també ordenà que, en el control dels mestres, hom els sotmetés «al examen por la lectura de libros Cathalanes, Castellanos y latinos por escriptura» (citat per Marfany, 2001: 275).
Per tant, no cal estranyar-se que, com a instrument de castellanització dels infants, l’efecte de la Cèdula fos superficial. Així ho suggereixen, si més no, els resultats de l’informe presentat l’any 1778 sobre l’ensenyament a les escoles del Principat pel comissari general del servei policíac establert a Catalunya, Francisco de Zamora. En efecte, d’acord amb els informadors de Zamora, a Granollers l’ensenyament de primeres lletres es feia en català i només en la mesura que els infants «van adelantándose se les hace leher en español y latín». El mateix criteri se seguia deu anys després a Vilafranca del Penedès i al Vendrell. Així mateix, en una escola secular i a l’escola del bisbat de Girona, a l’escola pública de Ripoll, a Manlleu, Torelló, Sant Joan de les Abadesses, al corregiment de Talarn, a les escoles seculars de Lleida, a Vila-rodona, Ribes, Piera, Sant Pere de Riudebitlles, Sant Quintí de Mediona i Capellades l’ensenyament era en català, com també a tres de les quatre escoles de primeres lletres de Tarragona. Al convent dels agustins de Cervera, «[e]n el leer se valen de libros cathalanes». Ferrer i Gironès (1995: 457) conclou que «per a una gran majoria el procés educatiu començava pel català, seguia pel castellà i acabava pel llatí».[3] A més, com ha fet notar Pere Anguera (1997: 31), és versemblant de pensar que, atès el caràcter oficial de l’enquesta, les dades reals de docència en castellà fossin inferiors a les declarades.
Una mesura adreçada a aprofundir dràsticament en aquesta diglòssia, bo i restringint els àmbits d’ús del català com a llengua escrita, fou la prohibició del Consell de Castella a la universitat de Cervera de l’edició de llibres en català, notificada en carta de 20 de març de 1773 (Ferrer i Gironès, 1993: 56). Després de la promulgació del Decret reial d’11 de maig de 1717, pel qual s’erigia la universitat de Cervera i se suprimia la resta de les que hi havia al Principat, la monarquia atorgà a la universitat cerverina el monopoli del dret a imprimir tots els llibres per a l’ensenyament a tots els nivells arreu del Principat (Prats, 1993: 117-121 i 314). Tanmateix, Ferrer apunta que aquesta nova disposició no implicà la desaparició dels llibres d’ensenyament en català, per tal com «la regulació de les llicències administratives de tots els llibres antics, o que ja havien estat publicats» quedà en mans dels bisbes, els quals continuaren donant sortida als llibres en català mitjançant la reedició de llibres antics (Ferrer i Gironès, 1993: 57).
Amb tot, pel que al reforçament de l’exclusió del català com a llengua A, la gravetat de mesures com la Cèdula reial de 1768 o la prohibició d’editar llibres nous en català no pot ésser menystinguda, atès que, en el primer cas, tot i que no desaparegués de l’ensenyament, no era estudiada com a matèria, la qual cosa impedia la modernització del català com a llengua literària d’acord amb les tendències de l’època i fins i tot entrebancava el mateix manteniment dels models de referència de l’època anterior a la seva desinstitucionalització. Quant a la prohibició d’editar llibres nous, el fet que es reeditessin sobretot llibres antics implicava la congelació de la llengua literària en un model arcaic i, doncs, provocava l’increment de la distància entre llengua escrita i llengua oral coetània.
Constitució de 1837
El règim liberal: construcció nacional i política lingüística
El lent procés de difusió de la «lengua nacional» a l’ensenyament (1836-1902)
És un lloc comú dins les ciències socials el fet de localitzar l’origen dels processos de construcció dels estats nacionals en la transformació de les monarquies absolutes en sistemes representatius basats en el principi de sobirania nacional (l’anomenada revolució liberal), amb l’elevació de tota la població, incloent-hi la sotmesa a la dominació del règim senyorial, a la categoria de ciutadans i subjecte de drets. Una de les característiques d’aquest procés és la difusió entre el conjunt dels ciutadans d’un idioma com a llengua comuna (habitualment, el de més pes demogràfic), per a una societat que hom pretenia més interconnectada i cohesionada, i l’elevació d’aquest idioma a la categoria de símbol d’identitat nacional («llengua nacional»). Idealment, això suposava que, a diferència del que succeïa a l’Antic Règim, el fet d’ésser competent en l’idioma que el poder polític anomenava nacional als territoris en què aquest no era llengua nativa perdia gradualment el caràcter de marcador social i tendia a esdevenir condició sine qua non per a l’exercici dels nounats drets de ciutadania. En aquest procés, el sistema d’ensenyament exercia un paper cabdal.
Quant als territoris de la monarquia espanyola, la «transició» del règim senyorial al règim liberal tingué lloc entre les Corts de Cadis (1811) i l’aprovació de la Constitució de 1837. Tanmateix, cal assenyalar que fou un procés caracteritzat pel pacte entre la mateixa monarquia i el liberalisme, de tal manera que el nou estat «liberal» borbònic fou controlat pels sectors més conservadors del liberalisme i més vinculats a la gran propietat agrària (Riquer, 1994: 99-100). Aquest caràcter virulentament conservador i classista del règim liberal espanyol implicà que l’efecte del sistema d’ensenyament com a instrument de castellanització de les comunitats de llengües altres fos molt limitat.
Pel que fa a les normes jurídiques adreçades a imposar l’ús del castellà com a llengua docent, al Decret reial de 3 d’agost de 1836, pel qual s’aprovava el Pla general d’instrucció pública, ja sota el govern liberal d’Isabel II, hom prescriví que «la lengua nacional es la única de que se hará uso en las explicaciones y libros de texto» (art. 84). Tot i que el redactat literal no era incompatible amb l’ús docent de les llengües autòctones en situació diglòssica (explicacions en castellà i missatges d’altra naturalesa, bàsicament informal, en la llengua autòctona), el cert i positiu és que la voluntat del poder polític era clara en el sentit que s’havia d’utilitzar el castellà (significativament anomenat ja «lengua nacional», en sintonia amb la ideologia lingüística del liberalisme) a totes les matèries de l’ensenyament. De tal manera que, si bé era possible un cert grau de diglòssia dins cada matèria, el Pla ja no deixava marge per a situacions de diglòssia entre matèries, tal com passava amb la Cèdula de 1768. Tanmateix, no cal dir que una tal disposició, si més no en el termini immediat, era del tot inaplicable als països de llengua altra que el castellà, atesa la mateixa realitat sociolingüística i la precarietat del sistema educatiu heretat de l’Antic Règim. Així, testimonis coetanis com l’escriptor Josep Martí i Folguera, consignaven, al final d’aquesta mateixa dècada, que, «en todas las escuelas de Cataluña la enseñanza era completamente catalana […], la documentación pública era catalana […] y los sacerdotes no predicaban más que en catalán» (citat per Anguera, 1997: 35). Precisament com a prova de l’ús escàs del castellà a l’ensenyament a Barcelona cal entendre una nota del govern de la província de 24 de maig de 1851, en què hom informava que «en varios establecimientos de instruccion primaria de esta capital y pueblos de su provincia se hace pasar á los niños en catalan, hablar con mas frecuencia en este dialecto y muy poco en idioma castellano contra lo que conviene bajo todos aspectos», per la qual cosa ordenava a «los Sres. Alcaldes y comisiones locales de instruccion primaria» que adoptessin mesures. Justament la irrealitzabilitat a curt termini d’aquestes pretensions castellanitzadores sembla que hauria empès el legislador a establir unes disposicions lingüístiques força més contingudes a la Llei d’instrucció pública, de 9 de setembre de 1857. En efecte, el text de la llei, pel que fa a la qüestió lingüística, només consignava que l’ensenyament primari es componia de «principios de gramática castellana, con ejercicios de ortografía» (art. 2) i que, a les assignatures de l’ensenyament primari i secundari públic (art. 86 i 88), «[l]a Gramática y Ortografía de la Academia Española serán texto obligatorio y único» (art. 88). A més que, a diferència del pla de 1836, la llei no contenia cap disposició regulatòria de la llengua en què els mestres havien d’impartir les classes, el legislador introduí una clàusula que autoritzava indirectament l’ús de material doctrinal redactat en idiomes altres que el castellà: «La Doctrina cristiana se estudiará por el Catecismo que señale el Prelado de la diócesis» (art. 87). Així mateix, cal assenyalar altres disposicions de la llei indicatives del grau d’eficàcia que podia tenir el sistema públic d’ensenyament com a instrument de castellanització. El legislador únicament establia com a obligatòria «[l]a primera enseñanza elemental», que limitava a l’edat compresa entre els sis i nou anys, i, a més, eximia de l’obligació d’enviar els infants a l’escola els progenitors que «les proporcionen suficientemente esta clase de instruccion en sus casas ó en establecimiento particular» (art. 7). Aquest ensenyament públic obligatori, a més, només era gratuït per als «niños cuyos padres, tutores ó encargados no puedan pagarla, mediante certificación expedida por el respectivo Cura párroco y visada por el Alcalde del pueblo» (art. 9). Per tot això no sorprèn que, encara l’any 1887, la taxa espanyola d’analfabetisme entre la població més gran de deu anys fos del 65 % i, l’any 1910, del 52. A França, en canvi, l’any 1870, la taxa d’escolarització entre el grup d’edat comprès entre els cinc i els catorze anys era del 50 % i, a Itàlia, del 55, mentre que a Espanya era només del 36 % (Riquer, 1994: 109, n. 22). En aquest context, no resulta gens sorprenent que l’eficàcia del sistema educatiu quant a la difusió del castellà resultés escassa en societats com les del domini territorial de la llengua catalana, en què, a més, la competència en castellà del mateix personal docent era precària. I és que si, com hem vist amb la Cèdula reial de 1768, a l’Antic Règim, l’ensenyament tenia una finalitat de manteniment de l’statu quo social, la qual cosa tenia també una dimensió sociolingüística, el «classisme» de l’ensenyament també operava a l’Estat burgès liberal espanyol en un sentit més general. Tal com apunta l’historiador Borja de Riquer (2002: 44), «[l]as elites conservadoras no sólo no deseaban correr los riesgos políticos de generar una política de participación de los grupos subalternos, sino que tampoco estaban dispuestas a costear políticas generadoras de nuevos consensos, como sería extender eficazmente la enseñanza obligatoria como medio de socialización y de nacionalización». Encara l’any 1932, el president de la comissió parlamentària encarregada d’elaborar el dictamen sobre el Projecte de l’Estatut de Catalunya, presentat a les Corts constituents de la República el setembre de 1931, Luis Bello, denunciava a les mateixes Corts que «[e]n la mayor parte de los pueblos catalanes, la obligatoriedad [de l’ensenyament] no es posible, pues si acudieran a la escuela todos los niños de la matrícula actual, se llenarían todos y quedarían muchísimos sin poder ser atendidos por no haber local».
Cal apuntar que, des de la dècada de 1880, el conflicte lingüístic, si més no a Catalunya, havia esdevingut també polític, per tal com el moviment catalanista havia impugnat la supremacia de facto del castellà i havia reclamat el reconeixement del català com a «llengua oficial», introduint per primera volta el concepte d’oficialitat aplicat a idiomes. I precisament un dels aspectes que els catalanistes vinculaven al concepte d’oficialitat era l’ús de la llengua a l’ensenyament, tal com es recollí al missatge adreçat per representants d’entitats polítiques, econòmiques i culturals catalanes el maig de 1888 a la reina regent, amb motiu de l’Exposició universal de Barcelona. Precisament a mesura que el catalanisme adquirí força i ocupà espais com més anava més grans de poder institucional a Catalunya, durant les dècades següents, els governs espanyols començaren a utilitzar, tímidament i de manera reactiva, el concepte d’idioma oficial a normes jurídiques de rang inferior, però aplicant-lo al castellà i pressuposant-li un estatut d’oficialitat no recollit a cap llei.
Tanmateix, les pretensions governatives de castellanitzar de manera dràstica la totalitat del sistema d’ensenyament als territoris de llengües altres que el castellà abans de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera (1923-1930), si mai n’hi havia hagut, foren abandonats el desembre de 1902. El 21 de novembre, el ministre d’Instrucció Pública del govern liberal de Práxedes Mateo Sagasta, Álvaro de Figueroa y Torres, comte de Romanones, aprovà un decret reial en què preveia amonestacions, primer, i separació del magisteri, després, per als mestres d’ensenyament primari «que enseñasen á sus discípulos la doctrina cristiana ú otra cualquiera materia en un idioma ó dialecto que no sea la lengua castellana» (art. 2). Així mateix, el govern liberal disposava que «[e]n las diócesis donde no existiesen catecismos escritos en castellano y aprobados por el Prelado respectivo, los Maestros utilizarán como texto de doctrina cristiana cualquiera de los que, estando escritos en el idioma nacional, tengan la aprobación del Arzobispo Primado de las Españas» (art. 3). Aquesta darrera prescripció contradeia l’article 87 de la Llei de 9 de setembre de 1857, suara esmentat, que fixava com a competència episcopal la designació del catecisme d’ús a les escoles. Aquest decret desfermà fortes protestes a Catalunya —atès que hi havia un potent moviment regionalista, amb una forta presència a les institucions, que tenia entre els seus objectius polítics la plena restauració funcional de la llengua catalana— i l’oposició de la mateixa jerarquia eclesiàstica catalana, tant per l’esperit del decret com per la vulneració d’una prerrogativa episcopal reconeguda legalment, fins al punt que el mateix govern entrà en crisi setmanes després. Una de les primeres mesures que prengué el govern següent, de signe conservador i presidit per Francisco Silvela, fou l’Ordre reial de 19 de desembre, la qual rebaixava substancialment el contingut del decret de 21 de novembre, restituïa la facultat episcopal per a designar els catecismes per a l’estudi de la doctrina cristiana a les escoles i limitava sensiblement l’abast de les sancions previstes a l’article 2 del Decret, de manera que, d’acord amb el número 3 de l’Ordre, «[c]uando un Maestro se dirija á niños que todavía ignoren el castellano, no incurrirá en responsabilidad, si se sirve como de instrumento ó vehículo para su enseñanza, de un idioma que no sea el oficial». Atès l’escàs nivell de competència en castellà dels infants catalans del tombant dels segles xix i xx, això significava la despenalització de facto de l’ús docent de la llengua catalana. En efecte, tal com conclou l’historiador Josep Grau (2006: 153), «cal pensar que a la pràctica [el decret de Romanones] no s’arribà a aplicar, perquè, pel que sembla, cap mestre no fou sancionat per ensenyar [sic] en llengua no castellana». Altrament, com afirma aquest mateix autor, a partir d’aleshores i fins al cop d’Estat de Primo de Rivera, els diversos governs espanyols substituirien «els atacs directes» a l’ús de llengües peninsulars diferents del castellà per la mera denegació del reconeixement del seu ús «als àmbits oficials».
Escrit de queixa de l’historiador i escriptor català Joan Cortada al diari ‘El Guardia Nacional’ per la prohibició d’epitafis en català l’any 1838
El conflicte lingüístic en altres àmbits d’ús
Teatre
Entre les mesures contra l’ús públic de les llengües peninsulars diferents del castellà durant l’Antic Règim, podem destacar les Instruccions per a arranjar teatres i companyies còmiques fora de la Cort, d’11 de març de 1801. D’acord amb aquesta disposició del primer ministre, Manuel de Godoy, «[e]n ningún teatro de España se podran representar, cantar, ni baylar piezas que no sean en idioma castellano, y actuadas por actores y actrices nacionales ó naturalizados en estos Reynos». No coneixem dades sobre el grau de compliment d’aquesta instrucció, però és pensable que fou escassament obeïda, per tal com el 15 de gener de 1867, més de 65 anys després, el Ministeri de la Governació, dictà una ordre reial de contingut semblant però d’abast més limitat:
«En vista de la comunicación pasada á este Ministerio por el Censor interino de Teatros del Reino con fecha 4 del corriente, en la que hace notar el gran número de producciones dramáticas que se presentan á la censura, escritas en los dialectos de algunas provincias, existiendo teatros especiales cuyas compañías solo representan en los referidos dialectos, y considerando que esta novedad ha de contribuir forzosamente á fomentar el espíritu autonómico de las mismas, destruyendo el medio mas eficaz para que se generalice el uso de la lengua nacional; la Reina (q. D. g.) ha tenido á bien disponer que en adelante no se admitan á la censura obras dramáticas, que estén esclusivamente escritas en cualquier de los dialectos de las provincias de España. »
La cursiva és afegida. Segons testimonis, de l’època, les companyies s’aferraren a l’adverbi esclusivamente per continuar representant en català, bo i afegint algun personatge especialment connotat des del punt de vista dramàtic que s’expressava en castellà. Així, segons consignava el dirigent federalista català Valentí Almirall en un article coetani, una de les conseqüències d’aquesta ordre reial fou que, a partir d’aleshores, en nombroses obres catalanes hom feia «aparecer siempre en ridículo al personaje castellano, llegando un autor á escribir unos “Pastorcillos” en que todos hablaban catalan menos el diablo[,] que chapuceaba la lengua de Cervantes».[4] En la mateixa línia, en un estudi sobre el teatre català guardonat als Jocs Florals, l’autor consignava que «[u]n efecte contraproduent resultá de la dita Real Ordre y fou que d’ allavoras data en l’escena catalana aquella munió de galoneros, estanya-paellas, franxutis y empleats, tipos los més repugnants de la societat castellana y que gracias á Deu ha desaparescut avuy en dia».[5] Fóra per això que, segons apuntava el mateix Almirall, la revocació d’aquesta ordre reial «fué quizá la última que puso en España doña Isabel II»,[6] abans de la revolució que posà fi al seu regnat.
Notariat
El procés de construcció legislativa de l’Estat liberal espanyol inclogué l’establiment de disposicions lingüístiques en àmbits jurídics diversos. En efecte, a la llei de 28 de maig de 1862, sobre la constitució del notariat, hom establí que «[l]os instrumentos públicos se redactarán en lengua castellana, y se escribirán con letra clara, sin abreviaturas y sin blancos» (art. 25). Així mateix, el sistema d’oposicions per a accedir a la funció notarial implicà, segons el jurista Sebastià Solé i Cot (1982: 46), que les places vacants de notari a Catalunya fossin copades per persones que no sabien la llengua del país. Les protestes que aquest fet hauria generat haurien empès el govern a incloure, en el reglament general per al compliment de la Llei, aprovat per Decret reial de 30 de desembre del mateix any, l’obligació que «los aspirantes á Notarías en distritos donde vulgarmente se hablen dialectos particulares acreditarán que los entienden bastantemente» (art. 7). Amb aquesta finalitat, hom establia que hi hauria tres preguntes en la llengua en qüestió, en la qual hauria de respondre l’aspirant (art. 23). Així mateix, tot i que l’escriptura s’havia de redactar en castellà, en cas que l’atorgant no l’entengués, el notaria li havia d’explicar el contingut del document en l’idioma del país (art. 71). El reglament general per a l’organització i el règim del notariat, aprovat per decret de 9 de novembre de 1874, mantingué el contingut tant de l’article 7 com el del 21 del reglament de 1862 (amb els números 4 i 62, respectivament), però no el de l’article 23. La valoració de la competència en la llengua del país per a la provisió de places notarials vacants en territoris d’idioma altre que el castellà patí una altra rebaixa al reglament per a oposicions entre notaris aprovat per Ordre reial de 23 de juliol de 1912, d’acord amb l’article 2 del qual l’acreditació de «conocimiento de dialectos patrios é idiomas» només es considerava com a mèrit. Al reglament per a oposicions a determinades notaries a la capital de les audiències territorials, aprovat per Ordre reial de 30 de juliol de 1913, la competència en aquestes llengües s’eliminà fins i tot com a mèrit per al proveïment de les places als àmbits territorials esmentats.
Legislació civil i mercantil
En altres institucions dependents de l’Administració pública també es dictaren disposicions semblants a l’article 25 de la llei del notariat. En efecte, la Llei provisional del Registre civil, de 17 de juny de 1870, establia que «[c]uando los documentos presentados se hallen extendidos en idioma extranjero ó en dialecto del país, se acompañará á los mismos su traducción en castellano, debiendo certificar de la exactitud de ella el Tribunal ó funcionario que los haya legalizado ó la Secretaría de la Interpretacion de lenguas del Ministerio de Estado, ó cualquier otro funcionario que para ello esté competentemente autorizado» (art. 28). Així mateix, en els procediments judicials coneguts a la jurisdicció civil, la Llei d’enjudiciament civil, aprovada per Decret reial de 3 de febrer de 1881, prescrivia que a «todo documento [públic] redactado en cualquier idioma que no sea el castellano se acompañarán la traducción del mismo y copias de aquél y ésta» (art. 601). Quant a l’àmbit del dret mercantil, la llei de 14 de maig de 1908 prescrivia que, per a ésser inscrites al registre del Ministeri de Foment, les companyies asseguradores havien de presentar un seguit de documents, enumerats al mateix article, «redactados en castellano o traducidos a este idioma» (art. 2) i hi havien d’escriure les memòries anuals (art. 14). Així mateix, el reglament general per a l’execució de la llei hipotecària, de 6 d’agost de 1915, prescrivia que els documents «extendidos en latín y dialectos de España ó en letra antigua, ó que sean ininteligibles para el Registrador, se presentarán acompañados de su traducción ó copia suficiente hecha por un Titular del Cuerpo de Archiveros y Bibliotecarios ó por funcionario competente» (art. 48).
Legislació processal
En principi, la Llei d’enjudiciament criminal, aprovada per Decret reial de 14 de setembre de 1882, reconeixia el drets dels processats i els testimonis en procediments judicials de caràcter criminal que no entenien el castellà a ésser assistits per un intèrpret i que llurs declaracions constessin en l’idioma en què haguessin estat deposades i traduïdes al castellà (art. 398 i 440, respectivament). Això no obstant, el procediment de designació d’intèrprets previst a l’article 441 de la Llei era francament inquietant, per tal com, si bé com a primera opció el legislador disposava que «[e]l intérprete será elegido entre los que tengan título de tales», això quedava condicionat al fet que «los hubiere en el pueblo». Altrament, «será nombrado un maestro en el correspondiente idioma», la qual cosa suposava un risc evident per a la seguretat jurídica de les parts, per tal com no és gens clar que la competència en l’idioma en qüestió d’un mestre que l’ensenyava com a llengua general inclogués les especificitats del llenguatge jurídic i, encara menys, de la branca penal. Però és que el legislador fins i tot considerava procediments per al supòsit en què tampoc no hi hagués mestres de l’idioma en qüestió i preveia que assumís les tasques d’interpretació «cualquier persona que lo sepa». I fins i tot preveia un procediment per al cas en què ni tan sols així es pogués designar intèrpret:
«Si aun ni de esta manera pudiera obtenerse la traducción, y las revelaciones que se esperasen del testigo [l’article 398 remetia als 440 i 441 de la mateixa llei per al procediment a seguir en cas que el processat no sabés castellà] fueren importantes, se redactará un pliego de preguntas que hayan de dirigírsele, y se remitirá á la oficina de interpretación de Lenguas del Ministerio de Estado para que, con preferencia á todo otro trabajo, sean traducidas al idioma que hable el testigo. El interrogatorio ya traducido se entregará al testigo para que á presencia del Juez se entere de su contenido y redacte por escrito en su idioma las oportunas contestaciones, las cuales se remitirán del mismo modo que las preguntas á la Interpretación de Lenguas.»
Cal assenyalar, a més, que el legislador no especificava el procediment a seguir en el cas que la llengua del deponent fos un idioma peninsular diferent del castellà, per la qual cosa l’exercici efectiu del dret reconegut resultava encara més incert, en la mesura que aquestes llengües no eren matèria d’ensenyament escolar oficial i, doncs, no hi havia mestres especialitzats reconeguts oficialment.
En el cas dels procediments de caràcter civil, la Llei d’enjudiciament civil, aprovada per Decret reial de 3 de febrer de 1881, també preveia l’assistència d’intèrpret per als testimonis que no entenguessin o no parlessin el castellà (art. 657). Tanmateix, el procediment de nomenament d’intèrpret per als testimonis en litigis coneguts en aquesta jurisdicció era encara més discrecional. L’article 657 prescrivia que havia d’ésser anàleg al del nomenament de pèrits, el qual preveia que, en cas que al partit judicial en què es dirimia el cas no hi hagués pèrits titulats en la qüestió sobre la qual havien de dictaminar i les parts no es posessin d’acord en el nomenament, «podrán ser nombradas cualquiera personas entendidas ó prácticas, aun cuando no tengan título» (art. 615), triades aleatòriament entre tres noms elegits entre els que «en el partido judicial paguen contribución industrial por la profesión ó industria a que pertenezca la pericia». En cas que no hi hagués prou quantitat de noms, era el jutge competent que havia de nomenar el pèrit (art. 616).
Comunicacions telegràfiques
Les mesures restrictives de l’ús de llengües parlades al territori espanyol altres que el castellà aplicades pels governs de l’Estat liberal espanyol no es limitaren a l’àmbit de les administracions públiques. En efecte, el Reglament per al règim i servei interior del cos de telègrafs aprovat per Ordre reial de 25 de desembre de 1876 només autoritzava la transmissió de telegrames privats redactats en castellà, francès, italià, portuguès i alemany (art. 498), amb el benentès que «las indicaciones necesarias para asegurar la trasmisión del Telégrama á su destino» s’havien de redactar en castellà (art. 498). Davant les peticions reiterades d’autorització de l’ús de les altres llengües peninsulars, un Decret reial de 20 de juny de 1904 del Ministeri de la Governació autoritzà l’ús de «cualesquiera de los idiomas y dialectos hablados en España para las conferencias telefónicas y para los telefonemas y telegramas privados interiores redactados en lenguaje claro y conforme á las disposiciones vigentes», per bé que l’autorització quedava condicionada al fet que «en alguna de las estaciones comunicantes haya personal capaz de comprender el lenguaje empleado» (art. 1). A més, el Decret reial reafirmava que «[e]n la correspondencia que no tenga el Carácter de privada y en la comunicación oficial, ó sobre asuntos de índole administrativa, gubernativa ó judicial, sólo podrá emplearse la Lengua castellana» (art. 2), com també en «las líneas de Empresas de ferrocarril que no utilicen el sistema telegráfico Morse» (art. 3).
Referències bibliogràfiques
Anguera, Pere (1997). El català al segle xix. De llengua del poble a llengua nacional. Barcelona: Empúries.
Aracil, Lluís Vicent (1983). Dir la realitat. Barcelona: Paїsos Catalans.
Comas, Antoni (1980). «Problemàtica de la “Decadència”».
A: Bruguera, J. i Massot i Muntaner, J. (ed.). Actes del Cinquè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Dressler, Wolfgang (1988). «Spracherhaltung – Sprachverfall – Sprachtod». A: Ammon, Ulrich; Dittmar, Norbert; Mattheier, Klaus J.; i Trudgill, Peter (ed.). Sociolinguistics. An international Handbook of the Science of Language and Society. Soziolinguistik. Ein internationales Handbuch zur Wissenschaft von Sprache und Gesellschaft. S/ll, De Gruyter.
Ferrer i Gironès, Francesc (1993). La persecució política de la llengua catalana. Barcelona: Edicions 62, 6a edició.
— (1995). «Resistència a la substitució lingüística al Principat». A: Balsasobre, Pep i Gratacós, Joan (curadors). La llengua catalana al segle XVIII. Barcelona: Quaderns Crema.
Fishman, Joshua (1967). «Bilingualism With and Without Diglossia; Diglossia With and Without Bilingualism». The Journal of Social Issues, XXIII, 1.
Grau, Josep (2006). La Lliga Regionalista i la llengua catalana (1901-1924). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Marfany, Joan-Lluís (2001). La llengua maltractada. El castellà i el català a Catalunya del segle XVI al segle XIX. Barcelona: Empúries.
Ninyoles, Rafael L. (1985). Conflicte lingüístic valencià. València: Eliseu Climent, editor.
— (1997). Idioma i prejudici. València: 3 i 4.
Prats, Joaquim (1993). La Universitat de Cervera i el reformisme borbònic. Lleida: Pagès.
Puig, Miquel (1985). «Reglaments d’escoles de primeres lletres a Catalunya (1787-1801)». A: Monés, Jordi i Solà, Pere (curadors). Actes de les 7enes Jornades d’Història de l’Educació als Països Catalans. Escola i Estat. Vic: Eumo.
Rafanell, August (1999). La llengua silenciada. Una història del català, del Cinc-cents al Vuit-cents. Barcelona: Empúries.
Riquer, Borja de (1994). «La débil nacionalización española del siglo xix». Historia Social, 20, tardor.
— (2002). «El surgimiento de las nuevas identidades contemporáneas: propuestas para una discusión». A: Garcia Rovira, Anna (ed.). España, ¿nación de naciones? Madrid: Marcial Pons, 2002.
Sanchis Guarner, Manuel (2001). Els valencians i la llengua autòctona durant els segles XVI, XVII i XVIII. València: Universitat de València.
Segarra, Mila (1996). «El conflicte lingüístic català-castellà als segles XVI i XVII». A: Gabriel, Pere (dir.). Història de la cultura catalana. Renaixement i Barroc. Barcelona: Edicions 62, vol. II.
Solé i Cot, Sebastià (1982). «La llengua dels documents notarials en el període de la Decadència». Recerques: Història, economia i cultura, 12.
Weber, Max (1980). Wirtschaft und Gesellschaft. Grundriss der verstehenden Soziologie. Fünfte, revidierte Auflage, besorgt von Johannes Winckelmann. Tubinga: J. C. B. Mohr (Paul Siebeck).
Zuazo, Koldo (2006). Euskara batua. Ezina ekinez egina. Sant Sebastià: Elkar.
NOTES:
[1] Avançant-se a aquestes teoritzacions i, doncs, sense utilitzar el terme, en un article publicat l’any 1949 el dramaturg i regidor i alcalde de Tolosa (Guipúscoa) pel Partit Nacionalista Basc durant la Segona República Antonio Maria Labaien donà una de les expressions més paroxismals del concepte de diglòssia: «Aiton batek illobak bezala, gure semeak euskaltasunean azi lezazke; ta gure sinismen, oitura, jolas, dentza ta euskal gogoaren zaindari bikaiña izan diteke. Onek euskeraz fisika, kimika ta matematikak irakastea baño geiago balio du. Gai oiek eta beste goi jakituria erderari utzita ere, euskerari gelditzen zaio bazter polita: etxebarrengoa, erri artekoa, errelijioaren magal gozoa» (citat a Zuazo, 2006: 12324). [«Talment l’avi els néts, [l’èuscar] podria educar els nostres fills en la basquitat; i pot ésser un protector excel∙lent de les nostres creences, dels nostres costums, jocs, danses i de l’esperit basc. Això val més que el fet d’ensenyar en èuscar física, química i matemàtiques. Tot i deixar al castellà aquests temes i altres sabers superiors, a l’èuscar li queda un racó bonic: el de casa endins, el que hi ha entre el poble, el de la dolça empara de la religió.»]
[2] A tall d’exemple, l’any 1784, el síndic de l’Ajuntament de Girona denuncià en un informe «la cortísima agilidad en el idioma español» del mestre de l’aula de primera gramàtica de l’escola pública (Marfany, 2001: 274).
[3] Val a dir que, en algunes escoles d’ordes religiosos on estudiaven infants procedents de grups socialment emergents, com els jesuïtes o els escolapis, l’ensenyament del castellà ja s’hi havia introduït abans de la Cèdula de 1768 (Marfany, 2001: 405, 409).
[4] A. Z. [pseudònim de Valentí Almirall], «El renacimiento catalan», dins Escritos catalanistas. El renacimiento catalan; las leyes forales y el carlismo en Cataluña. Artículos por A. Z., Barcelona: Imprenta de Pedro Casanovas, 1868, p. 1819.
[5] Joan Maluquer Viladot, Teatre catalá. Estudi histórichcrítich, Barcelona: Imprenta de la Renaixensa, 1878, p. 48. Les cursives són de l’original.
[6] A. Z., «El renacimiento…», art. cit., p. 19.
