Ens arriba hui, 27 de novembre de 2018, una trista notícia: ha faltat l’alcoià Paco Aura. El darrer dels supervivents valencians dels camps de concentració nazis. Llei de vida, als seus 99 anys ha finit el camí. Entremig, unes vivències ben dures, marcades per la Guerra Civil, la deportació a Mauthausen, el treball a la mina, i la tornada a Alcoi en ple franquisme. Però Paco Aura ens ha deixat, també, el seu testimoni, el seu exemple vital i un compromís ben clar: feixisme mai més.
La primera vegada que vaig sentir parlar dels triangles blaus i de la deportació republicana va ser, precisament, gràcies a Paco Aura. Corria el mes de maig de 1995 i la Plaça de Bous de València estava plena a vessar en una doble commemoració: la del 25 d’Abril d’aquell any i la de la fi de la Segona Guerra Mundial. El lema: “Perquè no torne el passat, guanyem el futur”. El convocant: el Bloc de Progrés Jaume I, plataforma impulsada per Acció Cultural del País Valencià. El PP dels Aznar i dels Zaplana estava a un pas de guanyar les eleccions generals i autonòmiques, i el fantasma del franquisme planava pel País Valencià. 22 anys després, podem constatar que mai se’n va anar.
Paco Aura en va ser un dels participants, i recorde la seua serenor, però també emoció, en descriure el seu pas per Mauthausen, Breitstein i Steyr. Per als que no sabíem res dels camps nazis, Paco Aura va ser capaç de despertar-nos l’interès, de colpir-nos, però també de fer-nos reflexionar sobre el present: allò que ell denunciava tornava a repetir-se en aquells moments al cor d’Europa, a la Guerra de Iugoslàvia. Paco Aura ens parlava de Mauthausen i cada paraula significava, també, Srebrenica. Ens parlava de fets passats 50 anys enrere i alertava que només la veritable democràcia fonamentada en l’exercici dels drets humans, l’educació i el compromís antifeixista evitarien la seua repetició.
Després van venir desenes de xarrades a instituts i centres socials, entrevistes per a revistes, llibres i investigacions, un llibre (Francisco Aura. Resistència dignitat enfront de la desmemòria, escrit per Àngel Beneito Lloris, Francesc Xavier Blay Meseguer i Natxo Lara), una novel·la gràfica (Esperaré siempre tu regreso, de Jordi Peidro) i un documental (Estación de peaje, dirigit per Luís García Verdú i Vicente Pascual i en el qual comparteix protagonisme amb l’alacantí Antonio Ballesta).
Ens deixa el darrer supervivent valencià dels camps nazis. El darrer dels 678 que, entre 1940 i 1945, van ser deportats als inferns de Mauthausen, Gusen, Buchenwald o Dachau. Només 252 en van sobreviure. Ens queda el jurament que va fer a Mauthausen i que va complir fins el darrer dels seus dies: “Després d’una estada de diversos anys al camp, comprenem molt millor el valor de la fraternitat dels pobles. Fidels a aquest ideal, jurem mantenir el nostre esperit de solidaritat per a continuar la lluita contra l’imperialisme i el fanatisme nacional.”
De totes nosaltres depén, a travès de la nostra pràctica diària, que la veu de Paco Aura no s’apague, que la memòria de cadascun dels deportats als camps de concentració no caiga en l’oblit, que l’antifeixisme vertebre el nostre compromís polític i, sobretot, que la lluita per un món de justícia social, pau i igualtat que iniciaren en 1936 continue fent bategar als nostres cors.
