El 1949, dotze estats es van comprometre a defensar-se mútuament en cas d’agressió armada contra qualsevol d’ells. L’excusa era la suposada expansió de la Unió Soviètica cap a l’Europa Occidental. El 4 d’abril es va signar el Tractat de Washington, i l’OTAN esdevenia una aliança militar vinculada a un projecte polític imperialista liderat pel govern dels EUA. Després dels fracassos d’intents d’aliances similars a Amèrica (TIAR – Tractat Interamericà d’Assistència Recíproca), l’Orient Mitjà (CENTO – Organització del Tractat Central) i l’Àsia (SEATO – Organització del Tractat del Sud-est Asiàtic), l’OTAN ha acabat esdevenint el major projecte politicomilitar actiu per dotar el govern dels EUA del paper de gendarme mundial, passant per sobre de la mateixa ONU.
Des de l’esfondrament del bloc soviètic, la seva suposada raó de ser, l’OTAN no sols no ha desaparegut, sinó que ha incorporat nous membres (actualment en formen part 30 estats) i ha ampliat les zones on s’assumeix el dret d’intervenir militarment, tant de forma oberta com encoberta, implementant operacions fora de les fronteres dels seus estats membres sense haver rebut un previ atac. L’OTAN va actuar per primera vegada el 1999 a Iugoslàvia, on va iniciar bombardejos de manera unilateral, sense l’autorització del Consell de Seguretat de l’ONU. Altres atacs, com el d’Afganistan, el 2001, o el de Líbia, el 2011, tampoc no han estat operacions defensives davant d’un atac a estats membres, sinó operacions ofensives per imposar interessos geopolítics. D’aquesta manera, garanteix l’hegemonia del govern i de grans multinacionals dels Estats Units en el marc del capitalisme global, per impedir qualsevol qüestionament al seu model d’ordre mundial. I, alhora, reforça el poder del complex militar-industrial ja denunciat pel mateix president Eisenhower a la fi del seu mandat, l’any 1961.
Les intervencions més recents a Síria i Ucraïna es troben inserides en aquesta qüestió. I és a través dels enfrontaments civils i del caos que busca desestabilitzar i controlar aquestes regions, clau per als interessos geoestratègics dels EUA (i la UE, com a titella) en la guerra, principalment contra Rússia i la Xina, i contra tot estat que no combregui amb el seu model de globalització o que passi de ser un servidor a un competidor.
**
I què passa amb la Unió Europea? És aliança o competidora?** Els estats de la Unió Europea, després de la 2a Guerra Mundial, van servir per absorbir l’excedent de producció dels Estats Units. I a través de l’OTAN s’han convertit en estats tutelats en matèria militar. Han assumit la presència de bases militars en territori europeu, així com d’armament nuclear controlat únicament per l’exèrcit dels Estats Units, i han acatat la política bel·licista dictada per la Casa Blanca.
Això ha tendit a dificultar les seves relacions polítiques i econòmiques amb la Xina i, més clarament, amb Rússia. Després del fracàs del TTIP, l’intent d’enfortir els lligams comercials entre els Estats Units i la Unió Europea en benefici de les grans multinacionals, sobretot nord-americanes, a través de la guerra d’Ucraïna, el govern dels Estats Units ha aconseguit trencar els ponts comercials entre la Unió Europea i Rússia, i, de retruc, entorpir el projecte xinès de la Nova Ruta de la Seda per integrar els mercats de l’Àsia, Europa i l’Àfrica.
La Unió Europea torna a ser un mercat plenament disponible per als excedents dels Estats Units. En aquest cas, del gas i del petroli. I les amenaces d’una tercera guerra mundial tornen a posar-se damunt del territori europeu, lluny dels Estats Units.
El reforçament de l’OTAN a la UE pren una forma clara, i és la PESCO. La Cooperació Estructurada Permanent en matèria de Defensa és una iniciativa que permet als estats membres coordinar-se d’acord amb els objectius de seguretat, adquisicions de material i futures operacions. Per formar-ne part, els països han de complir dues condicions: desenvolupar capacitats de defensa que permetin el desenvolupament de contribucions nacionals i participar en forces multinacionals en els principals programes europeus d’equips militars i en l’activitat de l’Agència Europea de Defensa. A més, els principals compromisos que s’adquireixen quan se’n forma part són, entre d’altres, augmentar regularment el pressupost en defensa. El naixement de la PESCO reforça encara més el projecte “Europa de la Defensa”, sotmetent la UE als interessos de l’OTAN.
Els Països Catalans, com a poble sotmès als estats espanyol i francès, patim les conseqüències i ens converteixen en còmplices de les polítiques de la Unió Europea i de l’OTAN.
L’Estat francès històricament ha tingut una relació tensa amb l’OTAN i ha estat dècades fora de part de la seva estructura per rebutjar la pèrdua de sobirania, però en els últims anys s’han reforçat els lligams i l’extrema dreta ha recollit la demanda de no estar al seu servei.
L’Estat espanyol ha tingut uns lligams molt més forts. La dictadura franquista a principi dels anys 50 ja va entrar en l’òrbita dels estats capitalistes de l’Europa occidental a través dels pactes i les concessions militars amb els Estats Units. Posteriorment, l’entrada formal a l’OTAN a principi dels anys 80 va precedir l’entrada formal a la CEE, uns anys més tard. En els últims anys, en diferents ocasions s’ha volgut situar com el més otanista dels estats, des de l’adhesió del govern Aznar a la guerra contra l’Iraq fins als primerencs pronunciaments del govern Sánchez per enviar armament a l’exèrcit ucraïnès i als seus batallons neofeixistes.
Als Països Catalans, a part de ser còmplices de les guerres de l’OTAN a través del finançament dels nostres impostos, també acollim una de les seves bases militars, a Bétera, i en múltiples ocasions els ports de Palma, Maó, Tarragona i Barcelona han estat utilitzats pels seus vaixells de guerra en l’aprovisionament o en pràctiques militars.
El vincle amb l’OTAN és un vincle fonamental amb l’imperialisme dels Estats Units i la Unió Europea. És la seva cuirassa i el seu ariet militar. Per això, com a moviment independentista revolucionari, socialista i internacionalista que som, la sortida de l’OTAN hauria de ser una prioritat per al futur del nostre país. I davant la nova cimera de l’OTAN de Madrid, en el marc d’un setge imperialista i militarista mediàtic entorn de la guerra d’Ucraïna, tenim l’obligació d’aixecar la veu i d’aprofundir la lluita contra les seves operacions i contra la seva pròpia existència. Hem de recuperar les banderes del “No a l’OTAN”, de “Bases fora”, per dur-les a Bètera i arreu dels Països Catalans.
Esquerra Independentista dels Països Catalans: CUP, Endavant (OSAN), COS, Arran, SEPC, Alerta Solidària
