[L’ACCENT 148]
Les prediccions de Lenin i Marx sobre la “descamperolització” del camp s’han anat complint al llarg del segle passat. Mentre a finals del segle XIX als Països Catalans, l’agricultura ocupava gairebé un 50% de la població activa, a principis del XXI ocupa tan sols un estret marge proper al 2,5%. Per contra a l’Estat francès es manté al 5%. Per què aquesta diferència? D’entrada constatem que l’abandonament de la terra no sols s’ha produït als Països Catalans, sinó també a altres punts d’Europa.
Les primeres associacions agràries catalanes apareixen a mitjans del segle XIX eren de caràcter elitista i minoritari: la Societat d’Agricultura de l’Empordà (1845) i l’IACSI (1851).
L’associacionisme de finals del XIX té una base corporativa i interclassista que es trencarà entre els anys 10 i 20 del nou segle, encara que hi ha algunes experiències poc reeixides prèvies. Les federacions de treballadors del camp que es vincularan a la CNT i la fundació de la Unió de Rabassaires (1922) són dos ítems en el sindicalisme agrari de classe català.
El franquisme va estroncar qualsevol moviment pagès que no passés pel sindicalisme vertical, quedaven lluny els sindicats de preguerra i la seua lluita per un nou model de propietat o per la col·lectivització. El sindicalisme que es va imposar va ser el dels grans propietaris pel manteniment de la propietat i l’ordre al camp. El nou sindicalisme pagès va començar a aparèixer encara amb la dictadura. Unió de Pagesos de Catalunya es constituïa l’any 1974, poc després ho feia la Unió de Llauradors (1976-77) i la Unió de Pagesos de Mallorca (1977).
Aquest sindicalisme de base, unitari, democràtic, comarcal, català i plural ideològicament ha estat hegemònic els darrers trenta anys. Tanmateix, aquest sindicalisme que aglutinava les diferents sensibilitats de l’antifranquisme comença a patir les primeres crisis amb l’entrada de l’Estat espanyol a la UE (1986).
UE i GATT: canvi d’escenari
La pèrdua d’efectius al camp ha suposat la concentració de terres en mans d’empreses de serveis agraris, ja sigui a través de l’arrendament o de la compra de la terra. Els pagesos han vist com en poc temps entraven a formar part d’un model d’intercanvi neoliberal amb les directrius marcades pel GATT (actualment OMC) que els feia impossible mantenir el vell model pagès. La vella pagesia ha desaparegut per donar lloc a la creació d’agroempreses i empreses familiars agràries, un canvi que ha requerit la capitalització de les noves entitats empresarials per fer front a un mercat cada cop més gran. L’engrandiment del mercat ha aconseguit trencar les antigues xarxes comercials locals i nacionals i han aparegut productes de països llunyans amb costos molt inferiors, gràcies a les pèssimes condicions laborals dels treballadors i una agricultura extensiva dedicada a l’exportació i no a l’alimentació de la població autòctona.
L’expansió del mercat ha dut el pagès a l’adaptació a les grans xifres del mercat mundial i a la recerca del productivisme.
Associacionisme agrari
En la mesura que la taxa d’efectius al camp s’ha anat reduint, la taxa d’afiliats als sindicats també ho ha fet, també l’envelliment hi ha influït.
A aquests factors cal afegir-hi les pràctiques dels mateixos sindicats. En primer lloc, els sindicats pagesos nascuts als anys 70 s’han anat convertint en un híbrid de sindicat i empresa de serveis força burocratitzada (Agroxarxa en el cas d’UP de Catalunya), abandonant les tradicionals solidaritats pageses i optant per una “solidaritat” pagada. Molts dels afiliats ho són en funció dels serveis i no de la defensa dels interessos comuns o d’un projecte pagès.
En segon lloc, la representativitat dels sindicats ha deixat de ser la mobilització al carrer, per passar a una forma molt més integrada al sistema: les cambres agràries. El grau de representativitat mesura també les subvencions a rebre, cosa que juntament amb l’aparició d’empreses de serveis ha modificat el sosteniment econòmic dels sindicats. Els sindicats pagesos han passat a preocupar-se per controlar el vot i desmobilitzar.
En tercer lloc, la pluralitat ideològica dels sindicats sorgits de l’antifranquisme els ha portat contradiccions internes importants, com per exemple, la defensa i rebuig, a la vegada, dels transgènics per part de la Unió de Pagesos. Tot plegat només es pot entendre perquè l’únic objectiu és mantenir l’hegemonia al camp, sense un projecte pagès concret.
Altres sistemes associatius al camp han estat les cooperatives. Les actuals cooperatives agrícoles són filles del franquisme del qual n’han heretat els errors que les han acabat conduint on són. Les cooperatives han deixat de prestar els seus minsos serveis cooperatius per convertir-se en societats anònimes i crear una estructura piramidal a partir de cooperatives de segon grau per amunt.
Nou associacionisme pagès
Hi ha un estret marge de maniobra entre els efectes del neoliberalisme i les pràctiques dels sindicats. Als anys 70 en el sindicalisme democràtic pagès francès es va produir una problemàtica similar. La CDJA patia una escissió interna que va donar lloc als paysans-travalleurs que reivindicaven “una nova pràctica sindical”, però també un nou projecte pagès. Aquesta escissió donaria lloc el 1987 a la Confédération Paysanne.
Justament, aquest canvi és el que necessitem als Països Catalans. Un nou sindicat amb noves idees, modern, allunyat de l’electoralisme i les subvencions, amb un projecte clar.
D’entrada cal vèncer dos problemes: la reducció del col·lectiu pagès i la desafecció a l’activisme i mobilització. Per fer-ho cal establir una aliança amb tres col·lectius importants: consumidors, tècnics i moviments socials. En primer lloc, els moviments socials són una bona caixa de ressonància per fer sentir la veu d’un col·lectiu empetitit com el pagès i fer arribar propostes de consum alternatives a la societat (Xarxa Consum Solidari, Som Lo Que Sembrem, Slow Food, moviment ecologista, etc.).
En segon lloc, la crisi econòmica i la nova consciència ciutadana poden aportar una dosi d’autoorganització al voltant del consum, les cada vegada més esteses cooperatives de consum són l’embrió d’una futura alternativa alimentària i pagesa que pot estalviar costos a través de la venda directa pagès – consumidor. I en darrer lloc, els tècnics i la universitat, punts essencials per garantir alternatives tècniques al model actual, molt car econòmicament i ecològica. Necessitem una aposta per l’agroecologia per part de les universitats, cal forçar-la a través de la reivindicació per part dels sindicats d’estudiants i per part del professorat. L’agroecologia pot garantir estalvi energètic, creació de bancs de llavors, ús de llavors autòctones, reducció de fertilitzants químics i maquinària sostenible, tot plegat la millora dels costos econòmics.
D’altra banda, ens cal assegurar la possibilitat que persones no pageses puguin ingressar al camp sense la necessitat d’haver de realitzar una gran inversió. Cal crear bancs de terra amb els lots de persones que han abandonat l’activitat agrària, gestionada per cooperatives o a través dels municipis. I assegurar als nouvinguts l’assessorament.
Reflotar el cooperativisme agrari en els seus principis inicials pot beneficiar en tres aspectes: garantir una sortida comercial als productes, repartir equitativament els beneficis i obtenir un suport tècnic i formatiu que d’altra forma sortiria molt car. Pel que fa al comerç dels productes es fa necessari optar per produir per al mercat local i nacional amb l’objectiu d’acostar-se al màxim a la sobirania alimentària i reduir costos. A més, també cal apostar pels productes artesanals, transformats el més a prop del pagès possible, recuperant i promovent productes propis de cada comarca adaptats al medi. Per això es fa necessari un banc de llavors.
Aquest és un procés llarg, però cal que el camp català es posi a caminar, a altres llocs del planeta això ja està succeint (MST, Brasil, Confédération Paysanne a l’Estat francès,…). Cal que unim les petites alternatives locals i comarcals d’arreu dels Països Catalans en un sindicat pagès nou, potser petit, però capaç d’articular un discurs alternatiu al dels sindicats i partits del sistema bastit després de la Transició. Aquest nou sindicat no ha de seguir cap fórmula clàssica d’unir només pagesos, sinó que ha de teixir aliances amb altres sectors afins (consumidors, tècnics i moviments socials) amb l’objectiu de garantir una alternativa agrària pel camp català. El primer pas: fixar un punt de trobada.
*Jordi Soldevila i Roig és historiador
