>> Entrevista a Ramiro Lizondo, viceministre de la Petita i Mitjana Empresa de Bolívia
Aquest desembre, el govern d’Evo Morales s’enfrontarà a un nou procés electoral. Tot i això, i a diferència del que ha passat aquests darrers tres anys, ningú s’atreveix a fer apostes sobre la possibilitat que hi hagi un canvi de govern. A diferència d’altres processos que es desenvolupen a l’Amèrica Llatina, Bolívia avança avui en la seva revolució cultural i política amb passos sòlids. Per saber més sobre aquest procés, hem conversat amb Ramiro Lizondo, economista i viceministre de la Petita i Mitjana Empresa de Bolívia, aprofitant que ha visitat el nostre país.
L’any passat, el govern d’Evo Morales va viure una procés polític, la massacre de camperols de Pando i l’aprovació de la nova Constitució Política de l’Estat; com veus la continuïtat del procés actual?
Des de la nostra perspectiva com a Govern, l’actual moment es caracteritza per dos elements. D’una banda veiem que la dreta està desgastada políticament, i es mostra incapaç de colpejar el govern com va fer l’any passat. Tot i això, no renuncia als plans de desestabilització dels país: principalment a través de la contractació de mercenaris per fer atemptats selectius contra el president o contra diversos personatges polítics i socials del país. Fa pocs mesos es va detectar i es va aconseguir neutralitzar un esquadró de mercenaris que planejaven atemptar contra el govern durant una reunió.
Ens consta que la dreta està desesperada perquè el poble de Bolívia ha entès el missatge del nostre president i no existeix pràcticament cap possibilitat perquè puguin enganyar els nostres compatriotes, com van fer durant anys en el passat.
La dreta boliviana ha aparegut arreu del món denunciant el suposat autoritarisme del Govern bolivià, sobretot arran de la demanda d’autonomia dels departaments de l’anomenada “mitja lluna”. A Bolívia, el tema de l’autonomisme és una bandera dels latifundistes, no pas a una demanda que sorgeixi dels pobles. La demanda d’impulsar una Assemblea constituent i l’exigència de nacionalitzar els hidrocarburs ve de lluny, de la lluita popular que hi va haver entre l’any 2001 i el 2005, i que va acabar amb la fugida als EUA de l’expresident Gonzalo Sánchez de Lozada.
De l’Assemblea Constituent va emergir la nova Constitució, que reconeix Bolívia com un Estat plurinacional. No parlem ja d’una República, sinó que avancem buscant noves maneres d’organització del país que s’ajustin a la nostra realitat. A Bolívia hi ha 36 nacions, i totes elles han de ser, no només reconegudes culturalment, sinó que també s’han de reconèixer com actors polítics del país.
Poder-nos reconèixer com un Estat plurinacional per a nosaltres és un acte de maduresa cultural i política. Però també som conscients que haurem d’avançar molt en aquest camí.
A nivell institucional, el nostre govern és conscient que caldran molts anys perquè aquesta revolució aconsegueixi els canvis necessaris. No creiem que en menys de 20 anys puguem realment veure els fruits de les grans transformacions que estem realitzant avui en dia.
I en aquest procés llarg de consolidació de la revolució boliviana, com veus el rol que poden jugar les Forces Armades de Bolívia, que fins fa només alguns anys eren exemple d’exèrcit colpista? He de dir que no totes les Forces Armades de Bolívia estan plenament convençudes del procés actual. El mateix president Morales ha assenyalat públicament la necessitat de canviar la doctrina de les diverses branques de les Forces Armades. No podem deixar de mirar cap a Hondures i veure com diversos generals d’aquell país van ser capaços de posar les Forces Armades al bàndol dels poderosos poders econòmics i dels corruptes.
En el nostre cas, el Govern ha intentat, amb èxit, tornar a vincular els soldats amb el poble. Per això mateix, el president ha encarregat a l’exèrcit l’entrega del bo d’ajut Juancito Pinto, destinat a ajudar els nens i nenes en edat escolar. Els soldats han de recórrer tot el país per entregar aquesta ajuda del govern.
De totes maneres, la realitat boliviana és diferent a la d’altres països. Personalment confio en les forces populars del nostre país, perquè són a la base del poder real que sosté tot aquest procés, i qualsevol intent de repetir el que ha succeït a Hondures tindria una resposta immediata de milions de bolivians mobilitzats a tots els racons del país.
Més enllà dels canvis polítics, aquest procés revolucionari també té entre els seus propòsits canviar les relacions econòmiques. Com s’avança en aquesta línia?
En l’àmbit del govern, hem optat per recollir el que diu la nostra nova Constitució, que reconeix quatre tipus de formes de propietat: la privada, la pública, la cooperativa i la comunitària. Sabem que l’actual revolució boliviana implica una aposta per un desenvolupament diferent al que ofereix el capitalisme. En aquesta recerca, és on ens situem com a govern.
Pel que fa a qüestions immediates, apostem per consolidar la presència de l’Estat tan en l’àmbit cooperatiu com en el comunitari, i ho fem promovent les formes de propietat col·lectiva. Per aconseguir-ho, ens recolzem en les formes mil·lenàries de producció i comerç que han existit en els pobles d’Amèrica des de molt abans de l’arribada dels espanyols.
Però també com a Estat, tenim la necessitat de potenciar la nostra presència en l’economia, especialment en aquest temps de transició. Per això, l’Estat es compromet d’una forma creixent amb la creació d’empreses estatals, així com també en projectes d’explotació de recursos naturals. Al voltant d’aquest últim tema, el dels recursos naturals, assumim que Bolívia té una de les reserves de gas i de liti més importants del món. Tant l’un com l’altre creiem que han de servir per tal de millorar les condicions de vida del nostre poble. Tot això, però, fent-ho de manera respectuosa tant amb el medi ambient com amb les comunitats que visquin en els terrenys explotats.
