Aquesta setmana el Tour passarà pels Pirineus. Quasi cada any pugen al Tourmalet, però per anar fent ambient, mesos abans l’organització presenta el recorregut i les etapes decisives de la següent Grande Boucle i així sabem si els millors escaladors del món tastaran o no el Pirineu Català. Aquest any, l’etapa reina dels Pirineus acaba a les duríssimes i interminables rampes de Plateau de Beille (Plan de Belha, en occità), molt a prop d’Acs (Ax-les-Thermes). Si tiréssim 90 o 100 anys enrere, veuríem que d’un estiu a l’altre les etapes variaven poc o gens. Tothom sabia què volia dir Tour: seguir el perímetre de l’hexàgon francès fins a fer un recorregut total que superava els 5.000 km, 2.000 més que ara. I les etapes no eren de 140 o 180 km, la majoria anaven més enllà dels 300. Com que eren tan llargues, no trigaven gaires dies a travessar els Pirineus de mar a mar: dues etapes i prou. Sempre les mateixes: de Baiona a Banhèras de Luishon i de Luishon a Perpinyà.
El 1924, igual. El líder era l’italià Ottavio Bottecchia. Tenia el Tour ben encarrilat però, anticipant-se a l’estil de Fausto Coppi o Eddy Merckx, decidí passar a l’atac a falta de més de 100 km. No ho necessitava, però coronà en solitari l’Aubisca, el Tourmalet, l’Aspin i el Pèira Sorda. El segon arribà mitja hora més tard. La següent etapa, de Luishon a Perpinyà (també de 320 km), la tornà a guanyar el mallot groc. En el passeig de l’últim dia, de Dunkerque a París (343 km), l’italià aconseguí culminar el seu magnífic Tour amb un quart triomf d’etapa. Exhibició i liderat des del primer fins l’últim dia.
No pogué guanyar, però, l’etapa més llarga de la història del Tour: 482 km. 20 hores pedalant… els més ràpids. I unes quantes més els tenebrosos, els que cada dia arribaven a meta quan ja era negra nit. El Jaume Janer també hi era. Aquest terrassenc fou el primer català que aconseguí acabar un Tour de França: quedà 30è a 15 hores del triomfador. També havia sigut el primer (el 1920, amb només 20 anys) en intentar-ho.
El 9 de juliol de 1929, el Salvador Cardona i Balbastre, veí d’Alfauir, un petit poblet de la Safor, fou el primer ciclista dels Països Catalans –”el catalán Cardona”, segons El Mundo Deportivo del moment- capaç de guanyar una etapa de la cursa més prestigiosa del planeta bici. I quina etapa: 363 km de Baiona a Luishon. I a més quedà 4t de la classificació general final. A 57 minuts del 1r, però només a 36 segons del podi.
Però tornem al Bottecchia. Fill d’una família molt humil –ell mateix deia que era un obrer de la bicicleta-, aprengué a llegir ja de gran, repassant la premsa esportiva i pamflets antifeixistes. Des de la Marxa sobre Roma del 1922, Itàlia s’estava convertint en un estat feixista liderat per Mussolini i els seus camises negres. L’Ottavio havia sigut el primer italià que arribà de groc a París, però ell tenia clar que no alçaria mai el braç ni seria bandera del feixisme. Perquè els seus eren els Matteotti, Gramsci i tants compatriotes que ja havien patit i patien l’horror feixista.
El 1925… tornem-hi: el Bottecchia guanya el seu segon Tour. I de quina manera: el segon triga 54 minuts més a donar el volt a França. Evidentment, no anaven a les velocitats actuals: les llarguíssimes etapes, el pes de la bicicleta (i que s’haguessin d’arreglar ells mateixos qualsevol avaria) i els camins de rocs per on passaven feien que la mitjana fos de 24 km/h. Eren herois, però eren humans: el 1926, a la primera etapa pirinenca –la mateixa on havia volat en solitari dos anys abans-, l’Ottavio abandonà plorant com un nen. A l’estiu següent… ni començà el Tour. Poc abans de l’inici, el cos del Bottecchia fou trobat, al costat de la seva bicicleta, en una carretereta del nord d’Itàlia. Morí pocs dies després. Només tenia 32 anys. Què passà? Un pagès enfadat perquè es pensava que el robaven, afer de faldilles, una terrible caiguda o les urpes del feixisme?
