El passat 9 de juliol, l’Organització del Tractat l’Atlàntic Nord (OTAN) ha celebrat a Washington el 75è aniversari des de la signatura del tractat fundacional de l’aliança, el 4 d’abril de 1949. Una cimera marcada tant per la incapacitat de decantar la balança en el conflicte d’Ucraïna, com per l’aposta per una fugida endavant amb una escalada militarista i d’amenaces internacionals contra països com Xina i altres rivals econòmics i geopolítics dels interessos dels Estats Units d’Amèrica.
El secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, que acaba el seu mandat el proper mes d’octubre, i que ha estat la cara visible de la plena implicació de l’OTAN en la guerra d’Ucraïna, va deixar clar en el seu discurs el nou salt endavant projectat per l’aliança militar amenaçant directament la Xina, principal rival econòmic d’uns Estats Units que perden cada cop més el seu paper dominant. Així, l’OTAN arrossega els països europeus a mantenir una subordinació no només militar sinó també política i econòmica cap als Estats Units, erosionant la creixent relació econòmica i comercial europea amb la Xina.
Una cimera profitosa
En la cimera, els 32 socis declararen el seu compromís a augmentar la despesa i producció armamentística, així com la compra d’armes a la industria militar nordamericana. La seva declaració final celebrava l’augment de la despesa per a la guerra en un 18% en 2024 en el conjunt dels aliats, El govern espanyol, obedient, destacava també recentment com un èxit l’augment sense precendents de la despesa militar, aprovant només el 2024 partides per un import total de 6.485 milions d’euros, dins de l’objectiu adquirit amb l’OTAN d’arribar al 2% de PIB.
Al so de les trompetes de l’autocelebrada com “aliança més poderosa de la història” i les declaracions contra Rússia i Xina, els governants europeus signaven les comandes de compra conjunta de sistemes de míssils Patriot, milers de peces d’artilleria, sistemes de defensa aèria i 850 avions de combat, entre els quals els F-35 que recentment han protagonitzat alguns pintorescos incidents que els feien més difícils de col·locar al mercat. També en el marc de la cimera, l’Agència d’Adquisicions i Suport de l’OTAN anunciava la comanda de nous missils Stinger per un import de 700 milions.
A més de la compra d’armament nord-americà, la insistència dels Estats Units en la producció d’armaments per part dels seus socis permetria assumir les necessitats de mantenir la guerra a Ucraïna mentre Washington pot destinar els seus arsenals i producció a abastir les demandes d’Israel en ple furor genocida, i armar Taiwan com a gran base militar i portaavions davant les costes de la Xina, dos pilars estratègics per un futur escenari de conflicte asiàtic.
Pel que fa a la guerra d’Ucraïna, malgrat que la fallida ofensiva de l’any passat, dissenyada, organitzada i armada per l’OTAN ha deixat desenes de milers de soldats ucraïnesos i russos morts sense aconseguir l’anunciada victòria, l’OTAN es comprometia a establir un camí “irreversible” per a l’entrada d’Ucraïna a l’Aliança, una forma de garantir que la guerra continuarà tant com calgui.
En l’escalada bel·licista no hi faltà l’amenaça de la guerra nuclear en recordar que “la dissuasió nuclear és la pedra angular de la seguretat de l´Aliança”, en la mateixa declaració que es condemnava enèrgicament Rússia per la seva “irresponsable retòrica nuclear”.
Com a colofó de l’esdeveniment, els governs alemany i dels Estats Units anunciaren el desplegament de més míssils hipersònics de més llarg abast a Alemanya a partir de 2026. Anunci que suscità la indignada resposta del govern rus, al seu torn amb amenaces de “resposta adequada davant la intimidació”.
Una història expansiva
La gran aliança imperialista fou inicialment creada amb el pretext de lluitar contra la Unió Soviètica i els països del bloc de l’Est, i es mostrà aviat com un instrument de subordinació militar dels països occidentals als interessos de l’imperialisme dels Estats Units.
Els 12 fundadors inicials foren els Estats Units, Bèlgica, Canadà, Dinamarca, l’Estat francès, Islàndia, Itàlia, Luxemburg, Noruega, Països Baixos, Portugal i Regne Unit. S’hi van afegir Grècia i Turquia el 1952, adhesió que fou seguida dels respectius cops i dictadures militars, que garantiren uns governs fermament alineats amb els Estats Units en aquests països,
La república República Federal Alemanya s’hi afegí el 1955, rearmant-se amb capacitat nuclear i trencant amb l’estatus quo assolit després de la derrota de l’Alemanya nazi. Aquest fet motivà la creació del Pacte de Varsòvia dels països de l’Est com a resposta a l’amenaça.
L’Estat espanyol, aliat i servent dels Estats Units
L’Estat espanyol s’hi afegí el 1982 completant el flanc sud-occidental europeu i culminant el procés iniciat des de feia dècades pel règim de Franco. La consideració nord-americana amb la dictadura i la tutela del procés de reforma del final del franquisme donava els seus fruïts i segellava una relació militar que s’havia iniciat amb el pacte de Madrid entre els governs espanyol i nord-americà de 1953. un pacte que, juntament amb el concordat amb el Vaticà, suposà la fi de l’aïllament del règim feixista i un suport decisiu a l’estabilització de la dictadura durant les següents dècades. La relació es reforçà amb l’establiment de les bases militars nord-americanes i la utilització de les principals instal·lacions espanyoles, i amb l’Acord d’amistat de 1970 per convertir l’Estat Espanyol en la gran llançadora de la sisena flota al Mediterrani occidental.
Si el govern d’UCD signà l’adhesió el 1982, quan el suport entre la població a l’ingrés no arriabava al 18%, fou especialment decisiu el paper del PSOE, que havia arribat al poder amb la promesa de la sortida de l’OTAN i acabà signant l’entrada amb un referèndum de pregunta enganyosa, en el qual el ‘No’ només s’imposà al Principat de Catalunya i el País Basc. El govern del PP de José Maria Aznar completaria el procés amb la plena integració en l’estructura militar el 1997, preludi dels seus moments més estel·lars de sintonia amb les següents guerres dels Estats Units, als balcans, l’Orient mitjà i Afganistan, en el marc de l’OTAN o fora. Des d’aleshores la participació en les diferents aventures militars i desplegaments de l’aliança ha anat en augment, des dels balcans a Líbia, paral·lel al creixement de la despesa militar.
Cercant una nova guerra freda
El 1990, desaparegut l’enemic soviètic i el bloc de l’Est, l’ex República Democràtica Alemanya passa a formar part de l’OTAN amb l’annexió per la RFA.
La desaparició del principal pretext per a la seva existència obligà a redefinir els seus objectius oficials, però el període de redefinició no impedí l’OTAN seguir creixent, mentre els EUA emprenien les seves invasions a l’orient mitjà o Àfrica utilitzant altres paraïgues sense oposició significativa.
L’OTAN sí que intervingué en les guerres que desmembraren els Balcans i en què l’Aliança bombardejà països europeus per primera vegada, el 1999 l’aliança s’ampliava amb l’ingrés d’Hongria, Polònia i República Txeca, poc després afegí Bulgària, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània i Romania, el 2004. Albània i Croàcia s’hi integraren el 2009, Montenegro el 2017, i Macedònia del Nord el 2020. Els Estats Untis assolien així un control militar gairebé total sobre Europa i anaven avançant cap a l’Est.
Poc a poc, l’aliança aniria trobant un nou relat i construint una nova profitosa guerra freda, amb l’enfrontament amb Rússia i el seu despit en descobrir que malgrat la restauració capitalista no tenia lloc reservat a taula de l’imperi, si no era com a àpat; i amb l’objectiu final d’intentar desbaratar l’ascens econòmic i geopolític de la Xina com a competidor global dels Estats Units d’Amèrica.
Amb l’ingrés de Suècia i Finlàndia, l’Aliança compta a 2024 amb 32 membres i renovades aspiracions i projectes de guerra en el seu radiant 75è aniversari.
