[bar group="860×106"]

Per la municipalització de serveis

Si haguéssim de triar un sol fet com l’origen o principal element desencadenant de tots els problemes del Món, la majoria segurament es decidiria per assenyalar l’enorme i creixent desigualtat econòmica que es detecta arreu, no només entre països sinó també dins de tots els estats, ara fins i tot els desenvolupats.

Forma part de la mateixa dinàmica de l’economia de mercat (no només del capitalisme) la tendència a concentrar la riquesa i amb ella el poder econòmic i polític. Els mecanismes que ho afavoreixen són diversos: l’establiment de monopolis i oligopolis, la corrupció, el desequilibri de posicions negociadores entre els dirigents de les corporacions per un costat i treballadors i consumidors per l’altra, la informació asimètrica en els intercanvis comercials, etc.

Davant de tot això les col·lectivitats no tenen cap altra esperança per reequilibrar el repartiment de la riquesa que l’acció d’uns poders públics que responguin realment als interessos de la majoria de la població en comptes de respondre als interessos dels poders econòmics dominants. Una esperança que a voltes sembla irrealitzable i que mai resulta plenament satisfeta, però que no té cap autèntica alternativa.

I quins mecanismes tenen els poders públics quan volen realment fer aquest paper? La majoria són prou coneguts: regulació correctora de les falles de l’economia de mercat, com ara la limitació quan no la intervenció dels monopolis i oligopolis, la regulació de les relacions laborals (protegint a la part més feble, és clar), la legislació tendent a protegir els interessos dels consumidors, el medi ambient, etc. També tenim el mecanisme de l’establiment de sistemes tributaris progressius, que reequilibrin la distribució de la renda d’una manera directa, i la prestació de serveis i ajudes que fan possible l’accés gratuït a béns públics com ara la Sanitat Pública, l’Educació i d’altres que d’altra manera serien inaccessibles o molt carregosos per a un gran sector de la població.

Però el mecanisme del qual vull parlar aquí és un altre, em vull referir als beneficis redistributius que suposa la gestió directa dels serveis públics i dels serveis a les administracions.

La gestió directa amb personal propi implica destinar una part molt important, de fet la majoritària dels pressupostos públics a les nòmines dels funcionaris i treballadors en general de la mateixa administració pública. Aquest model de gestió és sistemàticament criticat pels mateixos que critiquen la fiscalitat progressiva (fa fugir als inversors, diuen), critiquen la regulació dels mercats o de les relacions laborals (resten competitivitat a l’economia, diuen) o volen fer avançar la implantació d’acords internacionals que soscaven la protecció als consumidors o al medi ambient (acords com el TTIP faran créixer l’economia global, diuen). Seguint en aquesta línia aquests mateixos diuen que reduir les plantilles de les administracions públiques és fonamental per «estimular» el creixement econòmic. Però la realitat és la contrària, igual que en els altres casos.

Les necessitats de serveis públics han de venir determinades per la tria entre diferents opcions que es du a terme a través de mecanismes democràtics, tenint en compte les limitacions de recursos disponibles. La prestació d’aquests serveis requereix sobretot personal: metges, infermeres, mestres, bombers, assistents socials, informadors-tramitadors, inspectors, enginyers, advocats, informàtics, etc. La gestió directa implica que aquestes persones són contractades directament per l’administració com a funcionaris, la gestió indirecta implica que qui els contractarà seran diverses empreses contractistes o entitats privades «col·laboradores» amb l’Administració. Presumiblement les persones que hi treballaran seran les mateixes (o en tot cas persones amb preparació i capacitats equivalents) però en el cas de la gestió indirecta apareix la figura de l’empresa que s’interposa entre el treballador públic i l’Administració, òbviament per a obtenir un benefici o com a molt poc per aconseguir el control d’una activitat d’interès públic per interessos espuris. És així de simple.

Podem explorar tots els presumptes arguments en contra de la gestió directa, que passem a analitzar:

Els costos de la gestió indirecta són més baixos?

Examinem per exemple en el pressupost consolidat de l’Ajuntament de Barcelona l’evolució de les despeses corrents entre 1997 i 2015:

bcn

Un cop descomptat l’efecte de la inflació, veiem que la despesa real va augmentar en un 13,74% malgrat que les xifres evidencien que entre 1997 i 2015 s’ha produït una forta evolució cap a la gestió indirecta (reducció de 21,32% de la despesa de personal en contrast amb el fort augment de la contractació externa i els convenis).

Si fos cert que la gestió indirecta és més eficient que la directa, el pressupost del 2015 hauria estat més baix i no més alt que el de 1997, o contràriament hauríem de tenir consciència tots plegats d’un augment molt sensible en qualitat i quantitat dels serveis públics a la població i les empreses barcelonines. Però no sembla que vinguem d’un moment expansiu en la prestació de serveis públics ni tan sols a la ciutat de Barcelona.

La gestió indirecta estimula l’economia?

Aquesta és una altra de les pretensions dels que defensen la gestió indirecta. Es diu que la gestió directa crea i manté llocs de treball de funcionaris que a més de ser poc productius són una rèmora per a l’economia perquè detreu recursos a l’economia «productiva». En realitat, els salaris abonats als funcionaris tornen molt ràpidament a l’economia local en forma de consum, és a dir, allò que es va treure a l’economia local en forma d’impostos, torna en forma de consum també de forma local. En contrast, els beneficis empresarials molt sovint no es reparteixen en l’entorn local perquè els accionistes poden estar a qualsevol part del Món. Fins i tot no sempre els llocs de treball que genera la gestió indirecta tenen un retorn local, perquè quan el servei ho permet (el cas per exemple dels serveis d’atenció telemàtica) es deslocalitza la plantilla a la recerca de salaris més baixos.

Per altra banda, la conservació del flux econòmic que garanteix la gestió directa, de fet fomenta el creixement perquè provoca un increment del consum, i és el consum i no la inversió especulativa (més freqüent aquesta darrera en els sectors de rendes altes) el motor del creixement econòmic.

La gestió indirecta és d’una qualitat superior?

Sovint els defensors de l’externalització la presenten com una decisió necessària per millorar la qualitat d’un determinat servei. Per exemple, es va defensar i es defensa l’obertura en la modalitat de gestió indirecta de diverses escoles-bressol municipals, assenyalant entre d’altres coses que d’aquesta manera l’horari es pot fer més ampli i es pot ajudar millor amb això a les famílies.

Per començar, a ningú no li passa pel cap que ningú treballi millor o pitjor en funció de qui li paga el salari. Podria esperar-se raonablement que algú que està millor pagat i més bé tractat quan a les condicions laborals està més disposat a esforçar-se i fer millor la seva feina, tot i que admeto que això pot ser discutible, però en tot cas és inversemblant el cas contrari, és a dir, que algú que té pitjor salari i té les condicions laborals sota mínims treballi millor que en l’altre cas.

Com a molt, el que s’hauria d’examinar és si la qualitat de la gestió és la mateixa en l’Administració i en l’empresa privada, però tot i així s’ha de dir que les deficiències si n’hi ha en els gestors públics també afecten la gestió indirecta. Es pot gestionar malament tant de forma directa com indirecta, amb l’agreujant que una mala gestió indirecta segurament desembocarà en una pèrdua progressivament creixent d’eficiència en l’ús dels recursos. Això és una cosa que al contractista privat no preocuparà, perquè tota la seva activitat, sigui eficient o no, està coberta pels contractes signats amb l’Administració.

MUNICIPALITZEM – LA PLATAFORMA PER L’OCUPACIÓ PÚBLICA DE BARCELONA

He fet bàsicament una anàlisi en termes econòmics, però els mals que provoca la gestió indirecta tenen afectats amb noms i cognoms, els tenim molt a prop de casa nostra (si no dins) i en el cas de Barcelona s’estan organitzant en una plataforma reivindicativa per reclamar la municipalització o la internalització dels serveis públics que presten i que esperen continuar prestant, però sense intermediaris entre ells i l’Administració. Parlem de treballadors de serveis socials, informadorstramitadors, informàtics, personal de neteja, de vigilància, conserges, etc. que poden donar encara un millor servei a la ciutat sense haver de patir la precarietat i l’abús a mans d’unes empreses que només persegueixen el lucre, i que no poques vegades actuen com a corruptores dels responsables polítics (si el lector obre la premsa d’avui, no importa quin dia sigui avui, no deixarà de trobar alguna referència al respecte).

L’Ajuntament reconeix uns 15.000 treballadors en empreses externes i més de 1.500 interins que tampoc no tenen l’estabilitat laboral que els correspon malgrat treballar directament per l’Administració.

És molta gent, i és molt a guanyar per a treballadors, funcionaris i ciutadania, mentre no hi ha res a perdre. Tret naturalment de les empreses i entitats que han de perdre els beneficis il·legítims que els comporten la mercantilització i l’alienació dels serveis públics.

http://municipalitzem.barcelona

*Paco Jiménez, és delegat sindical de la CGT a l’Ajuntament de Barcelona i membre de la Plataforma Muncipalitzem.


[bar group="860×106"]