[bar group="860×106"]

Parlant sobre Joan Fuster des de Benimaclet

xerradafuster terraEl passat dimarts 2 d’octubre, al Terra de Benimaclet, les organitzacions de l’esquerra independentista de la ciutat van organitzar un acte per a homenatjar la figura de Joan Fuster i debatre sobre el seu llegat. L’acte, que va omplir el centre social, va comptar amb les intervencions de l’historiador Pau Viciano i del músic Xavi Sarrià.

Viciano, doctor en història i un dels estudiosos del pensament de Fuster més influents a dia d’avui, va fer un resum de les tesis del seu últim llibre, “De Llorente a Marx”, on l’historiador fa un repàs a l’obra cívica de Fuster. Començà plantejant si es podia parlar de fusteranisme. Segons Viciano, “ En certa manera sí i en certa manera no. El fusteranisme no existeix perquè Fuster no crea un sistema ideològic, però Fuster és molt conscient que està incitant una visió determinada de la realitat valenciana, un procés de modernització social i democràtica que no perdi les arrels culturals, i que contribueixi a la construcció de la nació catalana”.

L’altra gran pregunta que vol respondre el llibre és si Fuster és un personatge singular que apareix com un bolet o bé està immers en la tradició cultural valencianista. Viciano recordà que “Fuster és molt sever jutjant el passat de la Renaixença valenciana. Al final, però, tal i com es reflecteix a Nosaltres els valencians, reconeix a la Renaixença el mèrit d’haver fet perviure una corrent cultural valencianista. Tot i així, Fuster considera que el regionalisme ha quedat anquilosat, i que cal un trencament precisament per a recuperar les millors intencions de la Renaixença”. Tampoc no oblidà fer balanç de la relació de Fuster amb el valencianisme de la República. Segons Viciano, “Fuster també beu del valencianisme dels anys trenta. Agafa els conceptes incipients d’aquella època, com per exemple els Països Catalans, i els dóna més cos. Fuster, però, ha de començar de nou, ja que la guerra ho estronca tot”.

L’autor també parlà sobre la relació de Fuster amb les ideologies, sobretot amb el marxisme. “Fuster té una relació inicial amb el marxisme molt ambivalent. Comença essent un demòcrata antifranquista, però viu el marxisme com una ideologia totalitària soviètica. Poc a poc, a mesura que a nivell europeu torna a posar-se a primera línia el pensament marxista, Fuster hi anirà aprofundint fins a considerar-se molt proper al marxisme com a eina filosòfica i històrica, però no com a adhesió a la pràctica política dels partits comunistes. Fuster serà fidel a aquest filomarxisme fins als seus darrers dies”. També abordà la relació del pensador de Sueca amb el sionisme, emmarcant-la dins l’evolució del propi estat d’Israel. “Moltes voltes es considera Fuster com un filosionista. És cert que es solidaritza amb el poble jueu i recolza la creació de l’estat d’Israel, però a partir de la Guerra dels Sis Dies Fuster inicia un distanciament del sionisme”.

Finalment, Viciano feu un repàs crític a les tesis que han pretès revisar el pensament fusterià. L’historiador dividí el revisionisme en dues onades diferenciades, una als anys vuitanta i una altra a l’actualitat. Per Viciano, el revisionisme dels anys vuitanta era un revisionisme barroer, ja que plantejava simplement que el fracàs de Fuster, en contraposició a l’èxit d’Unió Valenciana i de Convergència i Unió, era degut als plantejaments culturals elitistes del primer en contraposició a l’efectiu sentimentalisme i populisme dels segons. Viciano també denuncià la visió “salomònica” del tercerviïsme a l’hora de jutjar la batalla de València, que els fa considerar que la culpa està repartida a parts iguals entre els valencianistes i l’extrema dreta blavera.

En canvi, destacà el major rang intel·lectual de l’actual corrent de revisió del pensament fusterià, ja que es basa en crítiques sobre certes idees de Fuster, com el paper de la burgesia en la modernització del País Valencià o bé el concepte de nació de Fuster, que a parer d’aquests crítics és massa rígid i dogmàtic.

cartell-9-octubre-benimaclet-724x1024El vocalista d’Obrint Pas, Xavi Sarrià, basà la seva intervenció en la voluntat d’inserir Joan Fuster en l’evolució del moviment de lluita pel redreçament nacional. Ja des de l’inici anà directe al tema: “Moltes vegades parlem del País Valencià amb un pessimisme crònic. Això també ve de la comparació amb altres territoris com el Principat. Però és una comparació enganyosa, perquè les circumstàncies històriques són diferents”. A partir d’aquesta afirmació desgranà les diferències en el procés nacionalitzador del Principat respecte el del País Valencià. Sarrià explicà que “la renaixença valenciana va quedar truncada per la guerra civil quan encara era incipient. Les generacions de postguerra no tenien un substrat ni una tradició de preguerra com a Catalunya. Cal recordar que el mateix Estellés no va escriure cap vers en català fins el 1951. És en aquesta situació en que apareix Fuster”.

A parer de Sarrià, la genialitat de Fuster és haver bastit un pensament nacional des d’una derrota nacional quasi absoluta. En canvi, en comptes d’atribuir la incapacitat d’imposar durant la transició les tesis de Fuster al fet que les idees fossin equivocades, Sarrià considera que el fracàs era degut a la manca d’una base social formada en una escola valenciana. Sarrià afirmà que “Als anys 70 el país va canviar completament a nivell sòcioeconòmic. En un context d’agitació política el fusteranisme va quallar a nivell polític, però va topar amb una barrera. La consciència nacional era quasi exclusiva de la gent amb estudis, i això suposava ser d’un estrat social molt diferenciat de la realitat popular. Vist des d’ara resulta comprensible que el discurs de Fuster topara amb les estructures franquistes al poder i que aquestes van combatre’l amb una campanya de violència política d’enorme magnitud. Van encendre la metxa d’un còctel explosiu d’ignorància, fanatisme i religiositat que va frustar tot el projecte modernitzador d’arrel fusteriana de l’antifranquisme”.

Bona part de les tesis de Sarrià van girar al voltant de la importància de l’existència d’una escola en valencià. El músic ho contraposava a la realitat del Principat, afirmant que “l’escola catalana existia abans de la guerra civil, i va permetre formar algunes generacions”. Precisament, l’existència d’aquesta escola valenciana a partir de 1983 és la que provoca que a dia d’avui hi hagi un moviment de gent jove amb una forta consciència nacional.

És sobre aquest fet que Sarrià va bastir el que ell mateix va qualificar d’optimisme de la raó. “Les noves generacions aporten una alenada renovadora al país. No viuen en una bombolla intel·lectual, com les generacions precedents, sinó que viuen dia a dia la realitat social valenciana. Aquest context ens crea als joves tres potencialitats: ser educats en valencià, estar foguejats en la cultura de resistència i la capacitat de crear un moviment cultural propi i autònom del poder, capaç d’enfrontar-se a la cultura hegemònica que ens volen imposar. Creem una xarxa de casals, aplecs, concerts, escena musical. Aquesta escena musical en valencià era impensable quan nosaltres vam començar i ha estat possible només gràcies a la xarxa de persones militants arreu de la geografia. A diferència del Principat, al País Valencià tot això ha estat fet exclusivament amb mitjans propis i anant a la contra.” I és aquí on apareix de nou Fuster, i on cal posar en dubte que les tesis de Fuster hagin estat derrotades, perquè segons Sarrià “tot aquest teixit inevitablement té com a referent el fusteranisme pel que fa al model de país”.

I Sarrià clogué la seva intervenció dipositant moltes esperances amb la gent jove. “En el context actual, eixes eines ens permeten enfrontar el present i el futur. Ens trobem en una crisi capitalista però també amb un model de país, fill dels guanyadors de la transició, que s’ha basat en el saqueig moral, polític i cultural i també en l’autoodi. El jovent és una de les capes més vulnerables en aquesta situació, però precisament les potencialitats ajuden a enfrontar-ho. Estem foguejats en treballar sense esperar rèdits a curt termini i tenim la capacitat d’arribar a molta gent jove i fer-li arribar el nostre discurs”.

Tot i així advertia que “no podem caure en l’autocomplaença, ni podem tenir pressa, ni jutjar la realitat comparant-la amb la del Principat. Ser perseverants, no tindre pressa i continuar treballant des de la base no vol dir renunciar al nostre projecte polític. Nosaltres continuem construint-la, el context és difícil, però la victòria és seguir existint després de 300 anys”.

Vídeo de la xerrada a l’Accent TV


[bar group="860×106"]