Fa tres anys, el món observava com una colla d’hòmens i dones lluitadores de la ciutat siriana de Kobane, la majoria armats només amb Kalashnikovs, va repel·lir un vast exèrcit de militants islamistes amb tancs, artilleria i una superioritat logística aclaparadora. Els i les defensores insistiren que actuaven en nom de la democràcia feminista revolucionària. Els soldats islamistes prometeren exterminar-los per aquesta mateixa raó. Quan els defensors de Kobane guanyaren, arreu del món es va considerar que havia sigut el més semblant, en els temps actuals, a una lluita entre el bé i el mal.
Hui, de bell nou, està succeint exactament el mateix. Excepte que, en aquesta ocasió, les potències mundials estan fermament del costat dels agressors. En un gir estrany dels esdeveniments, els agressors semblen haver convençut els principals líders mundials i els creadors de l’opinió pública que els ciutadans de Kobane són ara “terroristes” perquè abracen una versió radical de l’ecologia, de la democràcia i dels drets de les dones.
La regió en qüestió és Afrin, defensada per les YPG i YPJ (Unitat de Protecció del Poble i Unitat de Protecció de les Dones) que en el seu moment defensaren a Kobane i que, posteriorment, foren les úniques forces a Síria disposades a portar la batalla al cor de l’Estat Islàmic, perdent milers de combatents en la batalla per la seua capital, Raqqa.
En una xicoteta bossa de pau i de seny aïllada a la guerra civil siriana, famosa només per la bellesa de les muntanyes i dels camps d’oliveres, la població d’Afrin quasi es duplicà durant el conflicte, ja que centenars de milers de refugiats àrabs acudiren al recer de l’original i majoritària població kurda.
Al mateix temps, els habitants d’Afrin havien aprofitat la pau i l’estabilitat per desenvolupar els principis democràtics adoptats a les regions de majoria kurda del nord de Síria, conegudes com Rojava. Les decisions locals foren transferides a assemblees de barri on tothom podia participar; a altres parts de Rojava insistiren en una estricta paritat de gènere, amb tots els càrrecs amb una doble representació d’homes i dones, mentre que a Afrin, dues terceres parts dels càrrecs públics són ocupats per dones.
Hui en dia, aquest experiment democràtic és víctima d’un atac totalment gratuït per part de milícies islamistes, que inclouen soldats veterans de l’Estat Islàmic i d’al-Qaida, i de membres dels esquadrons de la mort turcs com són els famosos Llops Grisos, amb el suport dels tancs de l’Exèrcit turc, dels caces F16 i dels helicòpters de guerra. De la mateixa manera que l’Estat Islàmic abans que ells, la nova força sembla determinada a violar tots els estàndards d’humanitat, i ataquen els habitants amb napalm, destrueixen pantans i, fins i tot, com l’Estat Islàmic, destrueixen monuments arqueològics insubstituïbles. En una amenaça poc dissimulada de netejar ètnicament la regió dels habitants kurds, Recep Tayyip Erdoğan, el president de Turquia, ha anunciat: “Volem retornar Afrin als legítims propietaris”. I justament hui s’ha sabut que un comboi en direcció a Afrin, carregat de menjar i medicaments, ha estat bombardejat per les forces turques.
Malgrat tot, les YPG i YPJ han pogut contidre els invasors. Però ho han fet sense, ni tan sols, el suport moral d’una única potència mundial. Fins i tot els EUA, que amb la presència de les seues tropes impedeix que Turquia ataque els territoris més a l’est, on les YPG i YPJ continuen combatent l’Estat Islàmic, s’ha negat a moure un dit per defensar Afrin. El secretari d’afers exteriors britànic, Boris Johnson, ha arribat a declarar que “Turquia té el dret a voler mantenir les seues fronteres segures”, ‒lògica segons la qual, no hauria de tindre cap objecció a que França prenguera el control de Dover.
El resultat és sorprenent. Els líders occidentals que regularment censuren els règims de l’Orient Mitjà per la vulneració dels drets democràtics i de les dones ‒fins el punt d’usar-ho com a justificació per a la invasió militar, com tothom sap que féu George W Bush amb els talibans‒, semblen haver decidit que anar massa lluny en el sentit contrari és motiu fonamentat per a l’atac.
Per entendre el que ha passat, cal remuntar-se fins la dècada dels 90, quan Turquia estava immersa en una guerra civil amb el braç militar del Partit dels Treballadors del Kurdistan, conegut per les sigles PKK, que en aquell moment era una organització marxista-leninista que demanava un estat kurd independent. Si el PKK fou algun cop una organització terrorista, en el sentit de posar bombes als mercats o d’accions per l’estil, és una qüestió de controvèrsia, però no hi ha dubte que la guerra de guerrilles fou un assumpte sagnant, i coses terribles succeïren per ambdues parts. Al tombant del mil·leni, el PKK abandonà la demanda d’un estat separat. Proclamà un alto el foc unilateral, i pressionà a favor d’unes converses de pau per negociar tant l’autonomia regional per als kurds, com una democratització més àmplia de la societat turca.
Aquesta transformació tingué efectes sobre el moviment d’alliberament kurd d’arreu de l’Orient Mitjà. Aquells que s’inspiraven en el líder empresonat del moviment, Abdullah Öcalan, començaren a promoure una descentralització radical del poder i una oposició al nacionalisme etnicista de tota mena.
El govern turc respongué amb una intensa campanya de lobbying per aconseguir que el PKK fóra declarat “organització terrorista” (com no ho era abans). El 2001 ho aconseguí i el PKK fou inclòs a la “llista de terroristes” de la UE, dels EUA i de la ONU.
Mai cap decisió semblant havia causat tants estralls en les perspectives de la pau: permeté que el Govern turc arrestara milers d’activistes, de periodistes, de representants electes kurds ‒incloent-hi els dirigents del segon partit més gran de l’oposició del país‒, tot acusant-los de simpaties “terroristes”, i amb pràcticament cap queixa per part d’Europa o d’Amèrica. Turquia té hui en dia més periodistes a la presó que qualsevol altre país.
Aquesta catalogació ha creat una situació de bogeria orwelliana, que permet al Govern turc proveir de milions a diverses agències occidentals per acusar de “terrorista” qualsevol que reclame més drets civils. Ara, en l’absurd final, ha permés als governs mundials mantenir-se immutables mentre Turquia llança un atac no provocat en un dels pocs racons de Síria que havia romàs en pau, tot i que l’única connexió real que tenen els habitants amb el PKK és un entusiasme per la filosofia del seu líder empresonat Öcalan. No es pot negar ‒com insisteixen contínuament els propagandistes turcs‒, que els retrats d’Öcalan i els seus llibres hi són habituals. Però irònicament, la filosofia en qüestió consisteix senzillament en l’aposta per la democràcia directa, l’ecologia i una versió radical de l’empoderament de les dones.
Els extremistes religiosos que envolten l’actual govern turc saben perfectament que Rojava no els amenaça militarment. Ho fa en la mesura que proporciona una visió alternativa del que podria ser la vida a la regió. Per sobre de tot, consideren que és fonamental enviar a les dones de tot l’Orient Mitjà el missatge que, si es posen dempeus pels seus drets, i més encara si ho fan amb armes, el probable resultat serà la mutilació i la mort i que cap de les grans potències hi plantejaran cap objecció. Hi ha un terme per designar aquesta estratègia. Es diu “terrorisme”: un intent calculat per provocar terror. La pregunta és: per què la resta del món hi coopera?
*David Graeber és professor d’antropologia a la London School of Economics i autor de Debt: The First 5000 years; estigué implicat en el moviment Global Justice i Occupy Wall Street. L’article original es publicà a The Guardian el 23 de febrer d’enguany. Traducció de L’Accent.
Kurdish female warriors have a message for Turkish invaders and its jihadi proxies: Afrin is Kurdish land, and we will defend it from you. pic.twitter.com/w7bNnbiG1U
— #AfrinResists (@Afrin_Resists) 7 de febrer de 2018
Lluitadores kurdes envien un missatge als invasors turcs i els seus proxies gihadistes: “Afrin és terra kurda, i la defensarem de vosaltres”.
Accions de solidaritat als Països Catalans
Desenes de persones a la concentració solidària amb #Afrin a #València al crit de “biji kurdistan” i “Erdogan assassí” #AfrinResist pic.twitter.com/lLd8Gz5PgU
— L’Accent (@laccent) February 1, 2018
Manifestació avui a #Barcelona en solidaritat amb #Afrin. #AturemTurquia #AfrinIsNotAlone #WomenRiseUpForAfrin #BerxwedanaSerdeme pic.twitter.com/EoQ779MQTi
— Amargî (@AmargiAzadi) February 25, 2018
