Les comarques d’Alacant, fins fa pocs anys paradigma del creixement, de l’èxit econòmic, de les bondats de la construcció, el sol i platja i l’especulació, es troben hui en dia completament paralitzades. El gran poder financer que exhibia la CAM s’ha ensorrat, amb la caixa d’estalvis rescatada i venuda, millor dit regalada, al Banc de Sabadell i amb un nou plantejament empresarial que eliminarà l’Obra Social i enviarà al carrer 1250 treballadores. El cas Brugal i l’actual judici a l’alcaldessa d’Alacant, Sonia Castedo, han destapat mediàticament les conxorxes entre la classe política i l’empresarial, les corrupteles i tractes de favor que s’oferien mútuament per tal d’enriquir-se a costa de l’erari públic.
Per la comissaria han passat els principals empresaris del sud (Ortiz, Fenoll) i els màxims responsables de les institucions, des d’alcaldes fins al president de la Diputació, recol·locat en la direcció del port d’Alacant. Les xifres de l’atur creixen mes a mes, arribant a 225.000 persones enregistrades a les llistes del Servef a tot el sud; al mateix temps, augmenta el treball submergit i tanquen diàriament desenes de comerços i fàbriques. Les farmàcies porten tancades dues setmanes, reclamant el pagament de 450 milions d’euros de deute que ha contret la Generalitat, al port poc a poc marxen les consignatàries, les autopistes de pagament, que han enriquit les grans constructores, es troben sense vehicles, i a l’aeroport preguen per la tornada de Ryanair, que garantia el 70% del trànsit, i de l’arribada dels milers de jubilats europeus que venen a passar l’hivern a la Marina i a la Vega Baixa. Ni tan sols el futbol és ja una anestèsia eficaç: l’Hèrcul·les pena per la cua de la classificació de la Segona Divisió, agreujant encara més el dolor que provoca el lideratge de l’Elx.
Així passen els dies al sud, entre una aparent resignació, un tel de desesperació i el desassossec que provoca comprovar que aquesta crisi no té marxa enrere, que no recuperarem drets i benestar, que el dia de demà serà pitjor que el de hui. I passen els dies amb un cert dejà vu: Ortiz torna a guanyar el concurs per netejar els col·legis i dependències municipals malgrat presentar la pitjor oferta, Arias anuncia el pròxim conflicte laboral als autobusos municipals i comarcals davant la negativa a signar el nou conveni, la Policia Nacional continua apallissant els vaguistes, i l’alcaldessa clama la seua innocència, sense assumir malgrat totes les proves que més que una representant pública és una empleada de l’empresariat de la ciutat.
Així que davant la paràlisi i la putrefacció que ofereix el capitalisme i la democràcia representativa, ens queden dues opcions. La primera, continuar mantenint aquesta farsa, tapar-nos el nas, com si no ens afectara, com si ignorant el problema aquest passara de llarg. Paralitzar-nos nosaltres també. La segona opció ens exigeix fer un pas al davant, com vam realitzar el 14 de Novembre amb la Vaga General: la mobilització, l’organització, la unitat d’acció, la lluita. Se’ns acaba el temps, i ens va la vida.