1. Què és una vaga? A grans trets, la vaga és el principal instrument de la classe treballadora per transformar l’estat de les coses, o, si van més mal dades del compte –com succeeix a les darreres dècades–, per mantenir merament l’estat de les coses. Una vaga consisteix d’entrada a deixar d’anar a treballar i a emprendre les accions necessàries per curtcircuitar els processos de producció, distribució i consum, acompanyant-ho de la interrupció dels fluxos de transport individual i col·lectiu de persones i mercaderies. Les veritables vagues se sap quan comencen però no pas quan acaben. Les vagues puntuals poden tenir objectius diversos com a eina de pressió empírica –dades assenyalades que poden inferir major impacte– o simbòlica –per la difusió mediàtica i el qüestionament de la representació pública de la patronal o la direcció corresponent–. També hi ha un tipus de vaga purament expressiu, propagandístic, que no serveix absolutament per res més enllà de justificar la perpetuació en l’organització que la convoca de l’aparell dirigent de sindicalistes professionals –paradoxalment anomenats “alliberats”–: són les vaguetes rituals anuals, sovint sectorials, que s’acompanyen de processons insípides que la premsa publica i privada recull l’endemà mostrant les figuretes de torn a la capçalera amb la pancarta pertinent. Aquesta és la imatge idíl·lica que en determinades ocasions de la fi dels setanta i primers vuitanta els autònoms miràvem de trencar situant-nos al capdavant de les manifestacions per blasmar frontalment aquesta utilització grotesca de les trobades col·lectives als carrers.
2. La no-vaga del 7-F, com la del 21-F, s’han d’inscriure en el full de ruta processista? El mandat popular emanat del referèndum d’independència de l’1 d’Octubre del 2017 fou explícit: trencar amb l’estat espanyol i materialitzar la independència. Que els instruments polítics del regionalisme burgès s’hi fessin enrere no ens hauria de sorprendre: la manca absoluta d’estratègia col·lectiva a l’octubre de fa dos anys fou acompanyat del naufragi de l’organització institucional de l’esquerra independentista –la CUP nacional-parlamentària–, la qual acceptà presentar-se a unes eleccions convocades sota el cop d’estat feixista de la tardor després d’un any i mig sense convocar-se una assemblea nacional. El 30-G del 2018, la no-investidura del president cessat per l’estat –sols la CUP era al Parlament– significà la plantofada definitiva al mandat de l’1 d’Octubre. La mateixa CUP investí un nou president –Torra– a canvi de res (ni programa d’acció ni calendari independentistes i de conquestes socials). Comptat i debatut, han passat 16 mesos des del dia del referèndum i tot a la vida política institucional i mediàtica catalana ha esdevingut Vichy. Tot. “Desobeïm” i “Alcem-nos” han esdevingut lemes buits sense un acompanyament real, massiu, com es constatà el 21-D del 2018. Han quedat deslligats de les pràctiques reals institucionals. El procés de desmobilització ha acabat refregint, socarrimant i cremant sectors importants –de tota mena d’àmbits sociològics, polítics i sindicals– que, a la tardor del 2017, estaven disposats a defensar amb els seus cossos la declaració d’independència. I que, malgrat tot, en molts casos continuen estant-hi disposats: em refereixo al poble menut. En definitiva, no hi ha cap motiu per concebre que les mobilitzacions proposades des d’instàncies concretes capgirin l’agenda processista. Per contra, la refermen en la mesura que sols se centren en dimensions antirepressives. (Capítol a part és, em dol escriure-ho, el del xantatgisme emocional de determinades figures empresonades.)
3. El posicionament de la COS. El proppassat 2 de febrer la COS dels Països Catalans difongué un comunicat en què denunciava: 1) la gravíssima situació de precarització laboral i vital de milions de persones de la classe treballadora catalana en el marc de les Reformes laborals aplicades des del 2010 i el 2012 (amb la inacció, la inoperància i el tantsemenfotisme dels agents politicosindicals dominants habituals); 2) la manca evident d’acord col·lectiu dels agents polítics i sindicals per inscriure la convocatòria de vaga general en un programa d’accions encaminat a abolir l’estat de les coses –en llenguatge marxista, moviment real–: ni quant a les condicions materials de vida i de treball de la majoria popular catalana, ni quant a l’aplicació del mandat de l’1 d’Octubre; 3) la passivitat absoluta del sindicat convocant de la no-vaga del 7-F, tal com està succeint per a la del 21-F, a l’hora de convocar o acordar amb altres organitzacions l’esdeveniment d’assemblees de debat i decisòries als llocs de treball; de la mateixa manera, tampoc no s’ha socialitzat l’obertura dialogada de la proposta a espectres socials amplis per tirar endavant assemblees de barri i estendre la flama de la vaga; 4) la constatació empírica que aquesta catàstrofe organitzativa respon a un model de sindicalisme completament antagònic al que practica la COS –junt amb les CNT, únics a blasmar, des de la pràctica assembleària, models sindicals basats en la professionalització de mitjana i llarguíssima durada i en la recepció de subvencions estatals i autonòmiques–; i 5) el rerefons polític interclassista i, al capdavall, autonomista de la convocatòria, despullada de marcs, estratègies i programes d’acció, amb un calendari real concret, que tinguin la finalitat de superar la situació actual de submissió extrema a l’estat neofeixista espanyol.
4. El paper de la CUP nacional-parlamentària i l’atzucac de l’esquerra independentista. L’entrada al Parlament de la CUP –ho reiterem com una gallina rovellada fa anys– ha implicat reduir l’acció política a l’acció parlamentària i defensar l’opció de determinats sindicats professionalitzats, la qual cosa ha invisibilitzat, menystingut i boicotejat amb precisió mecànica el suport a l’enfortiment del sindicat de l’esquerra independentista: la COS, sindicat anticapitalista, feminista i internacionalista. En aquest context, la CUP nacional-parlamentària porta temps desemmascarant-se com el que ha acabat esdevenint: una organització que amb prou feina articula polítiques socialdemòcrates i autonomistes per bé que reprodueixi discursos més abrandats. Al mateix comunicat del 7 de febrer de la CUP, s’hi exposa l’abandonament de qualsevol referència a l’aplicació del mandat de l’1 d’Octubre. Fins i tot ja fa mesos que la reivindicació de la independència ha estat substituïda per la del dret d’autodeterminació –un dret que ja vam exercir l’1 d’Octubre–. I encara més: lluny de denunciar la base totalitarista i neofeixista de l’estat, la CUP es limita fa temps a reivindicar “drets cívics, polítics i socials” i dóna a entendre que això dels “drets” és possible en una societat de classes capitalista. D’aquest infern penós de posicionaments sols en poden sortir apel·lacions liberals a fantasmes col·lectius com ara “la ciutadania”. El distanciament de la CUP amb el món del treball –no dels alliberats de diversos colors i coloraines que poden acudir a rodes de premsa a les 11 del matí, sinó del món del treball– és, ara com ara, insalvable.
Les convocatòries del 7-F i del 21-F responen a una operació propagandística, de proselitisme per a l’afiliació sindical, centrat exclusivament en l’àmbit antirepressiu pels judicis als presos i preses polítics professionals engarjolats. La vaga del 21-F s’emmarca, és cert, en mobilitzacions per al 12-F, el 16-F (“manifestació”, perquè sis anys de manifestacions amb un milió i mig de persones no serveixen per res, en canvi ara ho petarem atesa la presència de la premsa internacional), 21-F (“vaga general”, sense que s’hagi observat cap canvi metodològic i programàtic respecte als dels dies anteriors al 7-F) i 16-M (“manifestació a Madrid”, per recordar-nos que com a seguidors obedients del règim de Vichy cal acudir a ca l’amo ja que ell ens ignora). Tot plegat faria riure si no fos que el nombre de gent que passa fam, que emmalalteix, que se suïcida, que mor als llocs de treball i que sobreviu en la maleïda pobresa (15% de pobres amb full salarial) no para de créixer.
Una altra qüestió, no pas menor, té a veure amb els presos mediàtics. Més enllà de la imprescindible solidaritat i suport cap a aquests homes i dones –injustament engarjolats, maltractats i castigats– i a les seves famílies, la CUP nacional-parlamentària ha malbaratat l’oportunitat d’inscriure la reivindicació del seu alliberament en el marc de la denúncia del paper i de l’estat dels sistemes penitenciaris català i espanyol. D’entrada, perquè la immensa majoria de presos socials estan tancats per la seva condició de membres de la classe treballadora. Es tracta, doncs, de persones la situació de les quals respon a l’aplicació d’un model polític determinat de relacions socials. En segon lloc, per les mancances en tots els nivells dins l’univers de l’empresonament. I, finalment, pel silenciament –brut, rude, sorollós– dels presos polítics que han habitat les presons catalanes i espanyoles des del 1977.
5. Un interrogant i el sentit de les coses. Aquest desgavell polític i estratègic reflecteix l’assumpció de l’agenda processista. L’agenda del regionalisme burgès que sols l’autoorganització popular i el paper dinàmic de l’esquerra independentista ha aconseguit sacsejar, no ens n’oblidem. Si el que es pretén és dinamitar el que queda de l’1 d’Octubre, no hi ha res a dir-hi. Les companyes i els companys del sindicat en què milito han reiterat un cop i un altre la predisposició i la voluntat de materialitzar la unitat d’acció en termes emancipadors, la qual cosa supera un programa de mobilitzacions que no apel·la en cap ocasió a l’aplicació del mandat de l’1 d’Octubre: és aquí on s’haurien d’inscriure les mobilitzacions antirepressives i de denúncia judicial que la gent important ha previst. Però això continua sense fer-se. Pel que sembla, amb la perspectiva de les eleccions municipals espanyoles del maig vinent tot continua reduint-se, bàsicament, als talls del pastís que enxamparem. No havíem de reproclamar la República Catalana des dels balcons de la casa de la vila? Així no anem enlloc.
6. Balanç d’última hora. Què fer? Explicar les coses. La gent pot estar imbecil·litzada, estem imbecil·litzats, però la gent no som imbècils. Com es conquesten les ruptures socials? Creant-les i practicant-les. He provat de desenvolupar quatre reflexions per respondre’m a mi mateix si aquesta convocatòria de mobilitzacions respon a una agenda processista o a un programa d’acció socialment emancipador. La resposta m’entristeix, profundament; tant, que se m’encongeix el cor… la lluita és l’únic camí.
){kind=link}