*
En tota assemblea, en tota iniciativa de les moltes que es celebren en plena efervescència sobiranista a Catalunya, hi ha algú que planteja si el mapa, la reivindicació o el discurs hauria de tenir com a referència el conjunt dels Països Catalans. En un procés basat en l’hegemonia de les idees del vell autonomisme -enemic acèrrim dels Països Catalans-, aquesta és una qüestió incòmoda. Els diferents escenaris polítics en diverses parts de la nació són la coartada perfecta per a mantenir l’hegemonia d’un model nacional reclòs a les “quatre províncies”. L’independentisme no s’ha atrevit a disputar aquesta hegemonia obertament, adaptant progressivament el seu discurs i la seva praxi al dictat del nou sobiranisme.* (Anàlisi del procés sobiranista al Principat, part 2).
“Està d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?”. Aquesta era la pregunta que figurava a les butlletes de la consulta que el 13 de setembre de 2009 es va celebrar a Arenys de Munt i que molts consideren el punt de partida del procés sobiranista actual. La pregunta ja condensava bona part de les contradiccions que posteriorment s’han anat observant entre els principis polítics de l’independentisme i el pragmatisme del nou sobiranisme.
##### **La presència dels Països Catalans a les consultes, com mostrava la primera propaganda, va ser vetada en moltes localitats, no així a llocs com Berga, Torà, o fins i tot als EUA. **
Els impulsors de la consulta foren el MAPA i la CUP d’Arenys de Munt. Dos col·lectius compromesos amb els principis polítics de l’independentisme, especialment amb la defensa del marc territorial dels Països Catalans. Però a l’hora de plantejar el referèndum l’opció presa fou no només una opció que consideraven “pragmàtica” sinó també “seriosa”. Tot i que el seu impulsor, Josep Manel Ximenis, intentava fer equilibris explicant que Catalunya equivalia a Països Catalans, també explicava que “sabíem que era complicat posar-hi Països Catalans perquè molta gent aquí potser no ho entendria tant”.
El cert, però, és que la pregunta era extreta directament de la ILP que l’associació Catalunya Estat Lliure va impulsar la primavera de 2008 per tal de celebrar un referèndum d’autodeterminació. Aquesta ILP -curiosament rebutjada amb els vots d’ERC- era impulsada per persones provinents del món de CiU, que agrupades sota aquesta associació, posteriorment passarien a militar a Reagrupament.
El debat que va generar la renúncia als Països Catalans en un procés de consultes que només depenien de la voluntat dels convocants es va tancar en fals fent que en les següents consultes es recomanés que la pregunta canviés el terme “Catalunya” pel de “nació catalana”. El fets, però, desmentien els temors de Ximenis, ja que en algunes poblacions com Berga o Torà, el pes de l’esquerra independentista va imposar una pregunta que feia referència als Països Catalans. Però el discurs regionalista ja s’havia instal·lat plenament en la dinàmica independentista.
Sense estratègia nacional
D’un dels sectors que s’anirà agrupant entorn la Coordinadora de Consultes en naixerà, entre 2011 i 2012, el Moviment per la Independència, que serà el germen de l’ANC. Un moviment que es nodria de persones provinents de les organitzacions de l’esquerra nacional, però que havia assumit en els seus plantejament la transversalitat com a eina per arrossegar CiU al camp sobiranista.
Ferran Requejo, un intel·lectual provinent de l’òrbita del federalisme del PSC, va ser un dels principals valedors d’aquest projecte. Requejo, que actualment forma part del Consell Assessor de la Transició Nacional, parlava ja aleshores sense embuts al diari basc Gara sobre quin era el paper dels Països Catalans en aquest procés. “Estic en contra de l’expressió mateixa de “Països Catalans”, i més encara de la seva instrumentalització política. Caldria parlar de països de parla catalana, ja que es tracta de col·lectivitats que tenen interessos comuns de caràcter lingüístic i cultural, i també, tal com estan les coses, de caràcter econòmic. Però no s’ha de forçar cap tipus d’unitat política. Els catalans no som ningú per dir-los a valencians i als ciutadans de les Illes què han de fer amb el seu futur”.
El punt d’unió entre els pensaments de Requejo, àmpliament compartits pels dirigents polítics del nou sobiranisme, i la tradició de l’esquerra nacional favorable als Països Catalans, va ser relegar tota la qüestió a un plantejament en que cada país fa eel seu propi procés i en tot cas la confederació es planteja a posteriori. És a dir, l’eliminació de qualsevol projecte o estratègia nacional.
Les renúncies d’ERC
##### “El programa d’ERC del 25N posava els Països Catalans a primera línia del procés”.
Les eleccions del 25N van situar ERC com un actor principal de la política i com el coprotagonista del procés que tot just s’obria i que havia de culminar amb la convocatòria d’un referèndum d’independència. De fet, l’hemeroteca ens explica clarament que l’actual full de ruta és fill d’ERC més que no pas de CiU, qui en el seu programa electoral ja reflectia el que després es plasmà al pacte.
Revisitar de nou, però, el programa electoral d’ERC, porta també a adonar-nos que els únics elements no incorporats al full de ruta del pacte de governabilitat són els que fan referència als Països Catalans. Així, segons el programa electoral dels republicans, el full de ruta cap a la independència es basava en tres elements clau. El primer era l’elaboració d’una legalitat pròpia en matèria de referèndums. El segon era la convocatòria d’un referèndum a Catalunya el 2014. I el tercer era “constituir una comissió promotora del diàleg nacional per informar sobre el procés democràtic, que incorpori representants dels territoris dels Països Catalans”.
També pel que fa al procés constituent post-referèndum, el programa electoral d’ERC feia una important inclusió dels Països Catalans. Així, el debat sobre el nou estat s’havia de fer en el marc de la comissió promotora del diàleg nacional, així com “incorporar els elements constituents que fan referència al conjunt de la nació catalana, com també establir polítiques de cooperació amb els territoris dels Països Catalans de caràcter polític, econòmic, social i cultural”.
Tot això, però, no va passar del paper electoral, tal com es va poder constatar en les reunions per a consensuar la Declaració de Sobirania. En aquestes, ERC no es va moure ni un mil·límetre del seu paper de “responsabilitat”, essent més refractaris a la incorporació dels Països Catalans a la declaració que fins i tot la delegació de CiU. Els republicans, escaldats de la imatge de soci de poc fiar que els havien penjat en l’època del tripartit, van fugir de qualsevol polèmica o compromís electoral, traspassant la llufa de ser poc de fiar a la CUP.
Els límits de la Via
##### “Pujol va intentar boicotejar l’extensió de la Via Catalana més enllà de les fronteres autonòmiques”. “Els Països Catalans, segons Rigol, són una línia vermella que no es traspassarà”.
La convocatòria de la Via Catalana tampoc es va escapar al debat sobre el marc nacional. De fet, el propi format de la Via, delimitant un territori concret, ja era tota una declaració de principis. Tot i així, diverses iniciatives populars van desbordar aquest marc i van posar de nou l’accent en la qüestió dels Països Catalans. Aquestes iniciatives, però, van ser rebudes amb fredor i certa hostilitat per part tant dels dirigents polítics autonòmics com per dirigents de l’ANC que mesos abans ja havien fet avortar l’extensió d’aquesta organització a Mallorca.
Pujol, l’11 d’agost llançava un torpede contra les iniciatives d’allargar la cadena humana fora de les fonteres autonòmiques. “Jo ja m’he apuntat a la cadena humana. Crec que no ha de passar del riu de la Sénia, ni del coll del Pertús”. Un intent no reeixit de posar la seva ascendència al servei de boicotejar el desbordament.
El manifest Rigol
El darrer episodi de conflicte entre el procés sobiranista i la territorialitat dels Països Catalans ha estat el procés de redacció del manifest del Pacte Nacional pel Dret de Decidir. Un manifest que, seguint la lògica hermètica de no apartar el procés ni un mil·límetre del dictat del vell autonomisme, es va encarregar la seva redacció a l’expresident del parlament Joan Rigol.
Davant les demandes de la CUP de fer variar certs aspectes d’un text amb un perfil molt baix, Rigol va ser franc amb els representants cupaires i els va exposar les línies vermelles que tenia el mandat de no traspassar. La de la legalitat i la de l’adhesió incondicional a la UE venien motivades per la voluntat de CiU de portar dins aquest pacte a PSC i la patronal. La negativa a qualsevol referència explícita als Països Catalans era també una línia vermella perquè “no generava consens”. En aquest cas, era tot l’establishment autonomista qui ho rebutjava. Tot i que el PNDD s’havia venut com un espai per a cercar la màxima integració de sensibilitats, el cert és que la sala de comandaments del procés preferia deixar fora la CUP i els seus 126.000 votants abans que incorporar visions provinents del programa polític de l’independentisme.
Contradiccions al sí de l’esquerra independentista
##### “El problema no és en cap cas la independència d’una part del país, sinó la manca d’un projecte nacional”.
Una de les respostes que ha sorgit des de l’àmbit de l’esquerra independentista ha estat la iniciativa Som Països Catalans. Una iniciativa que pretén anar més enllà d’aquest espai polític i que ja s’ha presentat amb iniciatives concorregudes però silenciades mediàticament fins i tot per mitjans obertament independentistes. “Des de Som Països Catalans plantegem les accions de visibilització del país com el primer pas per capgirar el procés i convertir-lo en nacional, per tant en alliberador. I aquí és on cal dir que el problema –i per tant plantejar això és un fals debat i dilema- no és en cap cas la independència d’una part del país sinó la manca d’un projecte de país, perquè en aquest full de ruta necessari hi ha la llavor del trencament amb els estats dominadors i les estructures que els mantenen. La mobilització popular és clau en aquest sentit”.
Però l’esquerra independentista no està exempta de contradiccions en aquest camp. De fet, el gener de 2013 el diputat de la CUP David Fernández llançava el concepte confederal per als Països Catalans. Un brindis al sol que ha fet fortuna, ja que el concepte no s’havia treballat al sí de l’esquerra independentista i donava peu a diverses interpretacions, però ha acabat incorporat al seu vocabulari polític. D’una banda, la pròpia estructura del moviment beu molt d’aquesta configuració confederal, i per tant pot tenir una certa lògica la seva translació al projecte polític. Però aquesta concepció confederal també és la pista d’aterratge perfecte de les renúncies, assumint el “cada país per la seva banda” que marca el full de ruta de l’ANC.
El debat és obert. Una mostra d’això és la publicació d’un llibre de Toni Rico “No tots els mals vénen d’Almansa”, que recull les propostes polítiques del sector de l’esquerra independentista més partidari de relaxar la qüestió del marc territorial. D’altra banda, Endavant, en la seva darrera assemblea nacional, va aprovar convocar per al primer semestre de l’any vinent una trobada per abordar la qüestió de la construcció nacional.
