Entre els molts moments esperpèntics i les amargues reflexions que ha suscitat el judici farsa al Suprem, dos elements m’han frapat especialment: un va ser la menció, per part del Trapero, dels «anarquistes de Gràcia» com un dels grups que la policia catalana vigilava perquè podien «donar problemes». El segon, que entronca amb el primer, és l’intent obstinat de construir una ficció jurídica anomenada «violència ambiental», per tal de justificar la imputació del delicte de rebel·lió o sedició.
Aquests dos fets ens recorden que la llavor de l’embat repressiu que patim, la criminalització de la que som objecte, no és característica exclusiva de l’opressor estat espanyol, si no que forma part de la cultura i les pràctiques de les nostres institucions. I també de la de partits de govern catalans i de bon nombre de tertulians (per exemple Rahola).
Felip Puig, conseller d’interior que va ordenar el desallotjament de la Plaça Catalunya, molt satisfet amb un bat que li va regalar la JNC per celebrar la seva actuació.
Ens voldrien dotats d’una memòria de peix, malauradament per a ells no és així i som uns quants que recordem perfectament com la «nostra policia» aspirava a fer por per guanyar-se el respecte de la gent (cosa que diu molt del cacau ètic i de principis que tenen des de fa temps en els cossos mal anomenats de «seguretat»), alhora que creava enemics polítics interns a cops de muntatges (operacions Pandora etc.). Molts que no oblidem com les «nostres institucions» van batallar (amb diners encara més nostres) perquè el mateix tribunal suprem, que ara jutja polítics i gent d’ordre, condemnés per sediciosos els joves i les joves que s’havien manifestat al voltant del Parlament.
Era l’any 2011. La gent indignada havia ocupat plaça Catalunya com a lloc de trobada i debat. Felip Puig – que ja havia anunciat que aniria fins on li permetria la llei «i una mica més enllà» (altra eloqüent demostració de quina mena de cultura democràtica gastaven els governants convergents) – i la BRIMO la van fer fora a cops de porra i pilotes de goma: 100 ferits i una pila de drets polítics fonamentals passats per l’adreçador. Els manifestants van mantenir una ferma estratègia de resistència no violenta.
Anticipant-se fins als mínims detalls a l’estratègia que uns anys després adoptaria el govern de Mariano Rajoy, per boca del seu ministre d’interior i dels seus sicaris policials, les hostes convergents, van acusar els indignats de «violents», afirmant que entre els agents de la BRIMO hi havia hagut 40 ferits. Comandaments dels mossos van assegurar que no obeir a la policia és violència i que el mateix Gandhi a Plaça Catalunya «hauria – justament – pillat». Les Raholes van acusar els agredits del 27 M de sobreactuar dient que tampoc n’hi havia per tant per uns quants cops de porra. I això malgrat milers d’imatges que circulaven per la xarxa i per mitjans internacionals. Alguns agents van insinuar que la sang de les fotos era pintura vermella.
“Després del violent desallotjament de la plaça Catalunya el maig de 2011 comandaments dels mossos van assegurar que «no obeir a la policia és violència»”
57 persones afectades per la violència dels mossos van presentar una querella col·lectiva … encara esperen.
Poc dies després en Mas, president de la Generalitat, va convocar al Parlament una sessió per aprovar un paquet de retallades. Retallades de les quals ningú havia dit ni mu en campanya electoral i que tenien l’objectiu evident de descarregar el pes de la crisi al damunt de les espatlles populars. Normalitat democràtica en diuen.
La gent, ja indignada per la situació, les hòsties, les mentides, va considerar que l’aprovació d’aquestes mesures era una estafa i una manipulació – no per reiterada i habitual menys sagnant – de les institucions dites democràtiques. I va encerclar el Parlament. Durant un dia i un matí vam assistir per teles i internet a provocacions policials, moments de tensió, alguns episodis d’escassa educació (com pintar una calva – del Boada – i una gavardina – de la Tura, o alguna escopinada) i a una barroca posada en escena del Mas que es va fer portar en helicòpter al parc de la Ciutadella.
Tot plegat una manifestació plenament legítima i molt assossegada de descontentament popular, del tot semblant i força més moderada de les que al mateix temps tenien lloc davant d’altres parlaments europeus, com l’islandès, mostrades i lloades com exemples de compromís ciutadà pels mateixos mitjans que aquells dies de juny afilaven les urpes esperant el senyal.
“En la sentència que condemnà 8 acusats del cas “Aturem el Parlament” s’hi recollia el concepte de «violència ambiental», llavors una primícia que ara sustenta les tesis de l’acusació en el judici contra l’independentisme.”
Senyal que va venir donat, un cop més, per La Vanguardia que al dia següent va titular a tota pàgina «indignant». Es va desfermar una carrera a qui la deia més grossa: uns parlaven de cop d’estat, incomodant el Tejero, uns altres afirmaven tractar-se d’atac concertat a les institucions catalanes (tot i que amb escassa coherència n’encomanaven immediatament la defensa al Tribunal Suprem i a l’Audiència nacional), tots els partits es van fer la foto juntets denunciant l’agressió dramàtica soferta pels representants de la ciutadania i doncs per la democràcia pels mateixos redundantment representada. La Fiscalia va abandonar l’estat de sopor en que havia quedat després de la violació massiva de drets civils a plaça Catalunya i, de concert amb la policia catalana, es va arremangar per portar als tribunals un bon grapat de quasi terroristes, antisistemes i violents.
Els i les joves escollits per les autoritats com a bocs expiatoris, en el primer judici van ser absolts. La Generalitat i el Parlament, de la mà de Manos Limpias i de la fiscalia espanyola van recórrer la sentència, aconseguint que 8 d’ells fossin condemnats a 3 anys.
En la motivació d’aquella sentència s’hi recollia el concepte de «violència ambiental», llavors una primícia que ara sustenta les tesis de l’acusació en el judici contra l’independentisme. Com a colofó el jutge recordava que l’única representació ciutadana admissible és la canalitzada per les institucions de l’Estat (en aquest cas el Parlament català, que n’és una).
Han passat uns anys, pocs, i moltes benes deuen haver caigut, ara que les receptes repressives ja no s’apliquen, a Catalunya si més no, a les minories dissidents de tota la vida, anarquistes, vaguistes i extremistes diversos, si no a mitja població. Tanmateix la ceguera continua ben viva entre aquells sectors que s’encaparren a considerar els presos independentistes com els únics presos polítics de la democràcia. Ho trobo irritant, ho confesso, així com trobo cínica la seva exigència, dirigida a tort i a dret, d’una solidaritat que ni tan sols pensen en compartir amb les altres, nombroses, víctimes del sistema judicial i de la repressió policial o carcerària.
Anyway. Amb aquest recordatori no vull de cap manera justificar a cop de retrets l’abandó d’alguns dels processats en la causa general. Molt al contrari, considero un deure ineludible lluitar per evitar aquell càstig inhumà que és la presó a qualsevol persona, amb més raó si és objecte de la venjança institucional per haver cedit a un clam popular. Tanmateix considero també un deure exigir dels actuals imputats que han tingut o tindran responsabilitats polítiques, així com a la gent del seu entorn, tertulianes incloses, un mínim de coherència i que facin el que calgui per retirar tots els càrrecs i sancions administratives contra manifestants o activistes perseguits en contextos de lluites socials i per posar fre a les actuacions policials, amb dissolució de la Brimo i de les unitats que – Trapero dixit – fan un seguiment d’opositors polítics (com ara els «anarquistes de Gràcia»). Seria l’inici esperançador d’una nova etapa.